Espai de Dissidència

Nota: Article publicat avui al suplement l’Aula del Diari de Girona.

Benvolgut, benvolguda,

Ja deu ser conscient que l’herència que acabeu de rebre és complicada. El temps comprès entre 2006 i 2010 ha estat el període més negatiu de la història recent de l’educació, el pitjor, amb diferència, des que la Generalitat, per primera vegada a la història, va assumir les competències plenes. Ja ens adverteixen els lingüistes del perill del llenguatge, car l’esmentat govern de «progrés», ha practicat polítiques regressives. I són regressives perquè ens remeten a un passat fosc, de temps autoritaris, d’esforços ingents sense objectius clars, de raons obscures. Un conjunt de mesures, que amb una retòrica triomfal de «No-Do» ens retorna a la vella idea de jerarquia, de submissió, de burocràcia, de productivisme, d’indiferència davant les preocupacions de famílies, alumnes, professorat. Un despotisme gens il·lustrat, caracteritzat per mesures injustificables: sisenes hores, eliminació de batxillerats nocturs, de batxillerats als indrets més sensibles de la geografia, estancament de la formació professional i de les persones adultes, ningunejament de les ampes, d’hores extres, de retallades de drets laborals, de discriminació educativa i tants altres greuges acumulats. Darrere de tot això hi percebem una filosofia perversa, on s’ataca als sectors més fràgils d’una societat cada vegada més desigual, i una cultura de la submissió i de la jerarquia que va més enllà del que tothom veu com un procés encobert de privatització.

En aquestes circumstàncies, s’ha aixecat un mur de desconfiança entre l’administració i el conjunt de la comunitat educativa. Les famílies desconfien d’un conseller que els canvia el calendari sense tenir-les en compte o que cerca descaradament el seu vot a còpia de declaracions. Els alumnes estan desesperats perquè veuen empitjorar les seves expectatives socials. El professorat ha entrat en una perillosa dinàmica de desobediència passiva, acompanyat d’una alarmant baixa moral de combat. Els «ponts del diàleg» poetitzats per Espriu, ja fa massa temps s’estimbaren. L’única imatge, pròpia de Joan Brossa, capaç d’evocar la política de la conselleria és el d’una motoserra en acció. Retallades a tort i a dret, i una violència verbal i gestual que faria pensar en el superhome nietzscheà de “La matança de Texas”.

 Davant d’aquestes circumstàncies, nou conseller o consellera, li dono una mala i una bona notícia. La dolenta, és tot l’exposat anteriorment. Heretarà una escola que està perdent la fe, una comunitat escolar desmoralitzada, terriblement fatigada, massa acostumada ja a desconfiar (amb raó!) de tot allò que provingui de Via Augusta. La bona, és que serà fàcil recuperar d’una manera ràpida la moral. Tanmateix caldran gestos. Simbòlics i profunds. Caldrà fer marxa enrere respecte a l’esdevingut d’ençà el Pacte Nacional per l’Educació i posar el comptaquilòmetres a zero. Si teniu el valor de retirar de manera immediata la sisena hora, tindreu crèdit, almenys durant tres o quatre anys. El professorat us creurà i confiarà en vostè, perquè sabrà que la raó ha arribat a la conselleria. Tanmateix, haureu de fer més coses. Treure la sisena hora, (que alliberarà cent milions d’euros anuals dilapidats inútilment en un curiós procés de prevaricació educativa) haurà d’anar acompanyat d’un seguit de mesures. Recol·locar tot aquest professorat als propis centres fent les tasques útils de reforços, suports i atenció individualitzada. Reobrir els estudis nocturns dels batxillerats, reobrir aquelles línies que, d’acord amb la lògica de la discriminació social, el conseller ha clausurat, i des del punt de vista de les famílies, crear aquells perfils professionals que permetin fer, als propis centres i d’acord amb les ampes, unes activitats extraescolars de qualitat per aquell qui ho necessiti.

 Alguns dels assessors de l’actual conseller, d’aquests que cobren per opinar a les tertúlies, han defensat al nét del poeta per ser un “home valent”. De petit em van ensenyar l’escassa distància que existeix entre el valor i la temeritat. El primer és constructiu, la segona és destructiva. El valor és el que fan mestres i professors quan comencen la jornada diària ambels alumnes. La temeritat és tractar de canviar-ho tot a qualsevol preu i contra tota racionalitat. El primer dóna fruits, la segona és eixorca. Benvolgut conseller, benvolguda consellera, desitjo que tingueu el valor de retornar la confiança perduda a pares, mares, alumnes i docents. Per això cal gestos, i sobretot consens. Rellegir Espriu i prescindir de Nietzsche.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!