Espai de Dissidència

Una nota de la revista de premsa de la revista L’Avenç va descriure diàfanament la situació de la universitat britànica. Un article al The New Yorker Review of Books, sota l’inequívoc títol: Gran Bretanya: la vergonya de les universitats, denunciava la progressiva americanització de les més altes institucions educatives al país de Margaret Tatcher i Tony Blair. Començava expressant l’antiga enveja que sentien els acadèmics nordamericancs pels seus col·legues del continent. Allà podien trobar el que metafòricament denominava l’slow food, una certa calma per a la reflexió, el recolliment, el temps per passar amb els alumnes, el clima ideal per aprofundir en el coneixement i poder transmetre i ampliar l’herència cultural de cada nació. Tanmateix, el neoliberalisme, fos de dretes o d’esquerres (Blair-Brown van resultar més letals que Tatcher) ha implicat la conversió a la fe en el mercat, i ha propiciat, segons Anthony Grafton, autor de l’article, la definitiva conversió al Fast Food acadèmic nordamericà, en què “tots ens sentíem sota una pressió constant per fer el més nou i demostrar al món que ho estàvem fent”.
Graft afegeix que “des de l’arribada de Margaret Tather ençà, la pressióha augmentat […] En l’últim parell d’anys, les pressions han estat més fortes que mai. Els pressupostos han disminuït, i les universitats s’han hagut d’ajustar el cinturó. Ara s’enfronten a retallades més grans en els propers tres anys”. Continua explicant que, com succeeix als Estats Units, se suprimeixen estudis d’humanitats, de qualsevol cosa que difícilment pugui ser avaluada d’acord amb subjectius criteris d’impacte” i “inversió”, que creixen les pressions per expulsar la reflexió serena, l’alta cultura de la universitat, mentre aquesta és abduïda per la teologia dels negocis, la més pura submissió al capitalisme pur i dur.
Aquí, pel que m’expliquen els meus col·legues, la situació és encara més greu de la que explica l’autor del llibre. Aquesta destrucció de la cultura universitària és ja un fet des d’alguns anys. La universitat està deixant d’ésser un espai cultural de primer ordre i passa a esdevenir un simple lloc que serveix per dignificar la iniquitat del nou capitalisme financer.
Cal inventar, doncs, un altre lloc per evitar la fallida cultural que propicia aquesta deriva. Resulta temptador fer paral·lelismes amb l’edat fosca. L’ensorrament de l’antiguitat, entre els atacs dels bàrbars ignorats, i fanatismes religiosos va destruir biblioteques d’Alexandria. Tanmateix, van ser els monjos qui van salvar la cultura del feudalisme salvatge. En ocasions com aquestes, en què els amants del capitalisme estan saquejant les universitats, potser caldria plantejar monestirs laics on els qui creiem en la necessitat de preservar l’alta cultura dels llops salvatges, de la plaga de llagostes capitalista, poguem romandre en terra sagrada.
Poca conya! Tinc la impressió que l’últim i veritable reducte de la cultura catalana, l’indret on hi ha major llibertat de pensament, deu ser a Montserrat!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!