Espai de Dissidència

Per bé o per mal, el tribunal constitucional ens obliga, com a nació, a moure fitxa. I, tot parafrassejant Montilla, a moure-la en la direcció dels fets, no de les paraules. Per a molts, especialment una classe política que ha anat rebaixant l’alçada a mesura que passaven els anys, deu resultar tot un drama, car no els queda altre remei que actuar com a covards o com a inconscients. Sé que tindran la temptació del clàssic joc de muntar una manifestació, plorar en un racó, i “si te he visto no me acuerdo”, és a dir, que els nostres representants optin per una protesta simbòlica sense cap altre conseqüència que la resignació. Un gest a la seva alçada, impropi d’una nació, perquè per bé o per mal, el tribunal constitucional ens empeny vers la ruptura.
Si els manquen idees, els faré d’assessor gratuït. Unes eleccions amb una consulta (il·legal, per descomptat) davant de cadascun dels col·legis electorals, tot aprofitant l’experiència acumulada aquest darrer any pot ser l’única fórmula democràtica per desfer aquest nus gordià. Com féu Alexandre de Macedònia, l’única manera de desfer l’embolic creat per alguns, consisteix en tallar-lo, tallar els lligams polítics que ens associaven a un error geopolític.
Davant l’abús dels forts, no queda altre remei que endinsar-se vers el camí de la vella virtut de la desobediència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!