Espai de Dissidència

Nota: Article publicat avui al Diari de Girona

El passat agost ens deixà l’historiador
britànic Tony Judt. El seu testament polític arribà sota la forma d’un llibre
impactant, per la claredat expositiva i la inquietud que desvetlla la seva
lectura. Es tracta de «El món no se’n surt», que Judt, un dels intel·lectuals
més brillants de les darreres dècades, dictava als seus col·laboradors mentre
l’esclerosi lateral amiotròfica anava destruint el seu cos. Aquesta obra
pòstuma, concebuda com un text destinat per als seus fills, serveix per
alertar-nos de la mala direcció assumida per occident des que Reagan i Tatcher
decidiren que calia desmuntar l’estat del benestar per permetre l’acumulació
dels més rics. Que les privatitzacions degraden l’esperit públic. Que les
progressives desigualtats socials acaben per fer emergir negres tempestes a
l’horitzó.

Judt sabia de què parlava. S’havia dedicat a
explicar magistralment la postguerra civil europea. Efectivament, l’Europa de
1945 es tractava d’un munt de runes fumejants amb supervivents desesperats
després d’una segona guerra mundial que no fou altra cosa que una suma de
guerres civils. S’oblida que el llarg conflicte que assola occident, amb
seixanta milions de morts és fruit dels odis llargament covats en una societat
d’entreguerres incapaç de resoldre les terribles desigualtats generades per la
crisi de 1929 amb uns estats impotents per donar respostes justes. Del desig
d’una revolució sagnant per part dels treballadors i aturats exclosos, i de la
por d’unes classes mitjanes que es lliuren amb armes i bagatges al feixisme. I,
certament, la fi del conflicte bèl·lic més cruel de la història, ens dibuixava
un panorama terrorífic, amb una guerra freda on milions de treballadors sense
feina, ni casa ni esperances anhelaven una solució soviètica als seus mals,
mentre que altres restaven aterrits davant la possibilitat que el teló d’acer
avancés vers casa seva.

Com ens relatà l’historiador londinenc,
l’estat del benestar fou això. Una solució d’urgència de les classes benestants
per neutralitzar els somnis bolxevics dels qui res no tenien, combinat amb els
malsons dels qui creien que ho podrien perdre tot. I fou la democràcia
cristiana i la social democràcia que improvisaren un conjunt de serveis mínims
per tal d’assegurar la pau social. Un sistema de pensions que assegurés els
individus de la vellesa i els atzars. Un sistema sanitari públic que guarís les
malalties. Una educació pública i gratuïta i de qualitat a fi que els fills
dels més desafavorits tinguessin les mateixes oportunitats que la resta. El
preu, per a uns pocs, fou considerable; el negoci, per a tots, formidable. La
progressivitat fiscal, on pagava més qui més tenia, finançà la futura harmonia
i, com a efecte inesperat, suposà trenta anys de creixement espectacular. Les
grans fortunes acabaven pagant fins a un tres quartes parts de la seva renda.
L’estat protegia i administrava els béns comuns. El resultat; mai Europa visqué
temps de pau i prosperitat tan perllongats.

En certa mesura, l’ideari del president Pujol
bevia d’aquesta doble herència. El pensament social cristià de Mounier i Péguy,
els tints democratacristians i socialdemòcrates van inspirar bona part de la
seva idea principal. Evitar tornar a repetir la violència que suposà la
traumàtica experiència de la guerra civil catalana. Perquè, efectivament, el
nostre país, Catalunya, també visqué una guerra civil entre qui tenia por de
perdre el seu estatus, i qui no tenia res a perdre.

Aquesta llarga reflexió, induïda per Judt
convé recordar-la en la situació actual. El president Mas, arribat a la
Generalitat amb una majoria considerable, va fer diverses promeses. M’agradaria
recordar-ne tres. Malgrat la difícil situació econòmica, propiciada per la
cobdícia d’uns pocs, afirmà que no retallaria la sanitat pública, que no
retallaria l’ensenyament públic, i que suprimiria l’impost de successions i
donacions (que només pagaven les fortunes superiors a 1,5 milions d’euros).
D’aquestes promeses, només la tercera s’ha apressat a complir. I, a més,
aquesta ha estat induïda per Duran Lleida, president d’un partit autoanomenat
demòcrata cristià i que, tanmateix, deshonora la tradició del pensament social
cristià que caracteritzà aquesta ideologia política. Literalment, l’obsessió
per rebaixar els impostos als més rics suposa la demolició dels dos grans
pilars sobre el qual se sustenta la societat del benestar. Per acaba-ho d’adobar,
el suport a la contrareforma de les pensions, amb una injust perllongament de
l’edat de jubilació, acaba per donar el toc de gràcia a allò que havia
mantingut la pau social al llarg de més de mig segle.

Algú s’ha parat a pensar en les conseqüències de
tot plegat? La cobdícia dels més rics, que ploren com magdalenes quan es
queixen que no es podran comprar un iot aquest estiu propicia el trencament
unilateral del pacte tàcit de pau social. La dura competència entre individus
per uns béns públics en vies de degradació pot provocar conflictes
imprevisibles. Un retorn a la por dels uns amb el ressentiment dels altres. Un
còctel clarament explosiu.

Certament, el nou govern necessita emetre
missatges inequívocs. De vegades cal renunciar a amistats perilloses (molts
dels empresaris que es reparteixen bonus milionaris mentre acomiaden i reclamen
menys impostos i menys serveis) a fi de preservar la convivència. Els principis
neoliberals que tant inunden les escoles de negocis són un terrible verí que
contamina les nostres societats. Aquest és el missatge que volia transmetre
Tony Judt als seus fills, i a tots nosaltres. Amb retallades dràstiques en
salut i educació, i regals fiscals a uns rics que no saben què fer amb els seus
diners,  no ens en sortirem!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!