Espai de Dissidència

Un dels defectes col·lectius que sovint caracteritza els catalans és la difícil relació amb la realitat. Una concepció bipolar del món que fa tan aviat incórrer en l’eufòria com caure en la depressió, passar de l’injustificat complex de superioritat com la creença en una patològica inferioritat que ens impedeix tirar endavant ambiciosos projectes. Potser és per això que Woody Allen s’hi deu sentir tan a gust, a Barcelona.
Històricament, amb els valencians, hem tingut relacions de tota mena, menys de normalitat. Ja des de l’edat mitja el Llobregat ha mirat amb reticències el Túria. Alguns catalans solen mirar un parell de pams per sobre l’espatlla de la gent del sud, i d’altres senten una terrible enveja per la facilitat amb què els nostres veïns meridionals s’expressen i gaudeixen de la vida.
En tot això pensava quan un Talgo cada vegada més deteriorat m’acostava a València, ciutat que he de confessar, no havia visitat mai. Com deia al meu anterior post, la gent de la llibreria Sahiri i l’editorial Ediciones La Burbuja, em van convidar a presentar el meu darrer llibre, en el context de la setmana de la llibreria anarquista. A banda d’agrair l’extraordinària hospitalitat de l’Òscar i l’Anna, que em van acollir a casa seva, al cor de la ciutat vella, em vaig portar una impressió molt grata de la ciutat, en contra de les opinions que havia sentit d’altra gent. Ja sé que vint-i-quatre hores no donen per altra cosa que una primera impressió, tanmateix, he de dir que València traspuava una autenticitat que la meva ciutat, Barcelona, ja fa dues dècades, ha anat perdent.
Afortunadament per als valencians, he detectat que la seva ciutat sembla menys globalitzada. Es respira una intensa vida social, i el que em resulta fantàstic, trobo relativament pocs turistes. Encara que ja em van posar al corrent dels projectes del Cabanyal, de les dèries constructives de Zaplana i deixebles, i de l’hegemonia pepera, Barcelona no té cap lliçó a oferir als nostres amics valencians, ans al contrari.
I què voleu que us digui. Malgrat els tòpics i estereotips, en la pròpia experiència, allà on he trobat un valencià, inconscientment he detectat afinitat automàtica, una sensació de confiança immediata, i una certa sinèrgia. No és casualitat que, dins l’estat, la major proporció de matrimonis entre gent de diferents comunitats es faci entre valencians i catalans.
Per cert, que tant per la llibreria Sahiri, com per l’Ateneo “Al Margen” he trobat gent amb una gran capacitat de pensament crític i una anàlisi política molt atinada. Entre la marea postfacha, alguna cosa sembla coure’s. Potser serà la paella de la platja del Saler, la de 1927?
Per cert, també. En tornar, a l’estació, mentre que jo enfilava el nord, vaig creuar-me amb en Joan Ridao, que venia. Espero que poguem, entre tots, fer una cosa revolucionària: normalitzar relacions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!