Els Papers de Santa Maria de Nassiu

La unió de PP i Ciudadanos lleven el nom d’Enric Valor a una avinguda de Mutxamel. El canvi de nom pel d’Avinguda d’España compta amb el suport de Vox, mentre que s’oposen els partits progressistes PSPV, Compromís i Podem.
El fet ratlla el ridícul si no fóra per la càrrega que duu. Així podem llegir a eldiario.es: El nombre del escritor y filólogo alicantino Enric Valor fue el escogido para nombrar a esta avenida en 2003, en tiempos de gobierno del PSPV, un proyecto urbanístico de más de 30 años que el pasado verano entraba ya en su fase final. Pero en aquel mes de agosto ya se intuía un cierto distanciamiento del gobierno de derechas (en el poder desde 2011) con el nombre previsto ya que se descubrió una placa conmemorativa de la inauguración de la vía, pero sin incluir el nombre oficial de Enric Valor; así textualmente afirma la inscripción: “Esta Avinguda va ser inaugurada per l’alcalde de Mutxamel el Sr. Sebastián Cañadas Gallardo. Mutxamel agost 2020”.

Un fragment de Sense la Terra Promesa (L’enterrament de dona Berta)

El mes d’agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Mauri i Alemany havia mort a migjorn, en l’hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals. Mosques i pallús impalpable suraven en l’aire quasi immòbil; a les eres pròximes, polsegueres lentes i un baf blanquinós i amb olor de fecunditat que s’exhalava de les messes martiritzades, pujaven al cel rutilant, com una ofrena; per les boques entreobertes dels oficiants del ritus ceresià —on no faltaven les sacerdotesses—, cofats amb capells amples com a para-sols, sorgia una lletania endormiscada de cançons; i el trot sord de les mules en feia el contrapunt juntament amb el zumzeig dels trills de tallants pedres fogueres recalfats sobre les lluentes tiges.

Un fort alè de vida i de plenitud bategava dins aquella calma virgiliana. I dona Berta havia mort precisament llavors, no quan manen els cànons, és a dir, no quan comencen a caure les fulles acolorides de la tardor. L’estiu xardorós, el norantè de la senyora, havia fet malbé el vell rellotge dins el seu pit en una curta agonia, com una lleu distracció del cor en la rutina de pegar el seu tic-tac fatigat i incoherent. Ja havia acabat el viatge per la vida d’aquest món aquella dama capritxosa que ni tan sols havia volgut sotmetre la seua llibertat de dona rica i intel·ligent al jou del matrimoni, com havien fet també algunes altres dames en aquell medi rural i tradicional tan fortament propici.

Havia posseït des de sempre una gran fortuna en béns arrelats a terra —masos, boscos, cases—. Els seus rampells havien estat coneguts a bastament per tots els seus conveïns, així com la seua filosofia de la vida, no gaire estranys i inconseqüents per cert: dogma i rigidesa per a criats i proïsme, cap comprensió per a les debilitats de la parentela pobra, molta indulgència envers les pròpies errades, que ella disculpava davant seu mateix —i fins i tot secretament amava— com a delicioses expansions i bogeries de joventut.

L’enterrament havia de tenir lloc l’endemà a mitjan matí, és clar, en hora propícia per a la penosa desfilada de captaires per ciris i almoines, per a commoure la vila, tradicional i envellida en bona part, amb les sonores batallades dels drangs, del mig vol fúnebre de les quatre campanes de la parròquia. Don Blai el notari i els marmessors del testament s’havien reunit en l’acte i havien assabentat els parents més pròxims dels desigs de la senyora quant a les exèquies i la inhumació, sobre les quals coses tenien clars i terminants encàrrecs de dona Berta de molts mesos en arrere. La lectura del testament podria diferir-se uns dies encara.

La gran casa de dona Berta tenia oberta mitja porta, quasi com en el dia de la festa major. Dins, en un saló contigu a la gran entrada, acartonada en la folgada i rica i severa caixa, ombra o espectre quasi irrecognoscible d’aquella moreneta vitalíssima que havia estat en el segle anterior, jeia ella en la penombra atenuada pels ciris, en la mansió ben fresca, ben prop d’aquella plaça enlluernada per un sol implacable com la vida i com la mort.

Durant el dia, van formiguejar per la mansió veïnes curioses i veïnes piadoses; sacerdots més o menys addictes; parents de prop, com els dos únics nebots carnals (Maria-Júlia i Albert) i un cosí segon, coronel retirat de cavalleria (don Joan Baptista Estelric, vell altament decoratiu per a les solemnes processons del poble); aquell nebot llunyà de barba rossa (Joan Monlió, alias Garibaldi); el secretari del Jutjat, un tal Garcia; el jutge don Gregori Monfort; i també la força viva de la contrada (nebot llunyà, llunyaníssim) que es deia Rafel Olcina i havia fet de conseller de dona Berta en els darrers temps.

Vora el taüt, plorosos, muntaven una llarga i inalterable custòdia l’administrador de la difunta, home vellíssim, estampa de la més canina i dolça fidelitat, i la majordoma, tan vella i arrugada quasi com la senyora. Aquesta criada fidel era la qui, des d’allí i en una veu quasi imperceptible, donava les ordres estrictament necessàries a les joves minyones de servei.

L’endemà, vora les onze, començaren a arribar a la plaça, davant casa dona Berta, curiosos de tot el poble, i entre ells s’obrien pas cap al portal els mitgers, arrendataris, els jornalers fixos de la senyora, els fusters, ferrers i altres menestrals que havien servit els seus milenars d’encàrrecs i capritxos… mentre que dins la casa brunzia una remor de converses apagades pel respecte. De sobte, es presentà un escolanet detonantment abillat, que havia pogut arribar amb prou feina a la sala mortuòria, i va fer una raó al vell administrador («procurador» segons la terminologia local), el qual la transmeté als nebots i al coronel, que voltaven la caixa. Al poc vap sonar drangs dramàticament repetits, uns drangs tenebrosos que reclamaven la presa sotil i amortallada dins un tristíssim hàbit del Carme, aquelles despulles que es feien més i més insignificants d’hora en hora, camí ja d’un segur oblit i d’una conversió ràpida en impalpable pols d’eternitat.

Tot d’una, es va organitzar el seguici: uns fadrinots vigorosos, colrats pel sol de les masades, endiumenjats amb les bruses negres, alçaren la caixa ja closa, que no els pesava una voliana; els parents principals, al darrere, formaren, ja fora a la plaça, el dol brillant que l’acompanyaria a l’església i després al cementeri, no gaire llunyà, bastit damunt unes llomes seques i pedregoses. El coronel lluïa la seua decadent figura, sempre elevada i distingida, dins el seu uniforme d’una indubtable elegància historiada i evocadora. Pertot, esbalaint les ànimes vilatanes senzilles, cavallers endolats amb elegància, de guants i levita, amb els barrets forts que tiraven llums en les seues mans. Moltes dones de la plebs sentien un gaudi especial que els feia esbarrallar els ulls admirativament, mentre que els homes plans, menestrals en la seua majoria i també alguns terrassans, sentien com una confusa complaença davant la grandea que encara alejava en el seu poble, com si se’n trobassen protegits. Un altre grupet, petit, de parats de la Casa del Poble, s’ho miraven tot amb gests de desaprovació.

El sol, en el dia ponentós i límpid, cremava sense pietat homes, plantes i pedres i lluïa encegadorament a les blanques façanes. Molta gent no havia pogut deixar la treballosa feina de la batuda, imperiosa i inajornable; i amb una persistència atabaladora, continuaven dringant els collerons guarnits de cascavells, els trills, les ferradures, a les eres pròximes, amb un soroll que arribava a tots els carrers només com una persistent remor; de dalt del campanar, enlairat i massís, tot de pedra rosegada i daurada per la intempèrie secular, s’estimbaven titubejants les campanades d’un mig vol peresós; encens i olor de cera s’escampaven per la plaça i el carrer Major i al davant de l’església; dins el temple, portes obertes, la missa de cos present ressonava com una fresca harmonia evasiva i consoladora; els pobres oprimien els brandons amb les mans suades i es tocaven de tant en tant la duresa del duro dins les butxaques míseres; volaven els coloms enlluernadorament per un cel impiadós, paganíssim, que es reia de la mort, que es menjava les batallades fúnebres i les transformava en unes vibracions esmorteïdes i tremoloses, en una dolça rialla de vida.

(pàgs. 1-4)

(fragment del bloc d’Enric Iborra, ‘La serp blanca’