Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
DAGALES PERALIEGOS (I), de Rafael Girón Echevarría
Agafe el títol de l’article (en castellà) de Rafael Girón Echevarría i en traduesc el contingut. Ho faig per l’interés que té el text al meu parèixer. Gràcies.
Pròxima ja la data de la meua jubilació i després de 35 anys de “mestreescola” en diversos àmbits rurals, em permet tornar la vista enrere amb la nostàlgia pròpia de la meua edat i constatar que ha estat aquest, un viatge viscut amb intensitat i que pagà la pena iniciar-lo.
Una vegada acabats els meus estudis senpre vaig tindre clar que el meu lloc al món era l’escola i puc assegurar que vaig encertar plenament amb la meua opinió per l’escola rural. Pertany doncs a aqueixa rara espècie de mestes que sempre visqueren al poble on els va tocar exercir.
Quina llàstima em fan aqueixos pobres companys que fan cada dia fins 200km, mentre jo caminant tinc la meua classe a tres minuts. Per comparació amb els meus col.legues, sent que els meus dies són més llargs: maneres de viure!
Aixó em permet “viure espai”: temps per tal d’admirar la senyora cigonya que em saluda des de la seua fràgil altura, intercanviar impressions amb els paisans de costum o arribar al col.legi cada matí “envoltat” de xiquetes i xiquets que em saluden alegres amb un “bon dia Rafa” abans d’iniciar les nostres tasques.
Arribat és el moment de parlar dels veritables protagonistes d’aquest article: els meus dagales peraliegos!
Com són els xiquets del poble en l’actualitat?
Doncs la globalització i la modernitat ens han dut possiblement una uniformitat en la forma de ser i de viure dels xiquets d’aquest segle (mòbils, ordinadors, videoconsoles…) però la frescor i l’espontaneïtat encara segueixen acompanyant-los. Per altra part la llibertat de què gaudeixen en un medi rural per a res és comparable amb els “perills” de la gran ciutat on és un veritable luxe veure’ls gaudir de l’entorn privilegiat de la serra.
Viure en un poble m’ha permés desenvolupar amb ells una sèrie d’activitats que contràriament m’hauria resultat molt difícil dur a cap com per exemple el grup de teatre, les repoblacions, passejos, jocs, la revista escolar… Activitats aquestes que m’han oferit la possibilitat de compartir amb elles i ells una escola oberta en què la transmissió de valors ha ocupat un paper primordial. De tot això ha sorgit el que em dóna per anomenar l’ESCOLA dels AFECTES.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estimado Rafa, mi comentario llega muy tarde, pero es cuando he leído esto. Espero que de alguna forma u ptra te llegue. Creo que te vendrá bien. Si piensas adecuadamente, llegarás a la conclusión de quién soy; sólo uno de tus alunmos puede hacérlo, piensa bien y acertarás.
El paso del tiempo me ha enseñado lo inútil de las buenas palabras, referencias a los clásicos,…,y demás, si en la pelea de la vida no se tiene integridad y honor, entre otros. Todavía me acuerdo del día en el que ví el video de tu visita a Ecuador, muy loable por cierto, Me acuerdo de la palabra “ETA” pintada y adornada en una roca redonda. Si hubieras sido adolescente, lo habría pasado por alto; pero no, erás ya adulto. Yo no era muy mayor, como te puedes imaginar, pero fue suficiente para mí. No entro en razones, solamente me refiero a las consecuencias. Eran los 80 por amor de Dios, sé que ahora está incluso de moda. En fin, probablemente sea yo el que esté equivocado en la apreciación de este señor, pero para mí, fue el acicate para inciar mi propio camino en la vida, los ejemplos en negativo sirven muchas veces para eso. En fin, larga vida Rafa….siempre con mucho respeto a los mayores y a los maestros.