En primer lloc, haig de donar les gràcies a els que habitualment em deixeu algun comentari als meus escrits. I especialment ahir. Com haureu comprovat ara no solc contestar els comentaris (si no és una cosa molt puntual)… enteneu que la connexió (i en van ja no sé quantes vegades que ho hauré deixat escrit
Ja feia temps que volia escriure, encara que breument, sobre aquest tema. I és que, des que tenim al nostre abast la xarxa d’internet (alguns amb una connexió que fa pena), ens hem pogut retrobar i trobar noves amistats, fetes i/o renovades a través de la xarxa. Ho dic perquè ha estat així. Tot va
En primer lloc, LLIBRES: El que he acabat de llegir és de Juan José Millàs, Los objetos nos llaman, Seix Barrall Biblioteca Breve. És un recull d’escrits de què ens té acostumats l’autor. Amb dos apartats: Los Orígenes (amb 28 capítols) i La Vida (amb 47). Tots els capítols tenen la seua “coseta” però si
Municipi situat a la costa, al nord de la serra de Bérnia, en una xicoteta prominència que domina el mar. La superfície és molt ondulada i muntanyosa, entrant en el terme els vessants nord de la serra de Bérnia. Les altures principals són: Tossal del Perdigó, amb 355 metres; Tossal del Moro, amb 393; Serrallar,
BENIPEIXCAR: poble del terme municipal de Gandia, situat a 25 metres d’altura, al sudest de la capital municipal, amb què forma un sol nucli urbà. Va ser municipi independent fins el 1962. Ha experimentat un augment de població en aquestes darreres dècades, actualment té uns 1.000 habitants. La seua parròquia té per titular a Sant
Ja feia dies que tenia una miqueta oblidats els nostres pobles. Avui continue la sèria amb el text dedicat a Beniparrell, poble totalment desconegut per a mi -sí en sabia l’existència- i mai no he visitat. Crec que ha arribat l’hora de fer-ho. Com en tots els altres apunts dedicats als nostres pobles haig d’agrair
Com us dic al títol “BON NADAL”. La meua intenció era haver escrit més prompte aquesta felicitació però de vegades no podem fer tot allò que desitgem… I els dies de Nadal són (tots ho són, però) per a estar més en família i amistats que tens pròximes. I també amb les virtuals. Enguany no
Aquest any que alguns ja han qualificat d’horribilis arriba a la seua fi. Per a mi ha estat un any d’operacions quirúgiques i rehabilitació del menisc esquerre i, d’ací pocs dies, comnçaré la rehabilitació del de la cama dreta. I perquè no en tinc més. Si haguera de triar un adjectiu per tal de qualificar
Ja he fer servir aquest títol en una altra ocasió. I el faré servir més encara. En primer lloc, us dic que he llegit el monogràfic 25 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de SAÓ, setembre 2008. El monogràfic té una Introducció del director de la revista, i uns articles al voltant
L’assignatura pendent, de Victòria Camps, Edicions 62, és el llibre que acabe de llegir. Aquest llibre diu les coses amb claretat. Per això cal que totes les i tots els que tenim alguna cosa a veure amb el món de l’educació li férem un cop d’ull. Aquests darrers temps han estat editats diversos llibres sobre
Réplica a Fornés i a Maians, Levante-EMV, El principio del fin, Levante-EMV, Estadolatría, EL PAÍS, ¡Ay de los vencidos!, EL PAÍS i Los codiciados frutos del olvido, EL PAÍS. I per donar per finalitzat el post vull fer-me ressò d’una notícia que té com a protagonista Luis Antonio de Villena, publicada ahir a EL PAÍS:
Sembla que fóra ahir. Cap a les 12:30 del matí d’un dimarts un poquet fred i a la casa que l’havia vist nàixer, després d’un ictus que el mantingué en cadira de rodes quasi set anys, moria mon pare. Aquell dia per això del deure -i perquè mai penses que ha arribat l’hora- vaig anar
Arran del post d’ahir una blocaire em deixà una referència al seu bloc sobre com elegeixen els rectors, els diaques i els assistents pastorals a Zuric… per un període de 6 anys i per votació de la comunitat catòlica. Ací teniu el post de referència. Tant de bo a la resta de comunitats s’establira aquest mètode
Avui us escric de tot un poquet. En primer lloc, del llibre que acabe de llegir: El maestro de los santos pálidos, de Marco Santagata, Editorial Destino. És un llibre que no haguera llegit mai per uniciativa pròpia (no conexia l’autor). L’editorial Planeta em féu aquest obsequi i l’he llegit. És un llibre d’un professor
Ahir el cirurgià em va treure les grapes de les quatre feridetes que tenia al genoll i ja em va dir que podia començar a doblegar el genoll (en caminar) i la rehabilitació. Avui ja he fet algun passet (amb gaiato, no penseu…) i sent dolor. Ara espere que, com passà amb l’esquerre, a poc