Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

Arxiu de la categoria: POLÍTICA

La meua ciutat, el meu món El silenci de la Sibil·la Enric Ferrer

En la pau de la nit, a l’ermita de Santa Anna, en l’ambient nadalenc de la missa del gall, un aplec quasi monàstic recita els salms de matines. En l’ambient va creixent l’expectació de la bona nova d’un naixement. Uns instants després, la veu blanca, infantil, de la Sibil·la, inicia el seu cant, tan antic i tan novell, que va dient: “D’una Verge naixerà Déu i hom qui jutjarà”, tot esperant la resposta d’un cor de veus greus: “En lo jorn del judici veurà’s qui ha fet servici.” El missatge s’escampa per la muntanya, entre els pins remorosos, com un anunci de pau i d’esperança, mentre els ocells dormen i les estrelles del cel troben rèplica en els llums dels pobles.

Enguany, després dels quaranta anys de la seua restauració, el Cant de la Sibil·la, haurà emmudit. Un feix d’anys enllaçat pel simbolisme numèric, bíblic, joiós de proclamar als quatre vents la plenitud vital, que somniava fer créixer la llarga vida nascuda en segles medievals. I, de sobte, com un allau de dissort, s’hi fa el silenci. L’ermita, les veus, la muntanya, els pins, com els pardalets de niu, dormen, mentre les estrelles pareixen més pàl·lides, sense la lluïssor d’altres nits.

És l’hora de la fragilitat  de la condició humana, de la precarietat dels projectes llargament pensats. El silenci, però, és una ocasió per a una experiència nova, d’aprofundiment interior, una oportunitat per a assaborir el missatge de la Sibil·la, que recorda la responsabilitat de l’home i també la seua llibertat. L’hora adversa s’ha transformat en un temps propici per a la immersió en allò que és essencial, en allò que ens configura com a persones lliures, conscients de les nostres possibilitats i també dels nostres límits. Una nova llum d’esperança per a no tindre por de conèixer-nos més, d’on anirà creixent una saviesa més plena, més profunda i també més compassiva. En l’hora del sofriment, del dolor, tot fent camí amb els altres companys, anirà apareixent, entre tantes foscors, un senyal que pot salvar de tota senda perillosa.

Silenci de la Sibil·la en el temps de Nadal, en la irrepetible meravella del naixement de l’infant Jesús. Una llum en la foscor del nostre temps, perquè també el naixement d’un infant pot canviar el món. Misteri de la vida! El descobriment d’un ser únic. En cada infant que entra al món, a la història, tan pur com la veu de la Sibil·la i també tan ferm en el missatge que anuncia, que no és altre que una solemne declaració de vida i d’esperança contra els murs alçats injustament i contra els pensaments negres que neguen la meravella d’existir, tot i assumir també que el misteri de l’home o la dona amaga sempre racons pertorbadors de misèria i de vilesa, fins i tot la capacitat de balafiar el tresor primigeni.

El somriure de l’infant tomba els aparents prestigis de tants llorers de llautó, ridículs davant del primer esclat d’alegria de la vida. Els valors desgastats, les conviccions rutinàries, la buidor de tantes paraules, es fonen com el gel caigut en l’escalfor de la llar, mentre la verticalitat de les flames invita a mirar més enllà de l’estretor de la vida de cada dia, sense deixar de sentir el tacte de la germana terra, sempre oberta al solc de l’alegria i del patiment, en espera de la collita esplèndida.

Els ulls dels infants, finestres obertes al món, contemplaran el Jesús del betlem familiar o públic, coneixeran el company de totes les causes justes dels hòmens i dones, de tots els caminants del nostre món. El cant interromput de la Sibil·la seguirà convocant aquells pastorets i pastoretes de la cançó nadalenca, a tots els companys en el camí de la vida, a tots els cansats de portar el pes excessiu del dolor, per escoltar, un any més, l’anunci de la pau per a tot el món, que és sempre l’esperança per a seguir endavant. Bon Nadal.

 

 

César Orquín Serra, El anarquista que salvó a 300 españoles en Mauthausen

Aquest llibre, els autors del qual són Guillem Llin i Carles Senso, és el que he acabat de llegir i que també us recomane. Els autors fan un recorregut pel fet que va significar estar en camps de concentració nazis i com va actuar César Orquín per tal de salvar més de 300 espanyols d’aquest horror i desesperació.

El llibre conté els següents apartats:

Agradecimientos

Prólogo

La vida antes de la guerra

Contienda bélica

El exilio francés y la lucha contra el nazismo

Campos de exterminio

  • El Kommando César: Vöcklabruck
  • El Kommando César: Ternberg
  • El Kommando César: Reddl-Xipf

La libertad austríaca

El exilio argentino

Anexo

Integrantes del Kommando César

Integrantes del Kommando César (deportación)

Apartado gráfico

Bibliografia

Archivos

i Índice onomástico.

Són unes 438 pàgines d’història i cultura del que van significar la guerra civil del 36-39 i l’estada als camps de concentració nazis. Es tracta d’un llibre molt ben documentat i redactat i que de nou us recomane. S’aprén moltíssim. Sobretot, ara que tenim entre nosaltres partits com VOX… reflexionem-hi.

 

SAÓ ANY XLIV NÚM. 462 OCTUBRE 2020

Aquerst número de Saó duu com a motiu central els 100 anys dels aplecs nacionalistes de Betxí, amb les col.laboracions de Aantiago Ferrandis Valero, Òscar Pérez Silvestre, Vicent Baydal Sala i Anna Garcia.

A més duu les col.laboracions de:

Vicent Cardona (Un bon regal),

Josep Miquel Bausset (El monestir bizantí d’Elda),

Rafael Roca (Vells recels) i

Entrevista a Daniela González, presidenta de la FSMCV, entrevistada per Vicent Boscà.

I també en els acpectes més culturals trobarem:

Josep Manel San Abdón (Els bombardejos silenciosos de 1938),

Paula Boscà (La nova realitat educativa valenciana),

Ignasi Serra (Jo, Ramon Llull, català de Mallorques),

Josep Vicent Contrí (Si era amor, no vam poder resistir-ho tot) i

Gonçal López-Pampló (El mestre de Benassal)

Carmen Català Blasco, in memoriam

Hui fa tres anys que ma mare ens va deixar. Quant la trobem a faltar! Ella sempre fent alguna cosa de la casa, netejant sobretot… i no és perquè estiguera brut sinó que sempre havia d’estar fent quelcom. La soteràrrem l’endemà, el 27. He dit més d’una vegada que sols desapareix allò que s’oblida. Ma mare hi és ben present. Us deixe un poema de Carme Cabús:

Són els nostres estius irradiats a tot l’ample
amb figura de temps, i tu i jo al centre, mare,
dels seus rajos lluents. Tots els estius complets
eren entre nosaltres, i els animals, els arbres,
el camp, el que era viu, la lluna enamorada.
Tu espurnaves l’estiu, el sol potent i càlid
per prendre-hi l’energia que havia de bastir-me,
l’impuls per redreçar-me. Com el mateix estiu,
tot en tu era excel·lent, directe, incombustible,
el teu amor punyent, l’amor més imbatible.

La síndrome del “YOUTUBER”

La lupa -veig, veig: En les pantalles d’Internet apareixen els “youtuber” per tots els costats. La cosa difícil és evadir-los. Els “youtuber” són anunciadors de missatges impactants. Aquestes noves formes de transmetre idees estan donant la volta al món navegant pels mars de la comunicació. Ja s’escolta els xiquets de hui que volen ser “yortuber”.

Objectius i sistemes: Els missatges tenen l’objectiu de configurar propostes socials i mitjans de vida on tot es resolga fàcilment amb els seus remeis infal.libles. Açò no té rees d’estrany , doncs tota la vida ha estat així i, pet això, la pluralitat de pensament és un bé social. Les símptomes hem de descobrir-les en el nivell de les actuacions que provoquen els esmentats missatges depenent de si els objectius tenen altura humanitzadora o si, pel contrari, són de tan baixes aspiracions que degraden la  dignitat humana.

El problema -pense que sorgeix quan la persona que ho escolta no té bases ni voluntat de seleccionar els missatges, és a dir, no té la capacitat de comparar uns missatges amb altres en funció d’uns criteris, principis i raons que estan fonamentats en l’ètica de la solidaritat i del bé comú.

UBUNTU (i II)

Acollir és estendre la mà, és somriure, és abraçar.

Acollir és reconéixer-me com a igual i divers i reconéixer l’altre com a igual i divers.

Acollir és posar-me en el seu lloc. Empatia. Caminar plegats.

Acollir és acceptar la resta i no sols a qui pensa com jo o segueix els meus desitjos.

Acollir és caminar per la vida amb el cor i els braços sempre oberts.

Acollir és no jutjar la persona, encara que jo puga tindre un criteri propi sobre les seues idees i conducta i discrepar-ne.

L’acollida és incondicional: es fa no perquè m’agrada, sinó perquè és persona.

Acollir no és paternalisme. S’acull per a col.laborar en el creixement com a persona.

Acollir és una forma d’orientar la vida, d’enfocar les nostres relacions amb la resta.

Acollir és una espècie de talant que es va concretant en cada moment.

Perfils de la bona acollida (I)

-Acollida és obertura de ment, cor i acció davant la persona que se’ns apropa.

-Ser acollit/da és sentir-se reconegut/da com a persona, sentir-se volgut i únic davant qui t’acull.

-Acollir és reconèixer-nos com a persones iguals i adonar-nos de la realitat que ens envolta.

-Acollir  és escoltar i dedicar temps a l’altra persona sense mirar el rellotge.

-Acollir és evitar que el nostre ritme d’acció ens impedisca aturar-nos a escoltar l’altre/a.

-Acollida no és proteccionisme, sinó acompanyament per a col.laborar ambdues parts en el creixement mutu.

-Acollir és acceptar ser acollit jo mateix, doncs la veritable acollida és sempre mútua.

-Acollir és l’altre nom de l’amor. Per això, acollir és compartir.

-L’acollida és global, integral. És sentir-se germà/na de qualsevol ésser humà.

-L’acollida s’expressa en actituds, en gestos, en accions transformadores.

UBUNTU (I)

Nelson Mandela ens recomanaria el concepte africà d’UBUNTU: sentiment profund que sols la humanitat de la resta ens converteix en humans. Ubuntu és una regla ètica sud-africana enfocada en la lleialtat de les persones i les relacions entre aquestes. La paraula prové de les llengües zulú i xhosa: “umuntu, nigumuntu, nagamuntu”, que siginifica “Una persona és una persona a causa de la resta”. Ubuntu té diverses traduccions possibles, com són:

Humanitat cap a altres persones.

Si tots guanyen, tu guanyes.

Sóc perquè nosaltres som.

Una persona es fa més humana a través de les altres persones.

Una persona és una persona en raó d’altres persones.

Tot el que és meu, és per a totes les persones.

Jo sóc el que sóc en funció del que totes les persones som.

La creença és un enllaç universal de compartir que connecta a tota la humanitat.

Jo sóc perquè nosaltres som, i ja que som, aleshores jo sóc.

Nosaltres som per tant sóc, i ja que sóc, nosaltres som.

Humilitat

Empatia.

Una definició més extensa d’Ubuntu és que fa servir el bisbe anglicà sud-africà Desmond Tutu: “Una parsona és oberta i està disponible per a la resta, dóna suport a la resta, no se sent amenaçada quan altres són capaços i són bons en alguna cosa, perquè està segura d’ella mateixa ja que sap que pertany a una gran totalitat, i que minva quan altres persones són humiliades o menyspreades, quan altres són torturades o oprimides”.

Sense por no hi ha coratge per al canvi (i II)

Fins que no s’ha ordenat parar i ens han obligat a quedar-nos a casa per a salvar la vida dels nostres i la pròpia, vivíem com si no hi haguera un demà, sense temps per a l’important, sempre corrent, sense poder arribar a la meta perquè aquesta seguia allunyant-se. El consum dels països rics, la globalització sense normes que acreixen les desigualtats, la fam, els desplaçats, la contaminació, l’Espanya buidada, la desertificació, etc. Però el coronavirus COVID-19, ho ha canviat tot. Tant la Xina, on s’inicià la pandèmia, com Europa, avui molt afectada, ordenaren aturar-se. Aturar els països, aturar la seua economia fins vore com vèncer el virus, que preveuen que puga matar un 3% de la població mundial, perquè cal fer quelcom per a contenir el contagi fins que s’aconseguisca la vacuna.

Estiguérem de tancament obligat i ja ens adonem que el sistema econòmic fa aigües, que tornarà la crisi econòmica, la desocupació, les dificultats, la ruïna per a massa gent. Altres ni tan sols podran contar-ho. Però també ens està ensenyant aquest virus el que és el distanciament social, la soledat, les  cures, el medi rural protector, el metre i mig, el teletreball, la informació en xarxes, les reunions telemàtiques i la solidaritat entre generacions, ja que, en aquesta ocasió, són més els grans que sofreixen la seua major letalitat front a altres edats.

Ens creguérem déus i sols som homo sàpiens que ens contagiem d’altres animals, com ha passat sempre al llarg de la història. Ara tenim el coneixement i la tecnologia que podria haver-ho evitat, però ens trobà mirant a un altre costat. I jo em pregunte, què s’hauria fet si no tinguérem un telèfon intel.ligent entre les nostres mans? “De nuestros miedos nacen nuestros corajes, y en nuestras dudas viven nuestras certezas. Los sueños anuncian otra realidad posible” diu Eduardo Galeano.

DESPEDIDA DA FAMÍLIA DE PEDRO (ALVORADA)

Querido irmão e tio, Hoje te escrevemos mais uma vez, como sempre temos feito em tantas correspondências ao longo de nossas vidas. Você sempre disse ‘vivo ou ressuscitado’ e embora tenhamos a certeza de que você já é um ressuscitado na Grande Casa do Pai, sentimos grande tristeza. Os últimos anos de tua vida foram muito difíceis para todos nós que o amamos. O irmão Parkinson, como você o chamava, estava dominando seu corpo e, nos últimos tempos, tem sido muito difícil para nós aceitar teus problemas de comunicação. Precisamente a comunicação era uma das tuas virtudes. Mas, mais uma vez, você tem sido um exemplo. Você nunca reclamou. Mais uma prova que demonstra a sua grande humanidade e espiritualidade. Conforta-nos que, como desejas-te, pudeste ficar até os últimos tempos com as pessoas que tanto te amaram e e você tanto amou. Agradecemos sinceramente a todos aqueles e aquelas que tanto cuidaram de você ao longo da sua doença na tua casa de São Félix, e até o último momento no hospital de Batatais. Como um bom filho de Balsareny, você tem sido um incansável mensageiro da esperança. Felizmente, conseguimos viajar várias vezes a São Félix e conviver juntos, estabelecendo um vínculo ainda mais intenso com você, seu povo e suas lutas. Nós, junto com as organizações que você inspirou, continuaremos apoiando suas CAUSAS, que são mais válidas hoje do que nunca, e persistiremos nessa esperança. Se diz que a vida nos dá e nos leva. Temos sorte de ter você como referência, mas de agora em diante nos sentimos órfãos e sentiremos muito a sua falta! Agradecemos a Deus por ter nos dado o dom de tê-lo entre nós. Tentaremos todos os dias ser dignas disso! Até sempre. Nós te amamos muito! As tuas irmãs, sobrinhas e toda a família Casaldàliga.
Balsareny (Catalunha), 9 de agosto de 2020.

SENSE POR NO HI HA CORATGE PER AL CANVI (I)

Ha passat un segle des de l’última pandèmia global qualificada com a la més devastadora de la història, la mal anomenada grip espanyola de 1918-1920, que possiblement sorgí en març a Fort Riley -EEUU-. Espanya donà a conèixer el problema i es va quedar amb el nom, mentre altres països d’Europa i Amèrica, a pesar de sofrir-la, miraren a un altre costat per a seguir batallant en la primera guerra mundial que va finalitzar el novembre de 1918. Una gran part dels habitants del planeta que sumaven 1.650 milions, es contagiaren i moriren entre 40 i 100 milions de persones. Molts joves i també de la resta d’edats.

Davant la por a la malaltia i la mort, la gent es concentrava en torn als centres religiosos per a resar al seu Déu. Allí se’ls influïa per tal que pensaren que era un càstig diví, perquè feien pecats. I el que passava és que que es contagiaven més, perquè aquell virus és de la família del qual ara ens ha vingut a visitar de nou, en març de 2020, sense haver-lo tan sols convidat.

En aquests 100 anys el món ha canviat -l’aigua potable, la higiene, l’alimentació, la sanitat, la tecnologia, la ciència, l’economia, l’educació-, en poc s’assemblen al que ara tenim una part dels 7.700 milions d’habitants, dels quals compten amb 65 i més anys 700 milions, mai abans fou coneguda aquesta xifra.

Sant Antoni Ma Claret

Celebrem la festa d’aquest bisbe missioner i fundador dels Claretians (Fills de l’Immaculat Cor de Maria) avui, 24 d’octubre.  El meu bon record de la figura d’aquest sant ve dels tres cursos que vaig cursar als Claretians de Xàtiva abans que es vengueren el col.legi i abandonaren Xàtiva en la dècada dels 70 del segle passat. Elevem una pregària el dia del seu sant per tal que ens ajude a superar aquesta pandèmia que ens duu a tots de cap. Lloat siga Déu!