Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

Arxiu de la categoria: General

Quaderns del pelegrí (II)

Avui és l’aniversari d’una de les més joves del grup.

Tots pensen a fer-li algun tipus de regal. No es posen d’acord, així és que el pelegrí reparteix un full de paper a cada u.

Un diu: Açò és perquè escriguem el regal i el votem en secret?

En pelegrí diu: No, açò és perquè escriguem cada u de nosaltres el nom d’aquesta persona en aquest paper, el fiquem en la motxilla i el duguem sempre damunt.

 

 

Angel Canet Climent, in memoriam

Hui fa quinze anys que ens va deixar mon pare. I el trobem a faltar. Us deixe la lletra d’una cançó de Joan Francesc Dalmau Llagostera:

Si algun dia faig un poema
el vull bo i serà per a tu
i aquest foc que dins em crema
ni molt fràgil ni molt dur,
cal que expressi amb nitidesa
les poesies dels teus fets,
la virtut de la noblesa
que has mostrat en tots indrets.

Un poema breu i exacte,
tan senzill com un valuós,
cada mot és com un acte
del que pots estar orgullós,
un poema obert i lliure
com tu m’has criat a mi,
tan senzill que el puguis viure
i et sigui fàcil de llegir.

Com sé que no hi ha moneda
per pagar la comprensió,
el paper esdevindrà seda
i la tinta ja és suor.
Mai ha fet falta explicar-te
que un artista no té res,
el llenguatge és inexacte
però sempre m’has entès.

Si la sort se m’insinua
no la vull tota per a mi,
teva és de cap a cua,
esperem-ho del destí.
Et vull escriure un poema,
però ho faig tan malament,
que aquest foc que dins em crema
no il·lumina suficient.

Montserrat i el País Valencià, de Lluís Brines (INSTITUT NOVA HISTÒRIA)

Al País Valencià hi ha hagut i hi ha una gran devoció per la Mare de Déu de Montserrat: denominacions de pobles, patrona d’Oriola —lloc del País Valencià on és més venerada— i omnipresent a Picanya; ermites, parròquies, confraries i convents antiquíssims sota aquesta advocació; esglésies a València, Mutxamel, l’Alcoià, Sagunt i Xelva; nom corrent entre dones; obres i personatges literàris valencians en el seu honor… Article d’En Lluís Brines.

Vista genèrica de la població de Montserrat (Ribera Alta)

En el present article pretenem fer una breu anàlisi de les relacions entre Montserrat i el País Valencià a tots els nivells: toponímic, antroponímic, esglésies dedicades, santuaris, devoció, etc. En definitiva, pretenem detectar la presència de Montserrat arreu del País Valencià.

Cal partir de la base que per imperatius cronològics, el País Valencià, en ser reconquerit entre els segles XIII i XIV, l’orde benedictí no tingué presència en la conquesta. L’orde benedictí  és el que regeix el santuari de Montserrat del Principat. En aquells segles tenien més força l’orde cistercenc (reforma del benedictí) i els nous ordes mendicants (franciscans, dominics, carmelites i agustins). Aquests sí que van participar en la reconquesta del País Valencià i hi establiren convents, monestirs i, en definitiva, presències. Sense oblidar els ordes militars, sobretot templers i hospitalers, tan importants en les campanyes bèl·liques de Jaume I.

Aquesta un poc llarga introducció és per a destacar que, en no ser present l’orde benedictí a la conquesta i primers establiments religiosos del recent conquerit Regne de València, la Mare de Déu de Montserrat tampoc no hi hauria d’haver estat present a priori. Tanmateix, la Mare de Déu de Montserrat va lligada estretament a l’essència i la història del poble català. I és per aquesta raó que al llarg dels segles, la presència de població procedent del Principat de Catalunya al País Valencià originà que s’hi fera present d’una manera o altra en diferents parts i en diferents àmbits del Regne de València. Fins a l’actualitat.

En la nostra exposició, doncs, seguirem un ordre cronològic, tot i que en alguns casos els orígens són, com veurem, difusos.

Montserrat (poble de la Ribera Alta)
Montserrat (també anomenat Montserrat d’Alcalà) és una població d’uns vora 7000 habitants situada a la comarca de la Ribera Alta, molt a prop de l’Horta Sud i l’àrea metropolitana de la ciutat de València.

La denominació Montserrat apareix ja documentada al Llibre del Repartiment, on es registra que Jaume I donà la població de Montserratu a Eiximén de Tovià. Fora d’aquesta dada, no tenim més indicis del perquè d’aquesta denominació a aquesta població. Cal suposar que el primer contingent poblacional després de la reconquesta del poble era d’origen català, i per això triaren aquest nom. Científicament parlant, però, sense negar la catalanitat d’aquest primer contingent repoblador, el nom de Montserrat podria ser fins i tot una simple casualitat, una referència a les muntanyes que envolten la subcomarca, coneguda com la vall dels Alcalans.

Siga com siga, estem davant la primera presència documentada, coetània a la seua conquesta, de Montserrat al Regne de València.

Mare de Déu de “Monserrate” d’Oriola (Baix Segura)
La presència de la Mare de Déu de Montserrat a Oriola (Baix Segura) data també del temps de la conquesta d’aquesta població i de la seva incorporació al Regne de València, en particular, i a la corona d’Aragó, en general. Tot amb tot, aquest lloc patí més vicissituds que la resta del territori quant a aquestes conquesta i incorporació. En un primer moment Castella se n’apoderà en virtut dels Tractats d’Alcaraz 1243) i Almisrà (1244), però una revolta dels musulmans féu intervenir Jaume I, qui es lféu seu  definitivament el Regne de Múrcia entre 1265 i 1266 i el repoblà amb molts catalans, si bé el retornà a Castella en compliment dels esmentats tractats. Sobre la catalanitat pregona d’Oriola —malgrat haver-s’hi perdut la llengua excepte en una pedania seua que es diu Barba-roja— recomanem l’excel·lent article d’En David Garrido, que ja fou publicat en aquest web: https://www.inh.cat/articles/Remembranca-historica-i-linguistica-oriolana

Anys després, en 1296, en temps de Jaume II, la població fou ocupada per la Corona d’Aragó en el marc del conflicte de guerra civil castellana, en què l’infant Alfons de la Cerda oferí el territori del Regne de Múrcia a En Jaume II a canvi del seu suport contra el rei de Castella Ferran IV. Després de les Sentències Arbitrals de Torrellas (1305) i Elx (1306), que tancaren definitivament aquell conflicte entre la Corona d’Aragó i Castella, Oriola restà incorporada definitivament al Regne de València.

A Oriola hi ha una Mare de Déu negra com la Moreneta, la qual és patrona de la ciutat, és a dir la Mare de déu de Montserrat. Oriola és, potser, on més veneració se li té i on més present està la Mare de Déu de Montserrat al País Valencià. Sobre l’origen d’aquesta veneració gosem fer dues hipòtesis:

1-L’oficial diu que es tracta d’una Mare de Déu d’origen molt antic (visigòtic), anomenada Mare de Déu de la Porta. Aquesta Mare de Déu fou trobada en 1310, suposadament de manera miraculosa, sota terra, al peu de la muntanya coronada pel castell. Llavors, entre els habitants d’origen català, valencià i aragonès que habitaven la ciutat es féu un sorteig sobre quin nom li posarien. I isqué vencedor el de Montserrat.

2-Podria ser, però, que això que hem dit fóra una llegenda per a adaptar la Mare de Déu al lloc on hom li té devoció, com sol passar en molts llocs. Està clar que la presència de pobladors catalans a Oriola d’ençà de la seua reconquesta fou majoritària, com indica l’article d’en David Garrido i els estudiosos en general. A més, la Mare de Déu —quina casualitat— és, com hem esmentat, negra com la Moreneta.


Imatge de la Mare de Déu de “Monserrate” d’Oriola.

Així mateix, l’any de la seua suposada descoberta (el 1310 citat), és una data molt propera amb l’any en què Oriola passa definitivament al Regne de València i a la Corona d’Aragó (1306, amb el Tractat d’Elx).¿Pot indicar això nous allaus migratoris catalans envers Oriola?

Però és que n’hi ha més. Anys després s’erigí un santuari per a la Mare de Déu. I si ens fixem amb la imatge de la serra sobre la muntanya, recorda moltíssim les imatges que podem trobar al santuari de Montserrat al Bages.


Imatges d’una serra sobre una muntanya amb formes ondulades que podem trobar
al Santuari de la Mare de Déu de “Monserrate” d’Oriola. Recorda molt el propi escut
del Santuari de Montserrat al Bages, que podem trobar a tot arreu del monestir.

En qualsevol cas, la vinculació de la Mare de Déu negra d’Oriola amb la Mare de Déu negra de Catalunya sembla molt clara, donat que al segle XV el monestir benedictí de Catalunya encetà un plet canònic pel títol de la imatge. Aquest plet el resolgué el papa Sixt IV el 12 d’agost de 1483, tot creant una advocació nova.

A més a més, aquest santuari —de considerables dimensions en l’actualitat— és ubicat al barri del Rabaloche. Aquesta denominació és una castellanització de Raval Roig, que és el l’indret de la ciutat on s’establiren els primers pobladors cristians i catalans.

La Mare de Déu de Monserrate, en fi, cresqué en culte i devoció entre els oriolans fins que en 1683 esdevingué patrona oficial de la ciutat —junt amb les santes Justa i Rufina—. Hui dia continua essent una imatge de gran veneració entre la gent de la ciutat, i té confraries i imatges filials en altres llocs de la comarca, com Daia Nova, Daia Vella, Torremendo i Hurchillo. Fins i tot fora de la comarca i del País Valencià. A Fórnols, en concret, a la Franja de Ponent, hi ha una imatge filial d’aquesta d’Oriola, per bé que la raó exacta d’aquest últim cas no l’hem poguda pas esbrinar.

Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat de Picanya (Horta Sud)
La presència de la Mare de Déu de Montserrat en una parròquia de la localitat de Picanya a l’Horta Sud data del segle XVII.


Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat en Picanya (Horta Sud)

Aquesta parròquia té els seus orígens en una llicència concedida en 1490 a Joan Llopis, rector parroquial de Torrent (Horta Sud), per a concloure una capella que havia iniciat el seu predecessor Berenguer Clavell a la rectoria de Torrent. En aquesta capella podia oferir-s’hi l’eucaristia però no podia haver-hi cementeri ni pila baptismal ni s’hi podia administrar la resta de sagraments, llevat que no fossen administrats pel vicari o rector de Torrent.

Una volta publicades les actes finals del concili de Trento (1564) i en compliment de les disposicions aprovades, s’hi degué nomenar un vicari temporal amb la capacitat d’administrar sagraments. No seria fins la visita pastoral de l’any 1580 que hi realitzà l’arquebisbe de València de llavors, sant Joan de Ribera, quan, mitjançant un decret, la vicaria es converteix en perpètua i és segregada de la parroquial de Torrent.


Vitrall amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat a la façana de l’església
dedicada a aquesta a Picanya (Horta Sud).

Sense poder fixar una data exacta, fou a mitjans del  segle XVII quan l’església, que estava sota l’advocació de sant Pere i sant Pau, passa a estar sota l’advocació de la Puríssima Sang i finalment sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat. Sembla que els veïns de Picanya de llavors tenien una gran devoció envers la seua Mare de Déu, que era d’argent, i tenia gran quantitat d’objectes preciosos oferts pels feligresos.


Imatge de la Mare de Déu de Montserrat coronant l’altar de l’església dedicada a
aquesta a Picanya (Horta Sud).

Tenint present que aquest canvi d’advocació es produí durant la dissetena centúria, podríem aventurar com a causa la hipòtesi segons la qual llavors, després de l’expulsió dels moriscos en 1609, repobladors catalans podrien haver vingut  a aquell poble. I és que, en efecte, hom pot parlar del fet que després d’aquella expulsió hi hagué una mena de nova repoblació del País Valencià, on hi vingueren catalans, però també gent d’altres procedències (mallorquins, aragonesos, castellans, etc.). En uns casos, aquestes repoblacions consolidaren la llengua, i fins i tot introduïren curioses i belles particularitats, com és el cas les dels mallorquins al Sud del País Valencià. En altres casos, però, es castellanitzaren comarques senceres, com ara l’Alt Palància o la Foia de Bunyol. Però això és un altre tema que ha estat estudiat, tot i que encara dóna per a molts estudis. Tornem, doncs, al tema central d’aquest article.

Pel que fa a la devoció a la Mare de Déu de Montserrat en aquest poble, podem dir que aquesta hi és molt viva hui dia també, i que és junt a Oriola, on més intensa és. Fins i tot s’hi canta el Virolai, malgrat que, on el text original de Verdaguer diu “il·lumineu la catalana terra”, els picanyers diuen “il·lumineu la picanyera terra” i substitueixen “catalans” per “picanyers”. Montserrat també n’és la patrona, com en el cas d’Oriola.


Imatge de la Mare de déu de Montserrat de Picanya (Horta Sud). Té una actitud
menys hieràtica que l’homònima del Principat, albirant-s’hi un lleuger somriure, i fins
i tot agafa 
el fill delicadament per l’esquena.

La Mare de Déu de Montserrat actual de Picanya és una talla moderna, puix que l’església fou greument saquejada i feta malbé durant la Guerra Civil. Tanmateix, també és negra com la Moreneta. Fins i tot podem assegurar que té un posat menys hieràtic que l’original del Principat i més humà, car agafa el fill delicadament per l’esquena, a prop del coll.

És en qualsevol cas, una Mare de Déu a la qual el poble li té gran devoció, i la veiem omnipresent en diversos indrets de la vila, com ara el nom d’un carrer, o en el nom d’una escola parroquial.


Carrer Verge de Montserrat a Picanya (Horta Sud)


Escola Infantil Mare de Déu de Montserrat a Picanya (Horta Sud)

També hi ha a Picanya una confraria dedicada a la Mare de déu de Montserrat, i fins fa no gaire clavariesses —un càrrec festiu per a dones, molt habitual al País Valencià relacionat sempre amb un sant o una Mare de Déu—, les quals celebren o celebraven cada 27 d’abril la festa de la Mare de Déu de Montserrat.

D’altra banda, a Picanya mateix hi ha un convent  dedicat  a la Moreneta. És el convent de les Religioses Auxiliars Parroquials.

Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat de la ciutat de València
La parròquia de la Mare de Déu de la ciutat de València és la més recent creada sota aquesta advocació al País Valencià, car fou creada en 1968. La parròquia fou fundada en aquell any al barri de Malilla, que és un barri perifèric de la ciutat de València. Mira cap al Sud i limita pel nord amb l’Estació del Nord i pel sud amb l’antic llit del Túria i l’Horta.


Imatge de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat a la ciutat de València, 
al
barri de Malilla.

El primer prevere d’aquesta parròquia fou l’alcoià Josep Tortosa i Reig, i d’aquest home se sap que era molt devot de la Mare de Déu montserratina, de manera que organitzà una peregrinació de gent del barri cap al monestir de Santa Maria de Montserrat al Bages, on els monjos de llavors li donaren una imatge de la Mare de Déu, que és la que hi ha ara a la parròquia.


L’alcoià Josep Tortosa i Reig fou el primer prevere de la parròquia de la Mare de
Déu de Montserrat a la ciutat de València.


Imatge de la Mare de Déu de Montserrat, donada pel Monestir al llavors prevere
de la parròquia de la Mare de déu de Montserrat de la ciutat de València, En Josep
Tortosa i Reig, i que és hui dia present a la parròquia.

La parròquia passà per diverses ubicacions, com sol succeir. Primer, al bell mig de l’Horta; després en un altre indret de la Carrera de Malilla, fins aplegar a la Carrera de Malilla 76, que és on es troba a hores d’ara. En 1997 l’arquebisbe Agustín García Gasco inaugurà la seua ubicació actual, essent-ne rector En Rafael Pla Calatayud. A més, la llengua catalana és present a l’entrada, cosa estranya a les parròquies de la ciutat de València.

Presències menors i desaparegudes
Però a d’altres indrets del País Valencià també hi ha hagut en diverses èpoques una gran devoció a la Mare de Déu de Montserrat, com ho testifiquen les ermites que en d’altres temps els valencians li van dedicar.

Així, entre les ermites del Desert de les Palmes —a prop de la ciutat de Castelló de la Plana— n’hi havia una consagrada a Montserrat. En concret a la Tebaida, a prop de l’ermita de Santa Teresa,. Fundada el segle XVIII per Andreu de Montserrat, governador de Castelló i important càrrec de l’orde de Montesa, l’Ermita de la Mare de Déu de Montserrat era un edifici rectangular, amb teulada a dues aigües. La porta era a la part dreta de la façana i a l’interior hi havia dormitori, cuina i capella.

A Mahuella (junt a Albuixec [Horta Nord]) hi havia en segles passats una casa-procura en honor a la Moreneta. Estava  destinada a arreplegar almoines per a Montserrat i on encara tenen com a “patró” Sant Benet, i hi ha una partida anomenada “el Convent” que fa pensar en el monestir.

També Mutxamel (Alacantí) tenia una ermita a la Mare de Déu de Montserrat. Va ser construïda al segle XVI, i en els seus orígens la van fer servir de residència per as frares mínims. Aquesta ermita ens evoca les festes de setembre i la veneració del Ravalet i del Poble Nou per la Moreneta. Hui dia l’ermita —amb imatge de la Moreneta s’usa— per a les festes de les Creus de Maig.

I igualment a Onil (Alcoià). Allí, al segle XVI hi havia un monestir dels franciscans descalços, ara en ruïnes, i que des de finals dels anys 90 és propietat de l’Ajuntament de la vila. Allí hi havia també presència de la Moreneta.

Una altra ermita dedicada a la Mare de Déu de Montserrat es trobava als afores de Sagunt (Camp de Morvedre), als peus de l’ermita de Sant Cristòfol, al costat de l’antic camí de Terol. A l’època medieval es feia servir com a alberg per acollir caminants i pelegrins.

I encara hi havia una altra ermita de la Moreneta a Xelva (els Serrans). El 20 de gener de 2015, el cardenal arquebisbe actual de València, l’Antonio Cañizares, la tornà a obrir als fidels després de 50 anys sense culte.

Per altra banda, a Llocnou d’En Fenollet (la Costera) tenen a l’església un altar dedicat a la Mare de Déu de Montserrat.

També trobem, en fi, una imatge de la Mare de Déu de Montserrat en un altar lateral de l’església dels dominics a la ciutat de València.

Devoció actual
A banda dels llocs esmentats, existeix a títol individual al País Valencià prou devoció a la Mare de Déu de Montserrat, i no és gens estrany trobar-se amb dones anomenades Montserrat —si bé són prou més habituals les Empars Pepetes.

A nivell parroquial es fan encara peregrinacions al santuari del Bages. Ja hem esmentat com en l’origen de la parròquia de la Mare de déu de Montserrat a la ciutat de València, al barri de Malilla, s’hi féu una peregrinació per part de gent del barri, encapçalada pel rector Josep Tortosa. Com hem fet avinent, els monjos del monestir del Bages els donaren la imatge que encara hi ha a la parròquia.

Grups cristians de la ciutat de València fan encara peregrinacions o excursions de contingut més o menys religiós a pobles com Albalat de la Ribera. També al poble de Montserrat de la Ribera Alta s’hi feien festes dedicades a aquesta Mare de Déu.

La mal anomenada batalla de València —sorgiment del blaverisme a finals dels anys 70 del segle passat, acompanyat de terrorisme anticatalà— trasbalsà prou les relacions catalano-valencianes, sobretot en l’àmbit eclesial. I això afectà també les peregrinacions i devocions valencianes a la Moreneta. Avui dia el blaverisme ha passat a la història. Però l’Església valenciana oficial continua ridiculament presonera del ja totalment marginal sector blaver. Amb l’excusa d’aquest ja fals conflicte lingüístic valencià continua totalment castellanitzada, Com que aital conflicte està, com s’ha dit, ja totalment superat per la societat valenciana, l’Església valenciana no pot continuar amagant el cap sota l’ala i continuar essent hui dia la institució més castellanitzada de la societat valenciana.

Tan de bo la Mare de Déu faça un dels seus miracles i aconseguisca revertir aquesta penosa situació!

Valencians a Montserrat
Ens referim ací a la presència i participació de valencians a tots els nivells en el santuari i monestir de la muntanya del Bages, origen del nom al llarg de la història. Aquest apartat donaria per a tot un article. Malauradament  no hem tingut gaire temps per a investigar en profunditat sobre el tema.

Direm simplement que personalitats valencianes tan importants com sant Vicent Ferrer o sant Francesc de Borja foren devots de la Mare de Déu de Montserrat. Fins i tot, Sant Ignasi de Loiola, si és cert el que suggereix aquesta institució, l’nstitut Nova Història: que el sant històric Ignasi fóra en realitat oriünd d’Oriola. Si és aquest el cas, podem formular la pregunta següent: podria ser que la seva devoció a la Mare de Déu de Montserrat —fins al punt  d’haver fet vida ermitana a la muntanya d’aquest nom—li hagués vingut de la seua Oriola nadiua, on hem vist que n’hi ha tanta? Això afavoriria les tesis dels que diuen que és oriolà i no pas basc.

Des d’un altre ordre de coses, cal que esmentem que un valencià va escriure al segle XVI una de les obres literàries que més donà a conèixer Montserrat: El MonserrateAquest monumental poema èpic va ser escrit pel valencià Cristòfor de Virués. L’obra conta els orígens del monestir del Bages i la llegenda de fra Garí. Aquest llibre fou un dels que salvà En Quixot de la crema —la qual cosa incidiria en l’origen no castellà de l’autor d’aquest llibre, però això és altre tema.

I pel que fa a la vida eremítica i monàstica, al llarg de tota la història d’ençà que el poble valencià nasqué com a tal al s. XIII, hi ha hagut monjos i eremites valencians al monestir de Montserrat —recordem de pas que tradicionalment, a més de la comunitat benedictina, a Montserrat hi vivia gent fent vida eremítica, que estava repartida per les 12 ermites de la muntanya.

Ja Jacint Verdaguer recull bellament en el seu poema èpic Llegenda de Montserrat, aquesta presència valenciana. Fins i tot atribueix la valencianitat ni més ni menys  que a fra Joan Garí, un dels ermitans montserratins més famosos, el qual a més, està vinculat als orígens de la muntanya:

De Montserrat en los cingles
per ser del cel més a prop,
set anys ha fa vida d’àngel
un valencià molt devot.
[…]
Los aucellets pren per músics
que a cada punta de sol
li envia a cantar-li albades
amagats dintre del bosc;
lo sol i lluna per llànties,
que encén i apaga amorós,
quan obre el reso sos llavis
o cloga sos ulls la son.
Bon Garí, no els clogues gaire,
que el teu enemic no dorm,
i a cada sobec que dónes
va sembrant herba en ton hort.

A la comunitat monàstica benedictina pròpiament, també hi ha hagut des de sempre monjos valencians. I aprofitem l’avinentesa per a agrair els valencians Josep Miquel Bausset, monjo actual de Montserrat, i  Llorenç Gimeno, prevere a Algemesí (Ribera Alta) i ex-monjo de Montserrat, tota la informació que ens han donat, sense la qual no hauríem pogut fer aquest article. Igualment, volem agrair a l’actual rector de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat de València,N’Andrés Sánchez Cañizares, que amablement ens expliqués la història de la parròquia i ens deixés fer fotos en el seu interior.

I també registrem persones d’origen valencià a la veïna comunitat monàstica de monges benedictines de Sant Benet de montserrat, abans denominada de Santa Cecília de Montserrat, com també a la famosa escolania: no fa estrany trobar-hi xiquets valencians.

A títol anecdòtic, Montserrat també fou un dels destins de viatge de noces preferit pels valencians durant el segle XIX i part del XX. Hi ajudava també el fet que llavors les comunicacions entre Barcelona i València eren, paradoxalment, més fluïdes que no pas ara, ja que hi havia línia regular de vaixells entre ambdues ciutats.

I a manera d’epíleg, conclourem aquest article relligant Montserrat, Catalunya i el País Valencià d’una manera que creiem bella. Ens referim al franciscà Francesc Eiximenis i al seu llibre Primer del Crestià. Francesc Eiximenis és un autor nascut a Catalunya, però que escrigué la major part de la seua obra a València, de manera que sovint hom l’ha considerat valencià. El Primer del Crestià és la seua primera obra important. Constitueix el primer llibre del que anava a ser Lo Crestià, que pretenia ser una gran Summa Theologica en llengua vulgar, fomentada en principi pel rei Pere el Cerimoniós. Dels tretze volums de què anava a constar, sols n’escrigué, però, quatre —el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè—, que, això no obstant, sumen 2592 capítols. I doncs «una gran obrada», en paraules de Pere el Cerimoniós, escrita en la nostra llengua.

En el Primer del Crestià —de 381 capítols— Eiximenis pretén fer una introducció general, i al mateix temps apologètica, del cristianisme. I arribem així al capítol 58, que du per títol: Qui ensenya en special que en Cathalunya és multitut de sants e·y ha una cosa fort meravellosa.

Imatge del foli 43r de l’edició incunable (València. Lambert Palmart. 29 de gener de 1483) del “Primer
del Crestià” de Francesc Eiximenis.

Doncs aquest capítol comença dient: “E la nostra beneyta Cathalunya, no serà sens tot miracle? No plàcia a Déu. Car lexem star los grans miracles qui aquí·s fan contínuament en la gran e famosa invocació dita de la Mare de Déu a Montserrat, ans nostre senyor ensenya aquí altres grans miracles per mèrits de molts cossos sancts de què Déu l’ha honrada”.

Imatge del foli 43v de l’edició incunable (València. Lambert Palmart. 29 de gener de 1483) del
“Primer del 
Crestià” de Francesc Eiximenis.

I quina relació té el Primer del Crestià amb el País Valencià? El tema es complica un poc si tenim present que aquest llibre l’escrigué Eiximenis encara de Barcelona estant i fou conclòs possiblement en 1381, abans de la vinguda definitiva d’Eiximenis a València en 1382.

Doncs la relació és senzilla: el Primer del Crestià, junt amb la resta de volums escrits de Lo Crestià i una altra obra eiximeniana, el Regiment de la cosa pública, estaven lligats amb una cadena a la Sala del Consell de la ciutat de València perquè tots els ciutadans valencians que vullgueren pogueren llegir-lo.

Tots els ciutadans valencians dels segles XIV, XV i àdhuc posteriors, llegiren, doncs, i s’assabarentaren gràcies a Francesc Eiximenis dels prodigiosos miracles de la Mare de Déu de Montserrat.

Hui dia en molts indrets valencians, i per part de molts homes i dones valencians, hem vist que la presència i la devoció a la Moreneta continua ben viva. En efecte és ben viva al llarg de tot el territori valencià. Els valencians li podem demanar a la Moreneta que faça el miracle que l’Església catòlica valenciana deixe d’estar tan castellanitzada. Que deixe de ser hui dia, com dèiem més amunt, la institució més castellanitzada de la societat valenciana.

Lluís Brines

Isabel-Clara Simó, El teu gust, Bromera

Aquest és el darrer llibre escrit per l’autora que ens va deixar enguany… L’acabe de llegir i us el recomane per moltes raons. N’hi ha una sobre totes i és que és el darrer llibre que ha pogut escriure. No cal que us diga res sobre l’autora perquè és conegudíssima pels catalanoparlants en general.

Ací teniu el capítol IX ofert en el seu dia per Vilaweb. Ací teniu també informació sobre el llibre. Clàudia Ris en parla ací. I ací, a més de recordar-nos que fou la guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha faltat aquest darrer gener a causa d’una llarga malaltia.

GOIGS A LA MARE DE DÉU DEL LLEDÓ

Protegiu els nostres camps, 
beneïu la nostra terra,
aparteu d’ací la guerra,
la fam, la pesta i els llamps;
tot treball honrat i bo,
troba en Vós sa protecció,
de l’amor nostre ¡Senyora!
Mare de Déu dels Lledó
PD: La Mare de Déu del Lledó és la patrona de Castelló de la Plana

El Senyor és el meu pastor (Salm 22)

El Senyor és el meu pastor

El Senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.
Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom.
Ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Perquè tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó
em donen confiança.
N’estic cert, tota la vida m’acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.
Amén

Via Crucis en temps del Covid-19, pel P. Josep Miquel Bausset OSB

Enguany estem vivint una Setmana Santa molt diferent a la que havíem viscuts els altres anys. Aquests dies que commemorem la Passió, la Mort i la Resurrecció del Senyor, “aquell anyell veritable, que trau el pecat del món” i que “s’immolà per nosaltres”, com escrivia Sant Ciril d’Alexandria en les seus Homilies Pasquals, trobem el dolor i el sofriment a cada casa i als hospitals.

I és en aquests dies sants, quan en la litúrgia celebrem la Pasqua, el pas del Senyor de la mort a la vida, el nucli de la nostra fe. Però enguany aquestes celebracions tenen un accent especial. A moltes parròquies (a l’Alcúdia cada Divendres Sant de bon matí) celebrem el Via Crucis, el camí de la creu, per recordar els passos de Jesús des de la seua condemna a mort per Ponç Pilat, fins al Gòlgota i al sepulcre on va ser dipositat el seu cos. Però com dic, aquesta Setmana Santa del 2020 la viurem confinats a casa i connectats a les parròquies per mitjà de les noves tecnologies.

El Via Crucis d’enguany, amb les catorze estacions que cada any recorríem, es fa present en totes les persones que sofreixen. Amb les catorze i amb una quinzena estació.

La primera de les estacions, quan Jesús fou condemnat a mort, la veiem hui en aquells hòmens i dones que són condemnats a mort per un virus sense compassió. En aquesta estació veiem sobretot els ancians que viuen en residències i que han mort lluny dels seus familiars.

La segona estació del Via Crucis, quan Jesús prengué la creu, la trobem en tots aquells que hui es veuen carregats amb la malaltia del coronavirus o de la pèrdua del treball.

Si Jesús caigué a terra per primera vegada en la tercera estació, ara també són molts els qui cauen a terra pel pes del sofriment, del desconsol, de la tristesa o del desànim.

La quarta estació és el trobament de Jesús, camí del calvari, amb sa mare. I hui també veiem el trobament dels qui pateixen amb les seus mares, que impotents veuen els seus fills malalts, a la presó o a l’exili.

En la cinquena estació recordem el Cirineu que ajudà Jesús a portar la creu. I hui, quants cirineus ajuden també els qui no poden més, degut al pes de les dificultats i de la malaltia. Els cirineus de hui són els infermers i els metges, els farmacèutics i els auxiliars d’infermeria i de farmàcia, les dones de la neteja i tots els qui, als hospitals o a les residències d’ancians, tenen cura dels malalts.

En la sisena estació trobem en la Verònica, aquella dona que segons la tradició va eixugar el rostre de Jesús. També hui hi ha tantes veròniques que amb la paraula i amb el seu amor, tenen cura dels malalts que estan a les ucis.

En la setena estació recordem Jesús que cau per segona vegada, com tants hòmens i dones que després de la crisi econòmica de fa uns anys, quan ja s’havien refet, tornen a caure, perdent de nou el treball.

La huitena estació és quan Jesús, camí del calvari, consolà les dones que el miraven. Hui també són els capellans dels hospitals o els psicòlegs, que consolen aquells que porten dol per la mort d’un ésser estimat.

En la novena estació trobem Jesús que cau per tercera vegada i en ell veiem els qui cauen en la depressió, en l’alcoholisme, en les drogues, en la ludopatia. Cauen, i rendits no poden alçar-se.

En la desena estació veiem Jesús que és despullat dels seus vestits. Hui també veiem gent despullada que viu al carrer, gent empobrida que té fam de pa, però també de llibertat, de cultura, d’amor.

L’onzena estació, Jesús clavat a la creu, la trobem hui en els hòmens i les dones clavats a les seues creus per la malaltia, als hospitals, a les unitats de cures intensives.

En la dotzena estació veiem Jesús que mor a la creu, com tantes persones que moren hui ofegades al Mediterrani, als hospitals, en accidents de trànsit a les carreteres o bé que se suïciden perquè han perdut la il·lusió i les ganes de viure.

La tretzena estació és quan Jesús va ser baixat de la creu i posat a la falda de Maria. També hui els qui moren són plorats pels seus familiars, però sense poder-se acomiadar d’ells, en un dol més trist encara, pel fet que els esposos, els fills o els pares no poden enterrar els seus éssers estimats com voldrien.

La catorzena estació és la sepultura de Jesús. Com Jesús, també hui són enterrats els qui moren pel coronavirus. Posats al sepulcre, deixem aquells que hem estimat i que aquesta pandèmia s’ha emportat.

Però ací no acaba el Via Crucis. Encara hi ha la quinzena estació, quan Jesús ressuscità, com les persones que superen la malaltia, com els metges i infermers que aplaudeixen els malalts que deixen les ucis, com els hòmens i les dones que cada nit, a les huit, agraeixen amb un aplaudiment, l’esforç heroic del personal sanitari que lluita per salvar les vides dels malalts.

Enguany les estacions del Via Crucis les trobem als hospitals, als menjadors de Càritas, als albergs que acullen els qui viuen al carrer, a les presons, amb persones tancades injustament, en les dones que sofreixen violència de gènere. I és allí on veiem Jesús que pateix i que mor. Però amb esperança (també als hospitals) veiem Jesús ens els malalts que, malgrat que moren, viuran per sempre amb Déu, perquè la vida sempre és més forta que la mort.

En aquest Via Crucis podem pregar amb mossèn Cinto Verdaguer en aquest Divendres Sant, en la pandèmia del Covid-19:

 

 

!Oh creu, dolcíssima creu,

la que Jesús me regala!

me la regala de fang,

la prenc com si fos de plata,

la prenc com si fos d’or fi

de diamants estrellada.

De la creu enamorat

 jo ab tot mon ser m’hi abraçava;

mentres m’abrace a la creu

a mi el bon Jesús m’abraçava

 

 

  MANIFIESTO PARA GANAR AL COVID-19 NECESITAMOS UNIDAD Y SOLIDARIDAD (EL PULPITO LAICO)

Recortes Cero lo promueve  Personalidades, profesionales y ciudadanos de distintos sectores sociales firman un manifiesto promovido por el movimiento Recortes Cero, haciendo un llamamiento a todo el país: Para ganar al Covid-19 necesitamos UNIDAD y SOLIDARIDAD. Y una advertencia sobre la necesidad de Redistribuir la Riqueza para que la salida de la crisis llegue a la inmensa mayoría.
se puede firmar el manifiesto desde la página de Recortes Cero
                                                                                                  ​    MANIFIESTO

PARA GANAR AL COVID-19 NECESITAMOS
UNIDAD Y SOLIDARIDAD

Estamos atravesando una grave crisis sanitaria. Desde hace ya más de dos semanas, el conjunto de la población cumplimos las reglas de confinamiento. Constantemente recibimos información y noticias que nos llenan de preocupación y también de dolor. Tenemos que salir de esta crisis más fuertes, y para eso necesitamos UNIDAD y SOLIDARIDAD.

UNIDAD para apoyar las medidas de emergencia tomadas por el Gobierno para afrontar esta crisis. Es urgente reducir la expansión de la pandemia y contribuir a aliviar la importante presión que tiene el Sistema Público de Salud y el conjunto de sus profesionales. Crear división con intereses partidistas, generar bulos y difamaciones, mina la unidad y la moral, nos debilita y rebaja las defensas que necesita nuestra sociedad contra el virus.

UNIDAD entre el pueblo de las diferentes nacionalidades y regiones de nuestro país. Todo el mundo padecemos la emergencia sanitaria, pero algunas comunidades con más intensidad. La única posición éticamente admisible es la SOLIDARIDAD entre todas las comunidades autónomas y, en la medida en que las condiciones lo permitan, ayudar a otros países.

UNIDAD y SOLIDARIDAD entre todos los sectores de la sociedad. Tanto con los más vulnerables (personas mayores, dependientes…) como con los profesionales de la Sanidad, que se han convertido en el primer dique de contención de la pandemia. Pero también con todos los sectores que hacen posible que el país no colapse, trabajando en situaciones de riesgo: el sector de la alimentación, agricultores, ganaderos… farmacias, correos, profesionales de los servicios sociales, de la limpieza, las fuerzas de seguridad del Estado… Todas las iniciativas de apoyo a estos sectores son un ejemplo a seguir que refuerza nuestra capacidad como sociedad para ganar al virus.

Es el momento de hacer frente a la emergencia sanitaria, que también es una crisis social y económica. Debemos afrontarla para salir más fuertes de ella. Hemos podido ver cómo los recortes, en especial en Sanidad, la precariedad laboral y una economía muy dependiente, nos hace más vulnerables. Por eso las consecuencias de esta crisis no pueden recaer sobre los/as trabajadores/as y los sectores populares, que son los que están haciendo que salgamos adelante.

Es necesario REDISTRIBUIR LA RIQUEZA y reindustrializar el país con criterios ecológicos y sociales:

  • Fortalecer los servicios públicos, revirtiendo los recortes en Sanidad, Pensiones, Servicios Sociales, Educación y Ciencia, que han demostrado ser los verdaderos pilares de las condiciones de vida de la mayoría. No sólo hay que protegerlos, debemos fortalecerlos y desarrollarlos.
  • Emprendiendo la reconstrucción económica para salir de esta crisis con más empleo y menos precario. Hay que reindustrializar el país, reconstruyendo el tejido productivo y el medio rural con un modelo ecológico, ayudando a autónomos y pymes, generando riqueza y más empleo, estable y de calidad, con medidas urgentes que atiendan a los sectores más desfavorecidos.

Por todo esto, los y las abajo firmantes, de diferentes tendencias ideológicas y políticas, hacemos un llamamiento a toda la ciudadanía a apoyar este manifiesto con su firma y a difundirlo, así como a apoyar todas las iniciativas que promuevan la UNIDAD y la SOLIDARIDAD.

“Por todos es sabido que el PP maneja mejor que nadie las crisis. Lo demostraron con el 11-M, el Prestige, el Yak-42 y el metro de Valencia”

La Missa com a servici públic Agustí Colomer Ferràndiz 22.03.2020 LEVANTE-EMV

La situació extraordinària que patim ha suscitat un gest de sensibilitat dels responsables d’À Punt cap als nombrosos cristians valencians que ens veiem impedits de participar en l’eucaristia dominical, un gest que agraïm de tot cor. La televisió valenciana ha respost a la vocació de servici públic i d’arrelament a la societat i ens ha fet arribar, des de la parròquia de l’Assumpció de Torrent, la Santa Missa en valencià, oficiada pel vicari Jordi Cerdà.
És ben cert que la participació en l’eucaristia no es pot consumar materialment, però sí espiritualment. En la celebració el prevere actua en nom de tots els fidels. Els cristians ens trobem ara en una situació peculiar, com la cérvola del salm 41 que desitja intensament trobar les fonts d’aigua pura. Com el salmista, nosaltres també diem: “Jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida”. Arribarà, sens dubte, el moment en què podrem tornar a menjar el pa i a beure el vi eucarístic. Serà un moment de goig immens, però en esta hora adversa la nostra televisió ens acompanya i ens facilita la comunió espiritual en l’eucaristia, que per als cristians és “la font i el cim de la vida cristiana” (Lumen Gentium, 11).
El coronavirus no coneix d’estatus social, de llengua, de fronteres, de religió… ens agermana a tots en la nostra situació de víctimes. Constituïx una oportunitat única per a prendre consciència de la nostra vulnerable condició humana i propiciar un esperit de germanor. Ens caldrà reflexionar sobre moltíssimes coses en clau ecològica, política, econòmica, social… I podem començar a fer-ho des d’ara. Temps ens en sobra!
I, en eixa labor necessària per a replantejar-nos la nostra manera de viure, també és important per als cristians valencians el servici públic que ara ens oferix la nostra televisió. Perquè l’eucaristia no només rememora la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, sinó que la fa present en cada Missa. No és només record, sinó també actualització, ara i ací, del missatge de Crist, que ens convida a “fer del món eucaristia” -com diu el teòleg ortodox Olivier Clément-, a guarir les ferides nafrades, a percebre l’altre no com a infern sinó com a germà, a reconciliar-nos amb la natura.

El momento ​Ximo Puig El Pulpito Laico

1. Europa. El embrión de la actual Unión Europea surgió de las cenizas de una guerra para evitar otra. Ahora estamos, de facto, en una situación de guerra: en estado de alarma, confinamiento domiciliario, cifras de muertos y hospitalizados propias de una guerra, y la previsión de funestas consecuencias económicas y sociales para familias, trabajadores, autónomos y empresas. Por ello, Europa debe ser fiel a su origen. No caben políticas erráticas, graduales o timoratas. La calculadora debe volver al cajón. No basta con avales, con aparcar el rigor fiscal o con rescates condicionados. Urge una emisión de deuda pública europea. Hay que mutualizar esta desgracia con los eurobonos. De las posguerras se sale con un Plan Marshall. Es imprescindible un Plan Marshall europeo de reconstrucción. Es ilógico afrontar una crisis global sin respuesta global. Ante esta desgracia mundial que va a afectar a todos los países europeos, la UE debe contestar a una pregunta: ¿somos un club de 27 mercados o una gran familia de 446 millones de personas que atraviesa su peor momento en 75 años? De su respuesta dependerá el futuro de la Unión. Y la suerte de millones de europeos.

2. En el frente. En esta guerra, la primera línea no la ocupan militares ni armamento, sino hospitales y profesionales de la sanidad. Nuestro ejército, en ese sentido, se ha demostrado de una fortaleza admirable. Era el momento de demostrar las primeras promesas del juramento hipocrático de la profesión médica: “Prometo solemnemente dedicar mi vida al servicio de la humanidad” y “Velar ante todo por la salud y el bienestar de mis pacientes”. Así lo están haciendo. Todo el personal sanitario merece más que nuestro reconocimiento. Merecen las mejores condiciones para poder desempeñar su crucial trabajo de salvar vidas. En eso estamos. Con todo lo que podemos hacer en estas difíciles circunstancias. Sin escatimar en nada. Sin conformarnos con el material que nos pueda llegar. Todo es siempre mejorable, por supuesto. Pero son nuestra prioridad. Al resto de personas que también están trabajando para que la sociedad pueda continuar con lo básico, gracias. Recordemos que detrás de la mirada agradecida que dedicamos a una cajera de supermercado está el agricultor, la cooperativa, el transportista, el empleado de la gasolinera, el personal de limpieza y una larga cadena que hacen posible nuestro aprovisionamiento.

3. Retaguardia. Los tópicos pesaban sobre un pueblo en apariencia disoluto y laxo con normas estrictas. Justo ha ocurrido lo contrario. En este momento, la ciudadanía ha demostrado su responsabilidad. La guerra, en tiempos de paz, también exige del compromiso individual. De todos y todas. Quedarse en casa, aunque cada día pueda resultar más pesado, es el gesto que enorgullecerá a un pueblo entero cuando pase esta crisis. Hacer lo que hay que hacer. Nadie puede fallar. Nadie puede incumplir su misión para romper la cadena de contagios y proteger a los demás. Porque fallaría al conjunto de la sociedad. El presidente de la región italiana de Emilia-Romagna, Stefano Bonaccini, me lo recalcó esta semana: la clave, en este momento del confinamiento, es no relajarse lo más mínimo. Aislados, venceremos. Desde la resistencia. Desde el civismo.

4. Aliados. Muchísimos empresarios y empresarias de nuestro país han demostrado estar a la altura del momento. Han ofrecido sus hoteles, sus transportes, la reconversión de su producción en material sociosanitario, su dinero. También autónomos y profesionales han tenido la iniciativa de ayudar con sus propios y esquilmados medios. Que nadie lo olvide después. No solo crean riqueza; crean lazos que unen a una sociedad.

5. Mayores. Son los que más están pagando el coste de esta guerra contra el virus. Nueve de cada diez fallecidos tienen más de 75 años. Tantas muertes en residencias nos invitarán a hacer una reflexión conjunta y más humana sobre la vejez en nuestra sociedad. Algunos, por los protocolos de seguridad establecidos, han tenido que morir sin poder despedirse de sus familiares. Solo con imaginarlo, ese momento resulta terrible e inhumano. Es lo que más debemos lamentar: el adiós de quienes levantaron, con su esfuerzo, nuestro Estado del bienestar.

6. Unidad. Lo he agradecido personalmente y en público. Lo vuelvo a hacer. Todo el arco parlamentario está y debe estar a la altura del momento. Por supuesto que pueden discrepar, preguntar, sugerir. Faltaría más. Pero saben que la situación actual requiere de unidad de acción. Unidad de país. Unidad social. No podemos permitirnos lo contrario; sería una frivolidad imperdonable. Lo leí hace poco: habíamos olvidado todo aquello que nos une de verdad. No lo olvidemos enseguida.

7. El día después. Esto pasará. Lo sabemos. Pero habrá que extraer lecciones. Sobre la necesidad de fortalecer unos servicios públicos que puedan dar respuesta a estas situaciones sobrevenidas. Sobre la necesidad de que la comunidad esté por encima del individualismo. Sobre la necesidad de que lo urgente en el día a día de cada cual no eclipse lo realmente importante: salud, familia, amigos. Pronto volveremos a abrazarnos y a besarnos. Y a llenar de nuevo las calles. Hoy no lo hacemos para que ese día esté más cerca. A todos y a todas, en este momento –el momento–, gracias, fuerza y adelante.

 

Quan tot això hagi passat (ARA.CAT)

30 de març del 2020
Quan tot això hagi passat

Aquests dies de confinament és habitual mantenir converses a casa i amb els amics sobre tot el que farem quan tot això hagi passat. La pregunta, que en el cas individual ens ajuda a tirar endavant fent present una normalitat que ara per ara encara trigarà dies a tornar, és també molt pertinent per als nostres governants. Des dels nostres alcaldes, fins al Govern de la Generalitat i, per descomptat, el govern espanyol i la UE.

D’entrada, cal determinar l’abast de “quan tot això hagi passat”, que en cap cas voldrà dir quan puguem tornar a sortir al carrer amb una certa normalitat. Perquè tot això hagi passat caldrà superar els efectes econòmics derivats d’aquesta situació sense precedents, que per ara ja està enviant gent a l’atur (en el millor dels casos temporalment) a un ritme vertiginós. L’impacte sobre el teixit empresarial està sent duríssim, i està per veure quantes petites i mitjanes empreses poden tornar a aixecar la persiana quan estigui permès.

Per això, i malgrat que ara pràcticament tots els esforços estan centrats en la lluita sanitària contra el coronavirus, les administracions farien bé de començar a pensar en el dia de demà. El govern espanyol es mou a batzegades i a les palpentes per aquesta crisi –l’espectacle grotesc del BOE penjat gairebé a mitjanit d’ahir n’és un exemple–, però també caldria reclamar que els que fan propostes provin d’explicar la seva viabilitat i la sustentin amb xifres. La renda garantida als treballadors o la suspensió d’impostos poden ser mesures positives però sense recorregut si no se sap com finançar-les.

En aquest sentit, és especialment preocupant el paper que està jugant la UE, un cop més bloquejada per la desconfiança amb què els països del nord observen els del sud, i la seva negativa a mutualitzar el deute amb els denominats coronabons. Cal generositat davant d’una crisi com aquesta del covid-19. La credibilitat del projecte europeu està en joc, i com deia el periodista de RNE Antonio Delgado aquest cap de setmana a Twitter, “no s’ha d’oblidar que la UE té patologies prèvies”.

Diumenge repassàvem al diari tot el dia a dia polític que ha quedat aturat per aquesta crisi. Quan es reprengui, el context serà absolutament diferent. Ens encaminem a uns anys en què tot apunta que el debat polític tornarà a estar marcat per l’economia. La protecció de l’estat del benestar i dels col·lectius més febles haurà de ser una prioritat. Tant de bo haguem après algunes lliçons de la crisi del 2008.

Per ara, l’aportació individual de cadascú seguirà sent la de quedar-nos a casa tant com puguem per frenar el contagi. Una setmana més us deixem aquí alguna recomanació per fer més digerible el confinament. Aquesta setmana passada es va estrenar a la HBO La conjura contra América, una adaptació de la novel·la de Philip Roth feta per David Simon –creador de The Wire– que imagina què hauria passat si els Estats Units s’haguessin mantingut neutrals en la Segona Guerra Mundial.

Cuidem-nos.

La cura en les persones grans (i II)

Les dones de fer feines i les seues condicions de treball precari.

Un segon grup el configura el treball remunerat de les dones de fer feines. Està format bàsicament per dones majoritàriament immigrants, aproximadament unes 400.000 registrades en el Règim Especial de la Llar, en la pràctica doblen en nombre les dones natives. En la seua activitat se les exigeix, a més de les tasques de la llar (cuina, planxa, neteja…) una cura exquisida de les persones dependents. Tanmateix, aquest col.lectiu no gaudeix dels mateixos drets que tenen el conjunt dels treballadors contemplats en l’Estatut dels Treballadors. L’estat té per davant encara la ratificació del Conveni 189 de l’OIT, un document que equipara els drets de les dones de fer feines amb la resta. Entre altres no registra la prestació per desocupació. És el sector més precaritzat de la societat.

L’ampli món de les curadores formals. Les institucions de cures.

Un tercer grup, tal vegada el més nombrós, està constituït per les curadores formals que desenvolupen la seua tasca en hospitals, residències geriàtriques, centres de dia, domicili… Subratllen tres termes que valoren com a cabdals en l’acte de tenir cura: a) crear un entorn amical, b) fer sentir com en família, c) i mantindre un bon nivell professional. Per a aquest col.lectiu la cura de les persones grans els és gratificant, i experimenten satisfacció amb la vida en general, el treball, la família i les relacions socials. Encara representen una alta pressió en la prestació de seveis per falta de personal qualificat.

Una responsabilitat d’estat. 

La dimensió de la cura en totes les seues facetes formals i informals requereix una responsabilitat d’estat. Se sol dir que un país registra la seua categoria humana per la forma i qualitat que té cura dels seus habitants. En primer lloc requereix l’augment en la inversió en l’economia de les cures per tal d’avançar en la promoció de serveis. Requereix també recuperar i recompensar la cura no remunerada de les dones. Sense perdre la perspectiva necessària de la redistribució de tasques entre els sexes. Importa destacar que la creació de béns i serveis en aquesta àrea és una font molt important de qualitat. A l’estat segons l’OIT 3,8 milions de persones (2,9 milions dones i 936.000 homes) es dediquen al treball de cures remunerades. I segons el Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), mostra una sorprenent capacitat per a la generació d’ocupació i per a l’obtenció de retorns. En 2018, hi ha una ràtio de 38 ocupats directament per milió d’euros de despesa pública, i la taxa de retorn ja ascendeix al 40%. Importa destacar també l’atenció a la solitud, especialment a les persones que viuen en apartaments no accessibles i que com a única visita reben les persones de l’atenció domiciliària.

Però l’ètica de la cura va molt més enllà de la tasca de les cures.

Travessa tota la nostra existència. Com es ve manifestant per diversos autors (Maturana, Leonardo Boff, Carlos Restrepo,…) és una manera de vore, escoltar, acaronar, olorar, gustar, sentir, pensar, conéixer, curar, prestar atenció… La societat actual tenim el repte de promoure la sensibilitat cap a les necessitats de la cura. I, parafrasejant Edgar Morín, diríem que viure significa viure poèticament, la realització amorosa dels éssers humans. El desplegament de tots els sentits que formen part constitutiva de la nostra condició humana. I la paraula, per tal d’apropar-nos a l'”altre” i reivindicar drets humans hui confinats pel mercantilisme.

Francesc i el Sínode de l’Amazònia (I)

En el seu missatge conclusiu dels treballs del Sínode de l’Amazònia en què va criticar durament les “elits catòliques”, el papa va demanar posar atenció als diagnòstics del Sínode i “no a les cosetes”.

En l’Aula del Sínode el dissabte 26 d’octubre, el Sant Pare abordà alguns dels temes que més han preocupat l’atenció pública, explicant que avalua la creació d’una comissió per tal de seguir investigant la possibilitat d’ordenar diaconesses, l’existència d’un ritus amazònic, però no deixà clar el tema de la proposta d’ordenar homes casats, els anomenats viri probati.

Sobre el tema de les diaconesses, el Papa va dir que pensa en la possibilitat de “tornar a cridar la comissió o cridar-la amb nous membres per tal de vore el tema del diaconat permanent”.

Francesc va recordar després que en maig d’aquest any va entregar a la Unió de Superiores Generals el resultat de la investigació de la comissió que es va crear el 2016 “i ara cada un dels teòlegs està en la seua línia investigant açò”.

“Vaig a procurar refer açò amb la Congregació per a la Doctrina de la Fe i cridar noves persones en aquesta comissió. Recull la pancarta que han posat per ahí: “que siguem escoltades”, va indicar.

El Pontífex també agraí als mitjans de comunicació “pel favor que ens fan de difondre el Sínode. Els demanaria un favor, que la difusió que facen del document final es detinguen en els diagnòstics, que és la part feixuga, on el Sínode s’expressà millor. El diagnòstic cultural, el diagnòstic social , el diagnòstic ecològic”.

El Papa va advertir després del “perill d’entretindre’s a veure què es va dedcidir en aquesta cosa disciplinar, qui va guanyar, aquest partit o l’altre. Els demanaria als mitjans que no ho facen”.

“Sempre hi ha un grup de cristians elit que es claven en aquests tipus de resolucions més disciplinàries intraeclesiàtiques i fan del món un partit on guanya aquest o  l’altre, guanyem tots. Que no es tanquen en això”.

NOTÍCIES 1929 (d’un correu)

Vegeu els infiltrats quan surten de les furgonetes de la policia espanyola:

https://twitter.com/ANC_Mossos/status/1185313091732594689

————

Vegeu els mossos abraçant-se tendrament amb els espanyolistes violents de Sarrià:

https://twitter.com/btvnoticies/status/1185141890397691904

————–

A Tarragona, les forces d’ocupació detenen violentament manifestants pacífics:

https://www.vilaweb.cat/noticies/videos-policia-espanyola-de-paisa-detenen-violentament-una-manifestant-a-tarragona/

————-

Vegeu deu policies espanyols pegant cops de porra a un manifestant:

https://twitter.com/CataloniaHelp1/status/1185314054497288192

—————

Encara més:

https://twitter.com/denterd/status/1185313757205020677

—————

Els grisos escriuen “viva españa” a les pilotes de goma:

https://twitter.com/eldivandeJules/status/1185299927330623488

————–

Guaiteu què els fan els policies espanyols als nostres fills:

https://twitter.com/SoCal_CAT/status/1185348056050388992

————–

Encara més:

https://twitter.com/elputuamu/status/1185438590152663040

—————

Vegeu els policies espanyols recollint de terra les pilotes de goma, per no deixar proves:

https://twitter.com/elnacionalcat/status/1185301975774253060

https://twitter.com/324cat/status/1185312476541444101

Què són els sentiments? (i II)

Segons s’incloga l’amor entre els sentiments o no. A la vegada cada un dels sentiments bàsics desagradables o agradables tenen molts sinònims que poden indicar diferents aspectes o distinta intensitat dels sentiments. Dins dels sentiments compostos estan la culpa, la vergonya, el fàstic, la gelosia,… Alguns dels diferents sinònims estan indicats en les llistes següents:

POR: acoquinat, amenaçat, esglaiat, atemorit, espantat, temerós, intimidat…

TRISTOR: afligit, apenat, desanimat, dissortat, desgraciat, apàtic, desolat…

IRA: agraviat, burlat, furiós, indignat, irritat, agressiu, airat, enfadat…

ALEGRIA: content, ditxós, encantat, feliç, satisfet, joiós…

AMOR: acceptat, apreciat, comprés, estimat, important, tendresa, afecte…

És útil i necessari comunicar els sentiments tant els agradables com els desagradables. Per a això és una bona ajuda aprendre el nom dels sentiments. No és prou amb dir estic bé o estic malament. Entre persones properes o pròximes és important la comunicació clara, sincera, i correcta dels sentiments. Per què?

a) Perquè si li comuniques el que sents l’altre et coneix millor: sap el que t’agrada o desagrada, el que et molesta o el que t’encoratja.

b) Serà més fàcil aconseguir el que desitges, si en ocasions és que l’altre canvie alguna de les seues conductes, que no repetesca un comportament molest i realitze la conducta que et resulta grata.

c) En les relacions personals familiars (matrimoni, parella) expressar les emocions o sentiments manté i fomenta la intimitat i l’afecte.