“Los dos campanars” Jacint Verdaguer. Breu comentari.

La setmana passada, els/les irreductibles Caminaires del Ter, colla de la que tinc l’honor de ser-ne membre, van pujar al mític Canigó.
Aquest cop, no hi vaig poder anar.
Hi ha molta literatura, tant en prosa com en vers, que tracta del Canigó.
Però sens dubte, el poeta que millor ha entès i millor ha explicat la grandiositat, l’esplendor i la magnificència d’aquesta mítica muntanya, ha estat Jacint Verdaguer.
A la segona edició de la seva obra Canigó, mossèn Jacint Verdaguer va afegir com a epíleg el poema “Els dos campanars”.
En aquet vers, Verdaguer estableix un diàleg entre els campanars dels monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà .
Aquestes monumentals edificacions, foren grans centres de devoció medieval i han estat lligats històricament al naixement de Catalunya com a nació.
Verdaguer, els fa parlar, per tal que expliquin com és que Catalunya, ha arribat a un estat tal de decadència que permet que l’oblit i la ruïna malmetin les seves arrels fundacionals.
El campanar de Sant Miquel de Cuixà, és la veu relativament esperançada; mentre que el de Sant Martí manifesta totes les contrarietats i desconsols que han viscut i la destrucció que preveu propera.
En definitiva el poeta, posa en boca dels dos campanars una reflexió sobre el pas del temps, la pèrdua de valors i lo efímer de l’obra humana.
Aquí teniu una sinopsi del poema.

Los dos campanars

Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de psalms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?
Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.
Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars;
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: —Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
—Campanes ja no tinc —li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí—.
Oh! qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?
—No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejerà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.
Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i, ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejat mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.
Jacint Verdaguer
Salut i República Catalana.
Jaume Castellet
21-07-2.019