Fa poc es va publicar en un diari de Girona el resum estadístic de la gran quantitat de conductors multats per haver-se saltat el semàfor en vermell, després d’haver estat “caçats” per les càmeres instal·lades fa un temps en determinades cruïlles de la ciutat; i pocs dies després en el mateix periòdic l’escriptor Lluís Freixas feia un apunt prou interessant també sobre aquest tema. L’un i l’altre (i la pròpia experiència, amb algunes multes acumulades per excés de velocitat, i la corresponent pèrdua de punts per “falta greu”, una valoració al meu entendre francament desproporcionada) m’han mogut a aportar al debat un parell de reflexions, sense més pretensió que dir-hi la meva.
Vagi per davant que aquest és un tema molt seriós, i no voldria pas que algú pensés que pretenc frivolitzar, però la qüestió és que en l’afany sancionador dels responsables del trànsit hi veig (deixarem de banda l’afany recaptatori que insinuen alguns malpensats) una desconfiança cega envers la capacitat de discernir dels conductors. Ja sabem que la llei és la llei, i que la llei és dura, però l’aplicació estricta de la normativa pot portar el resultat contrari del que persegueix, que en el cas de l’excés de velocitat és evitar els accidents per pèrdua de control del vehicle. Perfectament d’acord. Però, a veure si m’explico: les autoritats insisteixen sobre el perill de les distraccions (ara mateix a través d’una campanya a la TV que ens recorda que l’ús del mòbil o del GPS tot conduint és una de les primeres causes d’accident), però aquest rigor punidor que apliquen t’obliga a estar permanentment pendent del comptaquilòmetres, ¿i no és aquest un altre element de distracció? ¿No és millor, més segur (per al mateix conductor i els seus acompanyants, per començar), tenir la vista posada en tot moment a la carretera (i mesurant raonablement –intuïtivament– la velocitat)? Qualsevol conductor ha de ser conscient (excepte que sigui un totxo de campionat) que un rètol de límit de velocitat t’indica que passes per un tram potencialment perillós i que reclama per tant una atenció especial: sembla que seria més lògic, en aquestes circumstàncies, estar a l’aguait d’aquest perill potencial, i no de si compleixes al peu de la lletra el límit marcat pel rètol… Els nostres governants, però, deuen considerar, en el fons, que els conductors tenen un component infantil immanent, i que se’ls ha de collar fort…, pel seu bé, no cal dir-ho.
Hi ha la solució tècnica, és clar que sí: el limitador automàtic de velocitat que porten els cotxes d’última generació; però què aporta, en relació amb el que estic dient? La qüestió de fons és la mateixa: desconfiar del seny instintiu del conductor, i confiar en la tecnologia, molt més fiable, no hi ha dubte, que la capacitat de reflexos del conductor, oi? (Una altra cosa és que el limitador et pugui deixar indefens, sense recursos, si per una eventualitat –l’aparició sobtada d’un animal, per exemple– hagis de salvar la pell donant un cop de gas brusc).
Potser algú hauria de pensar en un altre recurs, prou eficaç i molt adequat per a una societat que es pretén madura: l’educació. Un vídeo que es pot trobar a YouTube i que circula per la xarxa ho demostra: des d’una càmera ‘subjectiva’, situada a bord d’una ambulància en servei circulant per una autopista alemanya, es veu com els conductors s’aparten, disciplinadament, i aturats en fila i en un relatiu ordre (no es pot demanar més), permeten el pas del vehicle sanitari fins a la seva destinació. És evident que una cosa així, que es posin d’acord tants ciutadans alhora sense necessitat de cap ordre, no es pot improvisar.
Però, atès que el país sembla partidari del zel sancionador, les reflexions de Lluís Freixas seran oportunes. L’escriptor gironí suggeria, en el seu bitllet, la possibilitat de regular les multes segons el poder adquisitiu de l’infractor, arran del cas d’un ciutadà finlandès multat amb 54.000 euros perquè circulava a 103 quilòmetres per hora en un tram limitat a 80. L’explicació d’aquest sorprenent càstig es troba en la renda de l’infractor, de 6,5 milions d’euros anuals, i Freixas es preguntava per què un règim sancionador “progressiu” (com més ingresses, més pagues) com el de Finlàndia no es pot aplicar al nostre país, on les multes són iguals per a tothom, rics i pobres. “Excusin el sarcasme, però avui no sembla que la tècnica hagués de ser cap dificultat per començar a aplicar patrons similars en qualsevol àmbit”, deia el columnista, i crec que amb tota la raó.
I acabo, a propòsit dels obsessius senyals de trànsit, amb un prec a les nostres administracions, per optimitzar la circulació rodada: estaria bé que destinessin una partida (una porció de la suma recaptada de les multes, potser?) a millorar els senyals de trànsit i els indicadors de carretera (ni que sigui per anar d’acord amb el GPS!), molts dels quals no solament no ajuden, sinó que confonen el viatger, un desastre que un país que viu en bona part del turisme no s’hauria de permetre.
