L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[El flemático y a la par elegante Presidente de La Cosa, Dr. Mariano Rajoll Brell, guarnecido para la ocasiong (las castañas son castañas, y las calabazas son calabazas), aparece ante cámaras y micrófonos, a pecho descubierto (des de lo de Cataluña, al primer ministro le falta tiempo para recuperar ante la canayesca el tiempo perdido), para esplicar la última ocurrencia de su gabinete (con la inestimable alluda de sus amiguetes del íbex35)]

–El Impuesto del Sol , por decirlo asing, nos tiene que permitir seguir siendo un Gobierno “sol-viento”… [*]
–Pero… ¿y el impuesto sobre el viento?
–Eso queda para cuando hallamos obtenido la prósima inmensa minoría, o sea, para después de las eleciones del 20-D…

[*] licencia traslaticia (por “solvente”), ruda adaptaciong de un juego de palabras que en catalang suena genial; lost on translation, en definitiva (N. del T.)

Guió i dibus: Min

_________________________________________________

Translation into Peruan (traducción al peruano):

[El flemático y a la par elegante Presidente de La Cosa, Dr. Mariano Rajoll Brell, guarnecido para la ocasiong (las castañas son castañas, y las calabazas son calabazas), aparece ante cámaras y micrófonos, a pecho descubierto (des de lo de Cataluña, al primer ministro le falta tiempo para recuperar ante la canayesca el tiempo perdido), para esplicar la última ocurrencia de su gabinete (con la inestimable alluda de sus amiguetes del íbex35)]

–El Impuesto del Sol , por decirlo asing, nos tiene que permitir seguir siendo un Gobierno “sol-viento”… [*]
–Pero… ¿y el impuesto sobre el viento?
–Eso queda para cuando hallamos obtenido la prósima inmensa minoría, o sea, para después de las eleciones del 20-D…

[*] licencia traslaticia (por “solvente”), ruda adaptaciong de un juego de palabras que en catalang suena genial; lost on translation, en definitiva (N. del T.)

Translation (traducción):

[En estos últimos tiempos se habla, se dice, se rumorea acerca de una supuesta actividad cuasi clandestina, vamos a decir, en el Sistema de Alcantariyado del Estado, pero lo cierto es que de la misma no se tiene otra constancia que la de esta lamentable sicofonía azjunta…]

–Asina pues, todos de acuerdo: el Día D se presentan los números de la Guardia Civil, embozados con pasamontañas y tal, a registrar todo lo registrable, ordenadores, faxes, teletipos, cartas…, y vosotros, ¡¡al loro!!, a firmarlo todo sin perder detaye, ¿estamos?!

–Ok, ok, ¡adelante!

–-Tranquilo, jefe, vamos a montar un poyo que se va a cagar la burra…!

Guió i dibus: Min

________________________________________________

Translation into Nicaraguan (traducción al nicaragüense):

[En estos últimos tiempos se habla, se dice, se rumorea acerca de una supuesta actividad cuasi clandestina, vamos a decir, en el Sistema de Alcantariyado del Estado, pero lo cierto es que de la misma no se tiene otra constancia que la de esta lamentable sicofonía azjunta…]

–Asina pues, todos de acuerdo: el Día D se presentan los números de la Guardia Civil, embozados con pasamontañas y tal, a registrar todo lo registrable, ordenadores, faxes, teletipos, cartas…, y vosotros, ¡¡al loro!!, a firmarlo todo sin perder detaye, ¿estamos?!

–Ok, ok, ¡adelante!

–Tranquilo, jefe, vamos a montar un poyo que se va a cagar la burra…!

Es diu que el nacionalisme català havia estat durant anys i panys pendent del nacionalisme basc, amb una atenció manifesta –que ranejava la fascinació badoca– per la determinació (deixem-ho en aquest substantiu) amb què aquest plantejava les seves reivindicacions davant l’inveterat i cuirassat centralisme madrileny, davant l’ultranacionalisme espanyol de les elits madrilenyes, dit sense embuts.

A grans trets, això era així (deixem de banda l’espinosa qüestió de la violència, l’estèril i estúpida via de la violència etarra, que ha mort ella mateixa d’inanició després de fer una llarga llista de víctimes mortals i de fer perdre el temps i les oportunitats als nacionalismes no castellans, inclòs per tant el català), però és constatable que d’un temps cap aquí, a mesura que el procés català d’emancipació ha anat avançant, amb ziga-zagues però cada cop més decidit, i sense perdre mai les formes escrupolosament democràtiques i populars, aquell interès ha canviat de direcció, i ara veiem augmentar les expressions d’admiració (en el sentit de sorpresa, però també en l’altre), d’empatia i de solidaritat, ni que sigui just en el pla literari.

No cal dir que hi ajuda la barrabassada contínua amb què el govern castellà de Rajoy i els seus boys afronta el “desafiament català” (que, ves per on, deixarà aviat de tenir el sentit que li dóna la Caverna per prendre el seu sentit més literal), per bé que sembla que l’evidència de moment només ha obert els ulls a l’intel·lectualitat basca. Pel que fa a l’espanyola, ni hi és ni se l’espera, però tant se val, se la poden confitar. Quedem-nos amb això, amb l’opinió, per exemple, de l’antic diputat i dirigent històric del Partit Nacionalista Basc iñaki Anasagasti, que s’ha expressat en dos escrits recents sobre el moment que viu Catalunya:

«Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuvieran seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47 euros y por cada catalán sólo de 5 euros?

¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico, como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año les roben 20 mil millones de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno?

¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de El Prat se inviertan 300 millones en el de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya, ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20 kilómetros de autovías, mientras que en Madrid se hayan terminado cerca de 900 en idéntico periodo?

¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual, pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que han sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316 euros por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198 por andaluz, 894 por madrileño, 574 por aragonés y 407 por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España, los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes, están perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Están perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a sus hijos.

España es un mal negocio a nivel cultural, pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional».

L’altre article que dèiem, i que no hauria de caure en sac foradat, apareixia pocs dies després del primer, en el blog del mateix polític basc, amb un títol prou explícit: “Delenda est Artur Mas”, i fa com segueix:

«Artur Mas tiene que ser destruido. Parece una catilinaria platoniana tras las elecciones del domingo en Catalunya.

Madrid no le soporta ni puede admitir que quiso negociar con Rajoy tras la sentencia del Tribunal Constitucional y del cepillado estatutario y en Moncloa no quisieron.

Mas tiene que ser destruido porque representa no solo la legitimidad de una victoria, aunque sea pírrica, sino porque es la persona que mejor representa en este momento la Catalunya reivindicativa.

Mas tiene que ser destruido porque la prensa, la radio y la televisión de derechas y de no derechas, de la Madrid cavernaria, sencillamente, de medios españoles consideran que es el enemigo a batir. Sin Más todo se queda en una radicalidad peligrosa que asustaría al catalán medio.

Mas tiene que ser destruido por grupos de ultra izquierda catalana porque si no creen en Europa, ¿cómo van a creer en un europeísta como Mas?

Mas ha de ser destruido porque, como dijo Cánovas de Sabino Arana, “la tranquilidad de la patria bien vale la vida de un hombre”.

Y Mas ha de ser destruido porque su liderazgo es el que puede hacer a Catalunya más fuerte, y más ella.

Por todo esto Artur Mas tiene que ser arrumbado. Lo malo es que algunos catalanes también lo crean y cargándoselo hipotequen su futuro.

Por eso Mas tiene que seguir pedaleando.

Y muy fuerte».

Translation (traducción):

[Un par de sujetos de difícil identificación y de siniestra calaña manosean con ademán nervioso un libro de cuentas de sospechosas tapas negras, seguramente con inconfesables intenciones. La escena transcurre bajo el único foco de una humilde bombiya de 220 vatios]

–Entonces… ¿cuántos jueces independientes nos quedan en nómina?
–Hummmm… dos, pero uno se ha vuelto independentista, de repente, y el otro ha dicho que estará ilocalizable sine die…

Guió i dibus: Min

________________________________________________

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Un par de sujetos de difícil identificación y de siniestra calaña manosean con ademán nervioso un libro de cuentas de sospechosas tapas negras, seguramente con inconfesables intenciones. La escena transcurre bajo el único foco de una humilde bombiya de 220 vatios]

–Entonces… ¿cuántos jueces independientes nos quedan en nómina?
–Hummmm… dos, pero uno se ha vuelto independentista, de repente, y el otro ha dicho que estará ilocalizable sine die…

Vaig arribar a les (transcendentals) eleccions del 27-S extenuat, completament fart d’haver hagut d’aguantar tant de temps –i especialment l’últim tram, del 2006 cap aquí– els cabalosos i escandalosos rius de porqueria procedents del centre peninsular, i em vaig dir que aquella era l’última vegada que votava en el marc de la mentida podrida, infecta i patètica de l’Espanya de les autonomies. Però…

El cas és, però, que d’aquella data ençà han sortit veus al·legant la conveniència, o la necessitat, més ben dit, de confegir una llista unitària, a la manera de Junts pel Sí, per presentar-se a Madrid a defensar l’argumentari de la secessió davant els il·lustres nassos de ses senyories espanyoles, les mateixes que fins ara han fet com si sentissin ploure i reduint el problema a la persona d’Artur Mas –i la “solució” a la defenestració del Molt Honorable per la via judicial–, i per impossibilitar que l’absència de forces catalanes deixés en mans de les castellanes la possibilitat de fer més difícils encara les coses, fins a obturar la via d’escapament, en la pròxima legislatura de la Cambra dels Diputats, la que ens ha de veure marxar amb bon vent i barca nova.

Entre les veus autoritzades que s’han manifestat en aquest sentit, una de les més destacades, i contundents, és la de Gabriel Rufián, membre de l’associació de catalans castellanoparlants per la independència Súmate (que algun dia se li haurà de fer un reconeixement oficial en tota regla) i de l’ANC. Des de les tertúlies (en terra hostil: a les televisions espanyoles on tothom dispara en la mateixa direcció, contra els nans irredempts de Catalunya), des del Twitter, des del FaceBook, des de Súmate, naturalment, i des d’on sigui, aquest xicot està fent una feina impagable a favor del procés de llibertat nacional. La seva última aportació consisteix en una llista de 15 raons per presentar-se a Madrid amb una sola força unitària i una sola veu, alta i clara, a fer visibles definitivament les nostres cartes (guanyadores). Heus-les aquí:

Motius per presentar-se a les eleccions espanyoles

 1) No regalar el relat polític i mediàtic del que passa a Catalunya a l’unionisme més reaccionari i al nou felipisme, encarnat en Ciudadanos i Podemos.

2) No regalar la imatge de Catalunya a Albert Rivera.

3) Visualitzar una de les eines més poderoses de l’independentisme: l’independentisme inequívocament castellà.

4) Aprofitar l’oportunitat històrica de conformar una candidatura que acabi sent una delegació diplomàtica de bon veïnatge al Congrés, que expliqui diàriament i exclusivament el procés d’autodeterminació català.

5) Ocupar plenament un espai mediàtic fins ara vetat en les televisions generalistes de l’estat espanyol i poder arribar més lluny i a més gent.

6) Interpel·lar directament, a casa seva i amb claredat diàfana, el PPSOE, màxims responsables de la regressió democràtica, econòmica i social existent.

7) Passats els mesos establerts dins del full de ruta independentista (en plena legislatura espanyola) i una vegada declarada la independència, visualitzar la imatge d’uns escons buits, abandonats per una delegació que ja haurà complert amb la seva funció.

8) Contrarestar mitjançant un discurs inequívocament social i més valent que mai el missatge ambigu i tebi de Podemos, que voldrà ocupar l’espai del PSC.

9) Tornar a reflectir un país en una llista política i no fer una llista política de país.

10) Conformar una candidatura d’unitat popular real, un grup de gent de tots i per a tots, que des de l’esquerra aglutini l’activisme social, el socialisme, el sindicalisme,  la socialdemocràcia i fins i tot la democràcia cristiana més social, i que comparteixi un eix comú: la decència.

11) Reforçar nous lideratges, nous discursos i noves hegemonies.

12) Visualitzar mitjançant suports puntuals a l’esquerra de l’estat espanyol i independentistes de la resta de nacions de l’estat, que des de Catalunya, com sempre ha succeït, es vol el millor per als pobles que conformen aquest estat.

13) Liderar quan sigui necessari des de les institucions del país veí, mitjançant coratge i gosadia, un procés que serà complicat però enormement il·lusionant.

14) Amb tota la humilitat de la qual siguem capaços però amb tota la determinació també, intentar inspirar a la resta de pobles del món que se sentin nació.

15) Dir a tothora i a tot arreu que Catalunya és i serà una República independent.

Translation (traducción):

[La Primitiva parte y reparte, independientemente de la región de España de qué se trate. No hall más que ver la ilustración azjunta, donde el premio gordo recalló en un ciudadano del noreste peninsular]

–¡Por Dios bendito! ¿Qué es lo que te ha acaecido, muchacho?
–Pues nada…, que me tocó la Primitiva…
–¡Valla mala suerte la tulla, amigo!…

Guió i dibus: Min

_________________________________________________

Translation into Panamanian (traducción al panameño):

[La Primitiva parte y reparte, independientemente de la región de España de qué se trate. No hall más que ver la ilustración azjunta, donde el premio gordo recalló en un ciudadano del noreste peninsular]

–¡Por Dios bendito! ¿Qué es lo que te ha acaecido, muchacho?
–Pues nada…, que me tocó la Primitiva…
–¡Valla mala suerte la tulla, amigo!…

Translation (traducción):

[Después de las elecciones autonómicas, sólo autonómicas y nada más que autonómicas del 27-S en Cataluña, un ciudadano español, y por lo tanto no nacionalista, y otro catalang y separatista (todavía quedan, pero ya van siendo menos) hacen la valoración de los resultados, cada cual subido encima del respectivo montong de votos]

–El independentismo ha perdido, rotunda y clarisísimamente…
–Pero bueno, ¿es que no tienes ojos en la cara o qué?!!…, ¿cómo puedes decir semejante sandez, y con esta pachorra, amigo?
–Porque España siempre gana, neng, como la banca!
–(No hall tu tía…, la burra no quiere bever!)

Guió i dibus: Min

______________________________________________

Translation into Canarian (traducción al canario):

[Después de las elecciones autonómicas, sólo autonómicas y nada más que autonómicas del 27-S en Cataluña, un ciudadano español, y por lo tanto no nacionalista, y otro catalang y separatista (todavía quedan, pero ya van siendo menos) hacen la valoración de los resultados, cada cual subido encima del respectivo montong de votos]

–El independentismo ha perdido, rotunda y clarisísimamente…
–Pero bueno, ¿es que no tienes ojos en la cara o qué?!!…, ¿cómo puedes decir semejante sandez, y con esta pachorra, amigo?
–Porque España siempre gana, neng, como la banca!
–(No hall tu tía…, la burra no quiere bever!)

Últim acte de campanya a la Cellera de Ter (la Selva), divendres passat, en un teatre del Centre Parroquial ple de cellerencs i d’entusiasme i fe en la victòria.  A la tribuna, Roger Buch, politòleg, periodista i escriptor (“L’estratègia de la por haurà aconseguit decantar la balança?”), i Alba Sidera Gallart, corresponsal a Roma d’El Punt Avui (“Com es veu des de l’exterior el procés?”), amb Pilar Bosch de presentadora i conductora del col·loqui. Penjo aquesta entrada al blog a les 19:30, a mitja hora escassa de la porta de sortida.

Gràcies, companys, compatriotes (d’avui i d’ahir), per donar-nos la clau (i en el dia del meu aniversari, per acabar-ho de fer encara més extraordinari). Visca Catalunya lliure!

“Ahir divendres [dia 25] vaig viure una nit molt especial. Em van convidar a fer una xerrada – debat a l’acte final de campanya de La Cellera Vota Sí (ANC + Junts pel Sí + CUP). Una nit plena d’emocions, il·lusions i dignitat. Ah, i em vaig sentir molt estimada. Que ben parits que són els del meu poble!”

Alba Sidera Gallart

L’ofensiva castanyola, cada dia més desesperada i histèrica –i més patètica–, per mirar de continuar mantenint ofegada la veu dels catalans s’està convertint en una barreja perfecta de parada de monstres i processó de Setmana Santa, amb els Garcia Albiol, Arrimadas, Iceta i Espadaler de saetas y els successius santcristos grossos de pas, l’un darrere l’altre en perfecta però trontollant formació. Ja ens ho esperàvem, per Tutatis!, però un servidor s’esperava una agressió més temible que aquesta, que potser ho és prou –vist des de fora ho deu semblar del tot, i ja era hora que ho veiessin–, però per aquests verals hi estem tan acostumats, que els seus trets de canó es van tornant inexorablement unes infantils piules: ja no fan por a ningú, a cap català en procés de desconnexió accelerada.

La piula d’avui mateix de Mariano Rajoy a Onda Cero [vid. vídeo], on l’entrevistador l’ha deixat en evidència preguntant-li per la ciutadania dels catalans un cop independitzats (el Gran Cabdill de la dreta castanyola no sabia que la condició de ciutadà espanyol no es perd si l’interessat la vol conservar), ha sigut la coronació d’aquest festival unionista tan divertit, amè i instructiu.

Tanmateix, fa uns dies el torn va tocar a les patronals de la banca i les caixes d’estalvis (es veu que encara en queda alguna) del Regne d’Espanya, i les seves negres previsions van provocar una riuada de tuïts a la xarxa, fent veure als malabaristes de les finances la gepa que porten des del rescat que els van regalar. Però també va provocar la reacció de l’ANC, que va emetre el comunicat que enganxo a sota, per si de cas encara fos possible que aquests xulopiscines del diner gras poguessin engalipar algú. Aquest és el text:

«Benvolguts/des,

»Estem en la campanya electoral més transcendent de la història moderna del nostre país i del seu resultat en depèn que el procés cap a la independència faci un pas endavant decisiu.
»Des de diferents àmbits s’estan llençant missatges que volen fomentar la por i menystenir la capacitat de la societat catalana de decidir lliurement sobre el nostre futur.
En aquest sentit l’Associació Espanyola de Banca (AEB) i la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA) han emès un comunicat en què alerten sobre els suposats “riscos per a l’estabilitat financera” que Catalunya pugui esdevenir un nou Estat europeu.

»Des de l’ANC, amb el suport del treball d’Economistes per la Independència, us volem traslladar que:

1. Denunciem l’intent de xantatge que aquests organismes fan a la societat catalana, amb la clara voluntat de generar por i inseguretat entre la població, sense cap base jurídica ni econòmica que avali aquests suposats riscos econòmics, perquè són inexistents.

2. Diem que són inexistents, bo i recordant que el recent informe “Una Catalunya dins de la UE i de la zona Euro” (*) conclou que una Catalunya independent romandria sempre, durant i després d’un període transitori de negociació, dins la UE i dins de l’Eurozona, fos quina fos l’actitud inicial de l’Estat espanyol. Aquest estudi, elaborat per especialistes en finances internacionals i institucions econòmiques europees, assenyala que el Banc Central Europeu (BCE), en cas d’oposició inicial del Govern espanyol, té preparat un acord monetari que es pot signar en qualsevol moment, que garanteix la continuïtat de Catalunya a l’Eurozona.
El Banc Sabadell i Caixabank des de novembre del 2014 estan dins el sistema de supervisió del BCE i, per tant, ja no depenen del Banc d’Espanya. Per això, la liquiditat dels bancs i conseqüentment de les empreses i famílies està garantida pel BCE; en tant que el Banc Sabadell i Caixabank són bancs sistèmics de la UE.

3. Els bancs han seguit, de sempre, una conducta de defensa dels seus accionistes i clients. Per això afirmem que els accionistes, clients, empreses i treballadors poden estar ben tranquils amb els seus valors, dipòsits i llocs de treball, atesa la responsabilitat amb què el Parlament, el Govern i la societat civil estan duent el procés endavant.

»La ciutadania catalana que no hem de donar cap credibilitat a aquestes amenaces. Per això us animem a fer arribar aquests arguments a totes les persones del vostre entorn, perquè tothom puguem exercir lliurement el nostre dret a decidir el pròxim 27 de setembre».

Salutacions,

Comunicació Interna
Assemblea Nacional Catalana

(*) Es pot consultar aquest estudi a: http://economistes.assemblea.cat/wp/wp-content/uploads/2015/09/Catalunya-indep-dins-UE-i-Eurozona-v2-020915.pdf

http://www.youtube.com/watch?v=bwI_f8RHv9c&w=400&h=225

Mariano Rajoll

Homer Rajoll

Les eleccions anticipades a la presidència del FC Barcelona van donar la victòria a Josep Maria Bartomeu, que va ser així refermat en el càrrec institucional –ara amb la legitimació de les urnes– després del període d’interinitat en què va substituir l’inefable Sandro Rosell, desaparegut en combat sobtadament a mig mandat per una confusa qüestió de “seguretat” personal, i amb una velada extensió a la seva família.

Aquesta estranya dimissió va ser l’últim acte de l’obra de Rosell, però recordem el primer: un cop guanyades les eleccions per una confortable majoria de vots i tot just estrenat en el càrrec, Rosell va córrer esperitat fins al despatx del cap de govern d’Extremadura (el nom del qual no vull recordar) a llepar la ferida –verbal– que li havia infligit, segons ell, Joan Laporta durant la seva presidència.

Per la seva banda, J.M. Bartomeu, que durant la campanya electoral barcelonista s’havia sumat a la manifestació conjunta dels candidats comprometent-se amb el moment que viu Catalunya i posant-se al costat de la voluntat majoritària dels catalans, va rebre a les primeres de canvi, encara amb els vapors de l’èxit al cap, una nova patacada de la UEFA: una amenaça de sanció absurda –però que acabaria sent efectiva– per les estelades que els seguidors del Barça van fer voleiar durant la final de Champions a Berlín i pels crits i càntics a favor de la independència de Catalunya. L’expedient polític d’aquell organisme europeu, en el qual era fàcil endevinar la mà negra de l’anticatalanisme rampant i els tentacles del poder mesetari, va posar a prova la determinació del president blaugrana.

Davant aquesta nova envestida cega de la UEFA/FEF, Bartomeu va reaccionar primer clamant a favor de la llibertat d’expressió, en una entrevista a The Washington Post, i queixant-se de l’arbitrarietat d’aquell organisme futbolístic: “És una sanció injusta, l’hem recorregut i arribarem fins al final”, deia el dia 27. Però el que va arribar al final va ser l’expedient sancionador, i també hi va arribar la fermesa del president, perquè al cap de quatre dies la junta de Bartomeu va fer un cop de timó inesperat, apostant per entomar la bufetada (va decidir no recórrer la multa, de només 30.000 euracos, i en canvi “dialogar per evitar que les estelades tornin a ser motiu de sanció” en altres ocasions) i esperar temps millors, amb un hipotètic canvi pròximament de mandataris a la UEFA…

Un periodista d’El 9 Esportiu va lligar ràpidament l’actitud del president electe del Barça envers la UEFA amb la del seu predecessor envers el president extremeny presumptament ofès per Laporta, i l’associació d’idees no és peregrina. Bartomeu, en efecte, podria  haver replicat amb contundència, dient per tots els altaveus possibles, ara que la parròquia està tan atenta i activa fent pinya a favor del país, que el FC Barcelona no pagaria ni un miserable cèntim per aquesta miserable maniobra repressiva…, armant-se amb la força del poble que busca la sortida d’aquest Regne d’Espanya parasitari, corrupte i decadent que ens ofega, ens colla i ens castiga com a delinqüents, reals o potencials. En comptes d’això, amb la seva postura pusil·lànime, per no dir covarda, el FCB va deixar a l’estacada el catalanisme de l’hora present, clarament independentista (d’això plora la criatura), mentre alhora rebutjava el suport clar que hauria rebut d’aquest, en massa, davant la intolerable intromissió de la UEFA. I tot això hauria passat davant la mirada de tot Europa, que pot ser bòrnia però no és pas cega.

Al final, veient aquestes estranyes fintes dels mandataris blaugrana, deixant passar un envit com aquest per no pendre mal, un es queda pensant què deuen entendre Bartomeu i la seva junta per “un Barça de cavallers i respecte per tothom, però que no es deixi trepitjar per ningú”, pel qual advocaven en els seus speechs electorals.

És un capteniment, el seu, que sona a “antic”, si fa no fa com el de Miquel Roca, que va treure el cap un dels primers dies de campanya pel 27-S just per dir, abans de tornar a ficar-lo a la closca com una tortuga, que era “per evitar coses com aquesta” (aquest procés secessionista que tant incomoda algunes velles glòries) que ell va ajudar a redactar la Constitució espanyola… Sona tan antic com alguns dies la tertúlia i els tertulians de can Cuní, a 8TV. Sona tan antic com els patètics passos de ball de Miquel Iceta els primers dies de campanya (suar socialisme no era això, companys, no era això), i com la “solució” del seu company d’estrada i de ballarugues Pedro Sánchez (i no cal dir res del duo de coreligionaris González & Guerra i les seves teranyines mentals). Sona tan antic i suat com el neofalangisme –polit, això sí– dels Ciudatans. I sona tan antic com tota la naftalina del PP, pura arqueologia franquista que encara es pensa que els catalans som una colla d’acollonits a qui els espantalls del seu fons d’armari, sempre els mateixos, podran mantenir a rega com fins ara, com durant aquests últims 300 anys. Josep Maria Bartomeu n’hauria de ser conscient, i veure que amb la seva actitud, a banda de distorsionar la sintonia amb el patriotisme de la culerada en conjunt, “segresta” de facto la divisa “més que un Club” i tot allò que representa.

Translation (traducción):

[Un señor español, mull español y mucho español, chapado a la moda de los 50, con el característico bigotiyo de aquel entonces, desarroya su frío y ponderado análisis de la actualidad. Pero siempre aparece el típico impertinente a joder la marrana, en este caso con comparaciones extravagantes y fuera de lugar…]

–Pues sí, se ve claramente que todo este lío de Mas en Cataluña es cosa de nazis…

–¿Y también de franquistas, jefe?

–¿Mande?

Guió i dibus: Min

__________________________________________________

Translation into Panamanian (traducción al panameño):

[Un señor español, mull español y mucho español, chapado a la moda de los 50, con el característico bigotiyo de aquel entonces, desarroya su frío y ponderado análisis de la actualidad. Pero siempre aparece el típico impertinente a joder la marrana, en este caso con comparaciones extravagantes y fuera de lugar…]

–Pues sí, se ve claramente que todo este lío de Mas en Cataluña es cosa de nazis…

–¿Y también de franquistas, jefe?

–¿Mande?

Translation (traducción):

[El gato amariyo del otro día –que se hace yamar simplemente Kat– se toma un descanso, vamos a decir, con toda la pachorra, encima de una muyida alfombra con patas]

–-¡Santa Paciencia!…
–Zzzzzzzzz…!

Guió i dibus: Min

Dedicat al petit Nil 😉

____________________________________________________

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[El gato amariyo del otro día –que se hace yamar simplemente Kat– se toma un descanso, vamos a decir, con toda la pachorra, encima de una muyida alfombra con patas]

–¡Santa Paciencia!…
–Zzzzzzzzz…!

Translation (traducción):

[El alcalde de España, Xavier Gracia Jajá Albiol, después de haber triunfado en la política pequeña, ante el lío del 27S se lía la manta a la cabeza e informa urbi et orbe sobre la forma de entender las bromas y el sentido del humor en su partido del alma, el profundamente his-pánico PP]

–A los que querían la separación de poderes en España: ¡Se acabó la broma!

Guió i dibus: Min

________________________________________________

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[El alcalde de España, Xavier Gracia Jajá Albiol, después de haber triunfado en la política pequeña, ante el lío del 27S se lía la manta a la cabeza e informa urbi et orbe sobre la forma de entender las bromas y el sentido del humor en su partido del alma, el profundamente his-pánico PP]

–A los que querían la separación de poderes en España: ¡Se acabó la broma!

Translation (traducción):

[Lla mull puesto en su papel de superestadista europeo, el presidente de La Cosa, Mariano Rajoll Brell, da muestras de su taya política en calando en un plis-plas, si no la letra, sí la música de la perorata que le larga en teutón Miss Merkel, en una reciente reunión entrambos al más alto nivel, en la cúspide, vamos, para tratar un asuntiyo marítimo. En la imagen azjunta, momento en el que el Dr. Rajoll da la réplica a su anfitriona]

–¡AJÁ!…

Guió i dibus: Min

______________________________________________

Translation into Canarian (traducción al canario):

[Lla mull puesto en su papel de superestadista europeo, el presidente de La Cosa, Mariano Rajoll Brell, da muestras de su taya política en calando en un plis-plas, si no la letra, sí la música de la perorata que le larga en teutón Miss Merkel, en una reciente reunión entrambos al más alto nivel, en la cúspide, vamos, para tratar un asuntiyo marítimo. En la imagen azjunta, momento en el que el Dr. Rajoll da la réplica a su anfitriona]

–¡AJÁ!…

Translation (traducción):

[A solas consigo mismo, el Gran Timonel de la izquierda parlanchina y moderada se apercibe, después de haber dado la vara a todo quisqui, de la cruda realidad: para toda reforma que se precie hacen falta las herramientas adecuadas, y esto son hechos, no palabras. “La sagrada Constituciong está acorazada, ¿quién la desacorazará? El desacorazador que la desacoroce, buen desacorazador será…”]

–¡Sopla! Pues la verdad es que, según como, es más duriya de lo que parecía, sí…!

Guió i dibus: Min

_______________________________________________

Translation into Bolivian (traducción al boliviano):

[A solas consigo mismo, el Gran Timonel de la izquierda parlanchina y moderada se apercibe, después de haber dado la vara a todo quisqui, de la cruda realidad: para toda reforma que se precie hacen falta las herramientas adecuadas, y esto son hechos, no palabras. “La sagrada Constituciong está acorazada, ¿quién la desacorazará? El desacorazador que la desacoroce, buen desacorazador será…”]

–¡Sopla! Pues la verdad es que, según como, es más duriya de lo que parecía, sí…!