EL DARRER BISBE DE LA FRANJA

En llegir la notícia de la mort del que va ser bisbe de Lleida, Ramon Malla Call, he constatat que comencen els elogis de la seva trajectòria i del seu mandat a la diòcesi de Lleida. Que si va voler seguir les indicacions del Concili Vaticà II, que si tenia una línia de cooperació amb la societat, que es va resistir a la segregació de les parròquies de la Franja, etc. Però res d’això coincideix amb el record de la meva experiència personal, que em fa concloure que el seu mandat fou una autèntica desgràcia per Lleida i per la catalanitat.

Cal recordar bé d’on veníem i en quines condicions va accedir al càrrec. El seu antecessor fins a l’any 1967, havia estat ni més ni menys que el confessor personal del dictador Franco, es deia Aurelio del Pino Gómez. El mateix que li va portar el braç de Santa Teresa i el mant de la Mare de Déu del Pilar al seu jaç de mort, perquè li allargués la vida. Però per sort de la humanitat, les seves pregàries no van ser escoltades, ni alleugerides, vist el patètic espectacle de la seva agonia.

Diuen que volia aplicar la doctrina del Vaticà II, però en els darrers anys del franquisme, les vagues eren reprimides sense contemplacions, també a Lleida. Una de les més destacades va ésser la dels treballadors que feien l’autopista A-2, quan van protagonitzar un tancament a la Catedral per reclamar millors condicions laborals i l’anul·lació dels acomiadaments que s’havien produït. La resposta va ser la irrupció dels antidisturbis al recinte catedralici i el desallotjament expeditiu, amb algunes detencions. El senyor bisbe Malla no ho va aturar pas, al contrari, encara va facilitar l’entrada dels antidisturbis per una porta auxiliar.

Era un temps on circulaven “llistes negres” de treballadors que havien protagonitzat vagues o sospitosos “d’agitació”, qualificats de “conflictius”. Un cop entraves a la llista negra, era summament difícil que et tornessin a contractar enlloc. Per tot això,
alguns membres d’aquells que anomenaven “cristians de base” (entre els quals em trobava), agrupats entorn de la HOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica) vam concertar una entrevista amb el bisbe Malla per demanar-li que intercedís en el conflicte i davant la patronal, perquè s’eliminéssin les llistes negres (que cap empresari admetia en públic de la seva existència). Enmig de l’entrevista al Palau Episcopal, davant de les evasives del bisbe, li vam insistir que li demanàvem com a membres de l’Església, apel·lant al Vaticà II. Aleshores fou quan ens va etzibar aquesta sentència: “És que potser jo no us considero que ho sigueu vosaltres, de cristians”. Així es va acabar aquell intent d’atansament.

Ni el mateix bisbe va ser conscient de les conseqüències que va portar aquella funesta frase, amb tot el que representava. Va ser el principi d’un progressiu distanciament de la quasi totalitat dels que hi érem allí (inclosos els dos capellans que ens acompanyaren), no sols de la Jerarquia, sinó també de l’Església catòlica. La distància, que l’estudi de la Bíblia, la història de l’Església o la teologia no va escurçar, amb el temps es transformà en allunyament, a la recerca en altres religiositats de l’alliberament de l’ànima que les càrregues que la mateixa vida i la naturalesa humana ens fica. El problema no era ni és el Papa (aleshores era Pau VI, ara Francesc I), l’autèntic problema són els bisbes, que són els que influeixen en les pràctiques quotidianes de l’Església. Qualsevol religió que no alliberi l’ànima, al contrari, que l’empresoni, per a què serveix? Aquesta és la qüestió crucial que s’haurien de respondre els que es pregunten per la pèrdua de fidels i d’influència de l’Església Catòlica. Malauradament, els Casaldàliga són una ínfima minoria.

Per tot això, no és estrany que durant el seu mandat tingués lloc la venda fraudulenta de les terres dels colons de Montagut a l’empresa Agrolleida (de la qual eren propietaris els Vall Companys), donant inici a un llarg conflicte. Com a cirereta del pastís, tampoc no em va estranyar gens que a instàncies de poderosos membres de l’Opus Dei (amb seu a Torreciutat, bisbat de Barbastre), Roma procedís a la segregació de les parròquies de la Franja, passant-les al bisbat de Barbastre. Sabien el que feien. No era per ajustar els límits administratius, ni tan sols per augmentar la influència del bisbat aragonès (que també), era sobretot per esborrar la relació humana i lingüística de les parròquies de parla catalana. Aquell era el primer pas, després va venir la reclamació de les obres d’art del Museu de Lleida i finalment aquest invent del LAPAO. Si algú no hi veu relació en tot això és que ha d’ésser cec. I que va fer el bisbe de Lleida? Res, cap resistència. Al contrari, segons va confessar en una entrevista, va estar a punt també de cedir les obres d’art, per tal de no enfrontar-se amb Roma. On quedava doncs, la defensa dels seus feligresos? A qui devia més obediència?

El bisbe Malla era fill del seu temps. Com molts d’altres, havia estat influït i ensinistrat en la visió del nacional-catolicisme del seu antecessor, en l’obediència cega a la Cúria romana (més que no pas al Papa). Per tot això, no puc dir més que el seu mandat va ser una autèntica desgràcia pel bisbat de Lleida. El seu exemple ens va allunyar a molts de l’Església Catòlica, feina tenen encara a refer el que va escampar. Que descansi en pau.

Afegeix un comentari