setanta anys

Anit vam eixir a sopar a Trastevere amb amics, eixint del restaurant vam sentir música i en arrimar-nos vam veure que davant d’una de les esglésies del barri hi havia un concert d’un tal  Santino Strano (ja el nom és tot un programa) que cantava velles cançons romanes a un públic de gent gran amb cadires portades de casa i algun turista. Mentre cantava, a petició popular i amb els cors de tot el públic (jo inclosa),  Er barcarolo romano  jo em preguntava el perquè de la festa, fins que vaig veure que l’església era la de Sant Antoni, i vaig caure en què abans d’ahir era 13 de juny, dia de Sant Antoni de Pàdua i setantè aniversari de l’entrada dels nacionals a Castelló. La cançoneta romana se’m va ennuegar a la gola.
Ja no m’ho vaig traure del cap, vam seguir la nit pel barri amb amics però jo ja no hi era. Ja només podia pensar en aquells dies de juny de 1938, en què la meua ciutat va caure. Per motius que no venen al cas he treballat molt sobre aquells dies, i sobre els dies just abans, amb la ciutat plena de refugiats arribats del Maestrat a mesura que el front avançava que s’afegien als refugiats de Madrid que ja hi eren. Pensava en tota aquesta gent, i gent de Castelló, fugint cap a València sota els bombardeigs, morts de por, sense saber quan acabarien de fugir i sense saber si podrien tornar mai a casa. Fugint a peu, en carros, intentant agafar algun tren…ho explica Víctor Alba en el seu
Sísif i el seu temps: “Per primer cop, entre totes les seues pors, S tingué la de quedar atrapat a Castelló. Se sentien trets dispersos. En alguns balcons ja hi havia la bandera bicolor. (…) L’estació era plena a vessar: civils, soldats, ferits que podien caminar, dones voltades de marrecs. Gent desorientada que fugia per inèrcia i fins una senyora que preguntava a quina hora arribava el tren de València”.
I pensava també en els que es van quedar, amagats als refugis des de feia dies perquè la ciutat va ser bombardejada intensament en els dies previs a la caiguda:  Deia
El Heraldo de Castellón uns dies abans: Hay un ambiente áspero, de guerra. Los coches giran pronto sus curvas y las gentes andan con paso rápido ciñendo las paredes (…) Castellón tiene un parque alegre con avenidas claras y unos ingenuos azulejos. Ahora todo el suelo está sembrado de hojas segadas por la metralla. Más allá ha quedado un barrio entero devastado. Las mujeres rebuscan entre las ruinas”. Pensava en eixes persones amagades sota terra, sense saber el que passava fora, i sense saber el que passaria després.  I, clar, pensava en tot el que va passar després.
Ahir, enmig d’un ambient de festa i amb gent alegre i estimada, em venien aquestes coses al cap. Setanta anys.

 

 

4 pensaments a “setanta anys

  1. Ahir nit jo també vaig eixir a sopar amb els amics de Mumbai que em van fer passar les nou hores d’estadas forçada en la Índia abans de continuar viatge a Sydney, molt i molt agradables i interessants, amb dinar inclòs en un restaurant del centre de mumbai.

    Doncs, ahir vaig eixir a sopar amb ells i uns altres amics meus. I tot xerrant de tot una  mica, en Kunal i l’Avani van mencionar que l’any passat, el 15 d’agost, van celebrar el 60è aniversari de la independència del seu país.
    Aniversari ben diferent, del que tú expliques. Els sentiments i les emocions van ser totalment contràries a les teves, i que jo en el teu lloc, m’hagués passat el mateix.
    Bon diumenge, Marieta.
  2. Fa poc de temps David parlà d’aquest enssanyament inútil. Destruïrien les ràzzies dels junkers (paves) manta viles i ciutats com ara Xilxes, La Vall d’Uixó i Moncofa, pel pur gust d’assaijar i d’acollonar la població civil. Per primera vegada en la història humana s’atacava massivament la població civil indiscriminadament. De Nules totalment arrassada, vam haver de retornar a l’antic nucli – la Vilavella- que feia segles que havien deixat a peu de la muntanya per a baixar a la plana. Malgrat saber que, en conjunt, la societat castellonenca és prou conservadora.

    El nacional nazisme-feixista español-italià-germànic feia la guerra contra el boltxeviquisme rus per tot Europa i nosaltres féiem d’escenari, posant-hi els actors secundaris, i també la impresentable claca sucursalista. Tot plegat, per a que ELLOS resolgueren les seues guerres de poder planetari.

    També i a títol personal vaig fer-hi unes referències esperançades de que, malgrat tot, encara transpuàvem un cert sentit de genialitat.

    Ací ho tens: això del gran killer Manolete i  açò  dels refugis antiaèris.

    Cordialment Marieta i companyia.
    Uns b7’s a repartir-vos.

  3. Les ferides estan obertes. Pareix mentida que nosaltres, que no hi érem, ho poguem explicar tan bé.
    Tu vares sentir parlar de trens i dels soldats malferits que transportaven, i jo, de naufragis i de salvaments heroics a alta mar.
    El meu vilatge va caure abans: el dia de santa Margalida de 1936 (20 de juliol). El falangistes varen arribar en bicicleta (Batallón ciclista) pegant trons per damunt el pont de la Gola, on si no hi haguessin fet una rotonda encara hi hauria el monument a un dels dos morts que hi va haver. Els contestaris no l’havíem pogut fer llevar. Com que jo ignorava que finalment l’haguessin llevat (jo el feia etern) l’altre dia vaig preguntar a una ex-batlessa si encara n’hi havia que cantaven el Cara al Sol davant el monument cada 18 de juliol (‘baseras’ nostàlgiques únicament); i em va respondre que el monument era a la Base, que no m’enterava un prebe de res i que només remugava de tot i no felicitava de les millores.
    Francament, encara m’estimaria més que fos allà on era. Què hi fa en una caserna ‘melitar’ aquesta mena d’esperpent?
    Fins ara he parlat del Moll (el port de Pollença). A Pollença hi havia la creu de Sant Jordi (davant l’esglèsia de ídem) amb el nom dels Caídos, un d’ells el meu oncle negre: Manuel Ramon Llull.
    L’altre parent per part de pare era el batle republicà de Pollença: els feixistes el varen matar. I varen escampar 30 morts per dins cunetes.
    Hem viscut en un estat de pànic, però jo no veig que s’hagi avançat ni un mil·límetre en el camí de la concòrdia. No he tingut mai la sensació que el període autoritari havia finit. I crec que no serà d’aquest tro que plogui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *