La sorprenent forma plana d’Ultima Thule

L’objecte del cinturó de Kuiper, Ultima Thule, que sobrevolà la nau New Horizons el dia de cap d’any, no deixa de donar-nos sorpreses. Les poques imatges que ens havien arribat fins ara el mostraven com un objecte bilobulat de cossos quasi-esfèrics en contacte. Però com en un fulletó per entregues, les imatges van arribant a poc a poc i cada vegada hi ha novetats. I les que han arribat aquests darrers dies han deixat els científics de la missió bocabadats. Els dos components d’Ultima Thule són plans! Qué és això?

El passat 1 de gener, quan feia 10 minuts que s’havia passat el punt de màxima aproximació a Ultima Thule, la nau va girar per fotografiar-lo a contrallum. A 8862 km de distància i a  més de 50000 km/h va caldre augmentar el temps d’exposició per captar el cos bilobulat en la foscor. Les imatges van quedat una mica borroses però, així i tot, han revelat un fet sorprenent. Els dos cossos que formen Ultima Thule són plans, sobretot Ultima. El perfil fi il·luminat del contrallum sobre les estrelles és incompatible amb uns objectes quasi-esfèrics. A més a més si s’analitzen detalladament com van amagant-se les estrelles del fons a mesura que es mou la nau, s’esvaeixen tots els dubtes. Ultima Thule ja no es pot descriure com un “homenet de neu” sinó, més bé, com la unió d’una anou i una galleta.

Els científics de la missió han creat un vídeo a partir de les 14 fotografies que la càmera LORRI (New Horizons Long Range Reconnaissance Imager) va fer en allunyar-se d’Ultima Thule.

Aquesta és una increïble seqüència d’imatges, presa per una nau espacial que explora un món petit situat a 6.4 mil milions de quilòmetres de distància de la Terra“, ha dit l’investigador principal, Alan Stern, del Southwest Research Institute. “Res com açò s’ha vist mai en cap imatge (planetària)“.

Els nostres prejudicis al hora de veure objectes celestes ens havien format una imatge falsa de la realitat. Les primeres imatges mostraven objectes circulars i nosaltres intuïren que havien de ser esfèrics, per tant.

Com dius Alan Stern “Teníem una impressió d’Ultima Thule basant-nos en el nombre limitat d’imatges retornades en els dies que envolten el sobrevol, però veure més dades ens ha canviat significativament la nostra visió.  Més a prop de la realitat és dir que la forma d’Ultima Thule és plana, com una galleta. Però el més important és que les noves imatges creen un trencaclosques científic sobre com s’hauria pogut formar aquest objecte“.

De moment no es té cap idea com s’ha pogut formar un objecte d’aquesta classe. Si realment Ultima i Thule són planetesimals primigenis apagats de l’època de la formació del sistema solar cal replantejar-se com es formen aquests cossos que formaren els planetes.

Objectes tan plans no són gen comuns en el sistema solar. Només algunes llunes pastores de Saturn com Atlas, Dafne i  Pan tenen aspectes similars. Tanmateix en aquests casos la forma apanada i en forma de platet volador prové de l’acumulació de material dels anells.

La figura adjunta mostra en la part superior el model que es va construir a partir de les primeres imatges rebudes d’Ultima Thule. La vista inferior és el model actual que l’equip pensa que és més adequat per a Ultima Thule, però encara amb certa incertesa, ja que tota una regió estava essencialment oculta a la vista, i no il·luminada pel Sol, durant el sobrevol de New Horizons. Les línies blaves discontínues abasten la incertesa en aquest hemisferi, la qual cosa demostra que Ultima Thule podria ser més plana que, o no, tan plana com es mostra en aquesta figura.

Un objecte ben curiós aquest Ultima Thule. Continuarà.

Imatges:

1.- Ultima Thule vist com un creixent lunar l’1 de gener de 2019 des de 8862 km de distància por la cámara LORRI de la New Horizons. Passaven deu minuts de la màxima aproximació (NASA/JHU-APL/SwRI/NOAOP).
2.- Noves dades, nova visió. NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.

Ultima Thule: nous detalls, nous misteris

Aquests dies ha arribat una nova imatge captada per la sonda New Horizons de l’objecte del cinturó de Kuiper 2014MU69, conegut per Ultima Thule. Aquesta vegada, però, la imatge és d’alta resolució i permet descobrir detalls de l’orografia del cos no observats abans en les anteriors fotos.

New Horizons, llançada el 2006, està explorant les zones externes del Sistema Solar. El juliol de 2015 ja ens envià detallada notícia de Plutó i el passat 1 de gener passà prop de l’objecte del Cinturó de Kuiper. La sonda és una missió low cost de la NASA que va haver de sacrificar nombroses opcions, ben normal en d’altres, com per exemple, l’ús d’una única antena d’alt guany per a telemetria i enviament de dades. És per això que és necessari que les dades d’alta resolució es vagen enviant de mica al llarg dels pròxims mesos.

La nova imatge va ser obtinguda per la càmera visible multicolor  (MVIC) de l’instrument Ralph el dia del sobrevol, a les 05:26 UT, i des de 6700 km, només 7 minuts abans de l’aproximació màxima.

Amb una resolució original de 135 metres per píxel, la imatge ha estat guardada en la memòria de la nau fins ara i retransmesa a la Terra entre el 18 i 19 de gener. L’equip de la missió ha tractat la imatge per millorar-ne els detalls, procés conegut com a deconvolució, encara que el procés augmenta el gra de la imatge quan s’observa en alt contrast.

Nova imatge d’Ultima Thule on s’assenyalen alguns dels trets orogràfics més significatius. Marques subjectives meues.

Ara, a diferència de les imatges anteriors, la llum del Sol incideix de manera obliqua en l’objecte que manera que es revelen en la part superior nous detalls orogràfics al voltant de la línia dia/nit, o terminador. Aquests detalls inclouen nombrosos petits cràters de fins a 700 metres de diàmetre. A més a més, la  gran forma circular, d’uns 7 quilòmetres de diàmetre en Thule, el menor dels dos lòbuls, també sembla ser una depressió profunda. No està clar si aquests pous són cràters d’impacte o són derivats per altres processos, com ara col·lapses del terreny per sublimació de materials volàtils com passa en els cometes.

A banda d’açò, ambdós lòbuls mostren misteriosos patrons de línies clares i fosques d’origen desconegut, l’anàlisi de les quals pot donar claus per explicar com aquest cos va ser originat durant la formació del Sistema Solar fa uns 4,5 mil milions d’anys.  Dos d’aquestes “línies” són clarament visibles, un cercle en la part central d’Ultima, el lòbul gran i el “collar” brillant que separa els dos lòbuls.

Aquesta nova imatge comença a revelar diferències en el caràcter geològic dels dos lòbuls d’Ultima Thule, i també ens presenta nous misteris“, ha dit l’Investigador Principal Alan Stern, del Southwest Research Institute de Boulder, Colorado. “Al llarg del pròxim mes, hi haurà millors imatges en color i amb millor resolució que esperem ajuden a desentranyar els nombrosos misteris d’Ultima Thule“.

Captura de pantalla de la web de la xarxa d’espai profund de la NASA, en comunicació amb la nau New Horizons.

Actualment New Horizons es troba a 6.64 mil milions de quilòmetres de la Terra, en una trajectòria d’escapament del Sistema Solar amb una velocitat de 50700 quilòmetres per hora. A aquesta distància, els senyals de la nau triguen sis hores i nou minuts en ser recollits per les grans antenes d’espai profund de la NASA situades en la superfície de la Terra (Madrid, Goldstone, Camberra). Com podeu comprovar en la figura adjunta, a l’hora d’escriure la crònica, l’antena de 14 metres de Goldstone en Califòrnia estava en comunicació directa amb la nau (NHPC).

Continuaré informant.

Imatges: NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute i NASA.

El sobrevol d’Ultima Thule

Una setmana després del sobrevol de New Horizons sobre l’objecte del Cinturó de Kuiper, Ultima Thule, els membres de l’equip de la missió s’han pres uns dies de vacances. Cosa indispensable després d’unes setmanes intenses de treball, sense Any Nou i sense possible contacte amb la nau, ara que  es troba en conjunció amb el Sol i la comunicació amb ella és impossible fins el 10 de gener.

Abans, però, de deixar les instal·lacions del Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory (APL), a Maryland, se celebrà una darrera conferència de premsa per detallar el sobrevol, aportar noves imatges i tractar de respondre, de manera provisional, a algunes preguntes.

Sembla que, provisionalment, es pot afirmar que no hi ha objectes en òrbita al voltant d’Ultima Thule. Això ja se suposava donat que els darrers mesos les càmeres de la nau havien cercat de manera intensiva possibles llunes, sense trobar res. L’amenaça d’una col·lisió preocupava molt l’equip. Ara, l’anàlisi detallat de les imatges rebudes confirma que Ultima Thule està sol a l’espai.

Tampoc s’ha trobat cap indici d’una atmosfera al voltat del cos. Plutó va sorprendre tothom en presentar una atmosfera poc densa però amb efectes en l’orografia plutoniana. Ara, però, Ultima Thule no ens sorprèn per aquesta banda, cosa normal si pensem en la seua petitesa, sense capacitat de mantindre gravitatoriament una capa gasosa al seu voltant.

Respecte al color de l’objecte, tant el cos més gran Ultima, com el més menut, Thule, presenten un color rogenc semblant, cosa que indica que es formaren en la mateixa regió del Sistema Solar. A més a més, és un color característic dels objectes del Cinturó de Kuiper freds clàssics, observats amb telescopis des de la Terra.

S’ha començat a modelar alguns dels pocs trets orogràfics visibles de la superfície d’Ultima Thule. L’intrigant brillantor del coll que uneix les dues quasi esferes s’explicaria com una zona on aniria depositant-se material fi a causa de la forta inclinació (major de 30º) de les pendents. De tota manera encara caldrà esperar les dades espectroscòpiques per poder explicar quin procés geològic estaria actuant per soltar aquesta pols fina.

Gif animat d’Ultima Thule fet a partir de dues imatges separades  38 minuts. Les imatges van ser preses pel Long Range Reconnaissance Imager (LORRI) a les 4:23 i 5:01 hora universal de l’1 de gener de 2019 des de 61.000 quilòmetres i 28.000 quilòmetres, amb resolucions de 310 metres/px i  140 metres/px. Crèdit: NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute

El gir de l’objecte Ultima Thule s’ha pogut veure clarament a partir de la superposició de dues imatges obtingudes amb 38 minuts de separació temporal. En canviar l’angle d’incidència de la llum solar, alguns detalls topogràfics de l’objecte poden ser reconeguts: la brillantor del coll d’unió, la presència d’una gran cavitat (un cràter?) en el lobul Thule, i la d’una altra no tan clara en Ultima.

Tothom, però, esperava les imatges més espectaculars, les estereogràfiques o 3D que permeten, amb unes ulleres especials crear una il·lusió de profunditat. El músic i astrofísic Brian May s’encarregà de crear dues imatges d’Ultima Thule lleugerament diferent per superposar-les i fer possible una visió tridimensional de l’objecte.

Per veure la imatge en 3D cal creuar els ulls fins que aparega una tercera imatge al mig de les dues. Crèdit: Dr. Brian May

A partir d’aquestes s’ha creat una imatge conjunta que, amb l’ajuda d’unes ulleres anàglif permeten veure directament el relleu, encara poc resolt, de l’objecte Ultima Thule.

La contribució del Dr. Brian May, ex-guitarrista de Queen, i ara expert en imatge 3D astronòmica, va ser reconeguda pel mateix Alan Stern, en una reunió de l’equip de treball de la missió: WE, WILL ROCK YOU! Brian May! (mireu el vídeo fins al final, espectacular!)

Per cert que el Dr. Brian May va presentar el seu tema dedicat a la missió New Horizons, començant amb la veu sintètica del Dr. Stephen Hawking.

The voice of Dr. Stephen Hawking: “The revelations of New Horizons may help us to understand better how our solar system was formed.”

New horizons to explore
New horizons no one’s ever seen before
Limitless wonders in a never-ending sky
We may never, never reach them
That’s why we have to try

New horizons to take our breath away
New horizons getting closer every day
Somewhere in the distance, a wonder will appear
One day New Horizons will be very, very near
That’s why we’re here

Tonight the hand of man reaches out
To throw light on how life came about
Computer is reckoning an all-time high
The future is beckoning onward and onward we fly
New horizons a dream coming true

New horizons that will change our point of view
The fruits of wishful thinking we taste them for real
We’re off to new horizons so hold on to the wheel
That’s how we feel

New horizons every day

The voice of Dr. Stephen Hawking: “New Horizons”

New horizons
New horizons every day
Ooh

Continuarà…

Més informació:

Legendary Queen guitarist Brian May is also an astrophysicist with a PhD

 

Imatges:  NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute

Ultima Thule ens mostra finalment el seu aspecte

Com sap fer molt bé la NASA en les grans ocasions, la conferència de premsa per presentar les primeres imatges d’Ultima Thule, l’objecte més llunyà explorat per la humanitat, ha sabut mostrar el valor de l’esforç i el resultat d’una feina ben feta. Ha estat realment emocionant. Allí en una taula, les quatre persones més importants de la missió, dos homes i dues dones, han explicat per torns el més rellevant (i conegut fins ara) captat pels instruments de New Horizons la matinada de l’any nou.

Alan Stern, investigador principal de New Horizons, Southwest Research Institute, ha començat parlant de les dificultats de la missió, de la gran velocitat que ha hagut d’assolir la nau per arribar en un temps prudencial al seu objectiu, de la foscor dels objectes il·luminats per un Sol situat a 6500 milions de quilòmetres i, tot i així, la missió s’ha culminat amb èxit.

I després d’aquesta breu introducció, ha mostrat la imatge que tots esperàvem, tot comparant-la amb la que coneixíem fins ara, la forma allargada captada el 31 de desembre.

I de quina manera ha canviat un dia després. Un objecte clarament bilobulat molt semblant a un cacauet gegant, encara que damunt la taula disposaven de dues creïlles (patates) grosses per a que la premsa i el públic que ho veia en directe se’n fes una idea clara.

Ha resultat ser finalment un objecte binari en contacte. Un objecte que fa milions d’anys eren dos objectes separats, un gran cos arrodonit, al que se li ha assignat el nom d’Ultima, i un altre de més menut de nom Thule, amb una grandària conjunta d’uns 33 km. I encara que semblen un cacauet, potser per ser temps de Nadal, l’equip de la missió pensa que s’assembla més a un ninot de neu.

Així que el model de l’objecte Ultima Thule fet a partir de les observacions fet en Argentina el 2017 quan va eclipsar una estrella no estaria massa errat tal com ha mostrat Alan Stern en una figura en la que s’ha acoblat la imatge obtinguda amb la seua ombra mesurada des de la Terra. No hi ha satèl·lits ni objectes pròxims. Un entorn net que ha facilitat la supervivència de la nau.

Com es veu a la figura, tot ajusta perfectament.

Seguidament, Cathy Olkin, Investigadora adjunta a New Horizons, Southwest Research Institute, ha parlat de la forma de l’objecte i de la seua aparença. Però primerament ens ha fet cinc cèntims de la resolució del primer misteri d’Ultima Thule. L’objecte ha estat observat des de fa mesos sense que presentara cap variació mesurable de lluminositat, cosa que indicaria que, o bé no giraria o bé que l’eix de gir estava en direcció a la nau.

Sembla que la combinació de la direcció de l’eix de gir i el fet de ser dues esferes en contacte és la causa que la variació de la lluminositat de l’objecte siga major de l’1%, molt diferent que si fora un el·lipsoide (15%). S’ha determinat que el període de rotació és d’unes 15 hores.

S’hi han observat diferents textures sobre la superfície. Algunes zones són més brillants i d’altres més fosques. L’albedo (el tant per cent de llum reflectida) és d’un 15% per a les zones clares i d’un 6% per a les fosques. L’objecte és realment fosc si recordem que el carbó reflecteix un 8% de la llum incident.

Una cosa ben curiosa és que el punt de contacte dels dos lòbuls és justament la zona més brillant, amb una pendent més alta, d’un 30º, formada segurament amb pols més fina que ha anat dipositant-se des d’altres indrets.

Carly Howett, co-investigadora de New Horizons, Southwest Research Institute, ha comentat els colors que presenta Ultima Thule. A falta que New Horizons envie les dades espectroscòpiques, cosa que trigarà mesos, el color rogenc que presenta l’objecte ens pot donar idea de la composició de la superfície. A primera vista l’aspecte és similar a la zona polar nord de Caront, la principal lluna de Plutó, l’anomenada Mordor Macula. Podrien ser molècules orgàniques creades per la llum solar (tolines) i partícules energètiques encara que, ha remarcat, el procés de creació seria ben diferent. La llum del Sol a la distància en la que es troba Ultima Thule està ben disminuïda. Aquestes preguntes es respondran quan es tinguen les dades infraroges i les imatges en alta resolució. Les que han arribat ara tenen uns 140 m/px (trets menors de 140 m no es poden veure). Les imatges d’alta resolució són quatre vegades més detallades (35 m/px) però cadascuna pesa 1Mpx i, donada la baixa velocitat de transmissió (1000 bps) de l’antena de la nau, s’aniran enviant a poc a poc fins el 2020.

Ultima Thule és rogenc segons la càmera Ralph a 137000 km de distància. A l’esquerra la imatge en el seu color original. Al centre la imatge en blanc i negre de la càmera LORRI. A l’esquerra la superposició de les dues imatges. (NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute).

La semblança del color rogenc de l’objecte amb Mordor Macula de Caront, també fotografiats per les càmeres de New Horizons el 2015, és ben evident. (NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute)

Finalment Jeff Moore, cap de geologia i geofísica de la missió New Horizons, NASA Ames Research Center, ha explicat les característiques de l’objecte i la probable història de la seua formació.

Primerament ha remarcat l’absència de cràters a la superfície d’Ultima Thule, cosa ben sorprenent. Tanmateix la resolució de les imatges és baixa i quan arriben les d’alta resolució podem tindre sorpreses. A més a més la nau New Horizons va fer el sobrevol de l’objecte tenint el Sol al darrere, de manera que els cràters no tenien el millor angle d’il·luminació per veure’l bé. El relleu no s’observa bé ja que hi ha poques ombres.

Jeff More ha destacat que Ultima Thule sembla un objecte resultat del xoc a baixa velocitat de dos cosos primigenis. Aquests serien els primers objectes formadors de cossos més grans observats de prop. Són realment els famosos planetesimals predits per la teoria de formació del sistema solar, les peces de l’origen dels planetes.

Potser recordeu cometes i asteroides que també presenten aquest aspecte bilobulat però la seua forma s’explica per xocs violents en el cas d’asteroides o per sublimació dels gels en el cas dels cometes que fan més primes algunes zones.

La formació d’Ultima Thule, tal com el veiem ara, va ocórrer a les primeries de la història del sistema solar, fa uns 4500  milions d’anys. Molts roques gelades xocaven, s’unien i es destruïen. De tot aquest caos primigeni, en aquesta zona de l’espai va romandre un parell d’objectes, Ultima i Thule, que després d’orbitar durant mil·lennis acabaren per ajuntar-se lentament per formar el cos celeste tal com el coneixem avui.

Aquest objecte és, per tant, una relíquia dels nostres orígens celestes. No ha estat mai prop del Sol i, per tant, no ha estat modificat i no ha evolucionat. Perpètuament a temperatures baixíssimes, el seu estudi detallat amb les dades presentades avui, i amb les que vindran més endavant, ens revelarà molt sobre els orígens del sistema solar. De fet, com ha dit Alan Stern al final de l’acte, en les passades 48 hores hem conegut més sobre la formació del sistema solar que en els últims anys de recerca.

A més a més, a les preguntes d’un periodista sobre el pròxim objectiu de la nau New Horizons, ha fer saber que donat que la nau està bé de salut i que la font de radioisòtop que alimenta els instruments durarà encara 15 o 20 anys no descarta enviar-la a explorar altres mons del cinturó de Kuiper. Tanmateix caldrà esperar al 2020 per demanar l’extensió de la missió a la NASA. Hi ha milers d’objectes per explorar i cal planificar-ho bé, amb observacions des de terra per elegir l’objectiu adient.

La roda de premsa on s’han presentat les primeres imatges i dades d’Ultima Thale. Amb un model de l’objecte sobre la taula. NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute

Les meravelles del nou mon Ultima Thule tindran seguida durant els pròxims dies i mesos. Continuarà…

Imatges:
Totes són de NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.

Brian May commemora amb un tema l’arribada a Ultima Thule

Brian May, guitarrista del mític grup Queen, és a punt de publicar el seu primer treball en solitari després de més de 20 anys amb l’edició digital de “New Horizons”. Aquest nou tema ha estat escrit per Brian i Don Black, i gravat i completat aquest mes. El senzill s’estrenarà mundialment a la sala de control de la NASA, a la seu de Maryland el dia d’Any Nou, dimarts 1 de gener.

Aquest és el primer senzill com a solista del guitarrista des de “Why Do not We Try Again”, pres de l’àlbum “Another World” el 1998.

Ací podeu escoltar la preview del tema, només un minut.

“New Horizons” és la cançó homenatge personal de Brian May a la missió de la NASA New Horizons, que en el Dia d’Any Nou de 2019 farà una trobada amb un objecte del Cinturó de Kuiper, el cos remot anomenat Ultima Thule, molt més lluny de Plutó i situat a uns 6,5 mil milions de quilòmetres de la Terra.

L’astrofísic Dr. Brian May és reconegut durant una reunió de ciència de New Horizons a les oficines centrals de la NASA, Washington, DC. Va passar un llarg cap de setmana d’aniversari amb l’equip de ciències, va assistir a dos plenaris de ciències matinals, a una reunió amb el grup Student Counter Dust, i va treballar en el processat de les imatges estereoscòpiques de Plutó amb l’equip de  Geologia, Geofísica i Imatge (GGI). Crèdits: NASA / Joel Kowsky

Brian May, no només és un gran músic sinó que, a més a més, té un doctorat en astrofísica. Quan era jove i estudiava a la universitat va haver d’optar per continuar la seua tesi o seguir amb l’exitosa carrera musical junt amb el grup Queen. Com tot sabeu va optar per la música. Fa uns anys, ja jubilat del grup, va continuar la tesi, tants anys aparcada, i ara ja és doctor en astrofísica, especialista en el Sistema Solar. Actualment  és un col·laborador de la missió New Horizons. Ja va estar amb l’equip de la missió el 17 de juliol del 2015 quan la nau sobrevolà Plutó, com es pot veure a les fotografies adjuntes. Aleshores va aconseguir la primera imatge estereoscòpica del planeta nan Plutó, a partir de les imatges captades per la sonda New Horizons.

Ara tornarà a estar amb l’equip a la base d’operacions de New Horizons a la central de la NASA a Maryland, el Dia d’Any Nou per veure l’encontre històric amb Ultima Thule.

Brian May analitza les últimes imatges de Plutó i Caront amb membres del grup de New Horizons GGI, Laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins, Laurel, Maryland.
Crèdits: NASA / JHUAPL / SwRI / Henry Throop

Si teniu interés en conèixer la tesi del cantant, aquesta es pot trobar en internet fàcilment, a un clic de google:

A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud

En ella s’estudien les velocitats de les partícules de la pols interplanetària que perden els cometes i altres objectes, una pols que reflecteix la llum solar i és observable des de la Terra. Aquest fenomen de la llum zodiacal només es pot observar en indrets molts foscos, amb molt poca incidència de la contaminació lumínica.

La seua passió per l’astrofísica es reflexa en moltes de les seues cançons. Ací podem escoltar a Brian May en un acústic cantant el tema “39” de l’àlbum de Queen (1975)  “A Night At The Opera.” La cançó relata la història d’un grup d’exploradors espacials que s’embarquen en el que és, des de la seua perspectiva, un viatge d’un any. Tanmateix, al seu retorn, s’adonen que han passat cent anys, a causa de l’efecte de dilatació del temps descrita en la Teoria Especial de la relativitat d’Einstein. Com a conseqüència, els éssers estimats que van deixar enrere ara estan tots morts.

Com serà l’aproximació a Ultima Thule?

A sis dies de l’encontre amb l’objecte transneptunià Ultima Thule, la nau New Horizons acaba d’entrar en el mode automàtic de sobrevol. La seqüència gravada d’operacions a fer ja està en marxa.

Ultima Thule està situat en l’anomenat Cinturó de Kuiper, una zona plena de cossos petits, freds i originaris dels primers temps del Sistema Solar. El Cinturó de Kuiper, l’objecte més gran del qual és Plutó, es troba en les regions més externes del nostre sistema planetari, més enllà de l’òrbita de Neptú. I, enllà,  ben lluny de nosaltres, en les primeres hores de matí del primer de gener del 2019 (per la vesprada en Europa), la nau New Horizons sobrevolarà Ultima Thule a una distància de 3500 km. Actualment aquest cos es troba a uns 6,5 mil milions de quilòmetres del Sol i, per tant, serà l’objecte més allunyat no mai explorat.

Com ja vaig contar en l’anterior apunt sobre l’arribada a Ultima Thule, aquest cos sembla que és bilobulat, amb un aspecte potser semblant al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, pero molt més gran. En la figura adjunta es pot veure la comparació entre tots dos objectes.

Amb aquest model en ment, ja s’ha simulat el sobrevol de la nau sobre l’objecte transneptunià. Les darreres hores de l’any 2018 ja podrem veure’l com un punt gros sense massa detall (uns 5 km/pixel). Tanmateix, haurem d’esperar a la vesprada del primer de gener per conèixer ja la forma i tenir detalls de la superfície. Caldria recordar que l’encontre es produirà a uns uns 6,5 mil milions de quilòmetres de distància, distància que els senyals de ràdio recorren en uns 6 hores. Tota la seqüència d’esdeveniments serà coneguda a la Terra molt després de que passe.

La nau es troba ara mateix (26 de desembre, 22 hores) a 0.04 unitats astronòmiques d’Ultima Thule (6 milions de km) i s’hi acosta a una velocitat realment alta, 14,43 km/s (52000 km/h). El sobrevol serà, per tant, realment ràpid i curt.

Ara que la nau es troba tan prop de l’objectiu de la seua missió s’ha tractat d’obtindre més informació d’Ultima Thule. Tot objecte celeste presenta un període de rotació sobre si mateix i, donat que la reflexivitat és variable en la superfície, això permet determinar a quin ritme gira. Durant els darrers tres mesos els sensors de la nau han pres centenars d’imatges per mesurar la brillantor d’Ultima Thule i veure com varia a mesura que l’objecte rota. Es tracta d’obtindre la seua corba de llum, és a dir, la variació de la brillantor al llarg del temps. Tanmateix la brillantor de l’objecte no varia o ho fa tan poc que és indetectable. Com pot ser?

“És realment un trencaclosques”, ha dit l’investigador principal de New Horizons, Alan Stern, del Southwest Research Institute. “Jo l’anomene el primer trencaclosques d’Ultima Thule – per què té una corba de llum tan petita que ni tan sols la podem detectar? Jo espere que les imatges detallades sobrevolant-lo aviat ens donen molts més misteris, però no esperava això, i tan aviat”.

Quina serà l’explicació d’aquest primer misteri de l’objecte? Que gire apuntant el pol de rotació cap a la nau? Que estiga envoltat d’un núvol de pols que emmascare la rotació? Una explicació ben estranya seria que Ultima Thule estiga envoltada per una miríada de petites llunes, la rotació de les quals amague la de l’objecte principal.

La solució d’ací a sis dies.

Mentrestant l’investigador principal de New Horizons, Alan Stern ens mostra al twitter com va creixent la imatge d’Ultima en les imatges de les càmeres de la nau i com es mou entre les estrelles.

La no aprovació del pressupost federal dels Estats Units farà que a partir de l’1 de gener centenars de milers de funcionaris es queden a casa sense cobrar i que les administracions públiques no essencials com els parcs naturals i monuments nacionals tanquen. El tancament de les emissions de la NASA TV i les xarxes socials de la NASA impediran, per tant, l’emissió de les primeres imatges obtingudes per New Horizons de l’objecte Ultima Thule. Per aquesta raó s’han cercat canals alternatius. Podrem veure-les en el canal Youtube del , JHU Applied Physics Laboratory () i en la pàgina web  ().

Més informació: New Horizons, NASA’s Mission to Pluto and the Kuiper Belt

Imatges:

Crèdits: Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute (JHUAPL/SwRI)

1.- Poster de la missió New Horizons a Ultima Thule.
2.- Comparació Ultima Thule amb 67P/Churyumov-Gerasimenko.
3. Aproximació a Ultima Thule
4.- Trajectòria i acostament a Ultima Thule. 26 desembre 2018. 22:00 h
5.- New Horizons i els seus instruments científics.
6.- Seqüència d’imatges de l’aproximació real dels darrers dies a Ultima

Ryugu, el petit asteroide revela els seus secrets

No sempre es pot assistir al descobriment d’un nou món. Grans territoris terrestres han estat ja explorats i massa vegades saquejats. Ara, però, de mica en mica, i sense fer soroll, els humans anem conquerint, científicament parlant, nous mons, llunes i cometes. El cas és que actualment la petita nau japonesa Hayabusa2 està descobrint per a la humanitat un nou món inexplorat, el petit asteroide rocós Ryugu, de només uns 900 metres de diàmetre.

La sonda, que eixí de la Terra el desembre de 2014, ha estat viatjant durant 3 anys i mig per arribar finalment els últims dies de juny passat a l’asteroide. No ha estat fàcil.

Moltes roques a la superfície de Ryugu. Vista des del Rover-1A el 21 de setembre 2018. JAXA.

L’asteroide no es troba en el pla de l’òrbita terrestre, sinó inclinat uns 6º, així que calia molta energia per “inclinar” la trajectòria de la nau. Sempre és més fàcil caminar sobre terreny pla que pujar escales… L’ús dels motors iònics i una assistència gravitatòria de la Terra va permetre superar el primer entrebanc previst. Un altre problema va ser trobar on estava l’asteroide ja que la posició de l’objecte només era coneguda amb una precisió de 220 km, una cosa com quedar amb un amic en un lloc indeterminat entre Castelló i Tarragona. A finals de febrer d’enguany Hayabusa2 detectà Ryugu amb les càmeres i cap al maig començà a corregir la trajectòria per aconseguir finalment arribar al seu destí el 27 de juny passat.

L’objectiu de la nau japonesa és estudiar detingudament aquest asteroide i retornar-ne mostres cap a la Terra. Ryugu, que ha resultat ser més bé una acumulació de runes rocoses que un objecte compacte, és un asteroide de tipus C, és a dir amb un alt contingut en carboni, i en compostos orgànics. Aquests cossos tenen un espectre molt similar a les condrites carbonàcies, una classe molt comuna de meteorits recollits a la Terra. La composició d’aquests objectes sembla que seria molt similar a la que tindrà la nebulosa primitiva de la qual es formaren els planetes i, és, per això mateix, tan interessant. Per a analitzar l’asteroide Ryugu, Hayabusa2 compta amb dos ròvers o exploradors japonesos, els ròvers MINERVA-II1, anomenats Rover-1A y Rover-1B d’1,2 kg cadascun d’ells i el robot franco-alemany MASCOT.

Els rovers japonesos foren deixats caure el passat 21 de setembre i les imatges que han anat enviant ens mostren un món rocós, sense espais lliures de pedres. Encara que el nom de rover (vehicle tot terreny) ens porten a imaginar que es desplacen com els rovers marcians, realment el que fan és saltar d’un lloc a l’altre. La baixíssima gravetat de l’asteroide fa que a cada salt avancen uns 15 metres. Els panells solars que tenen permeten que la instrumentació puga funcionar durant molt de temps encara que fa dies que no han tornat a enviar dades.

Esquerra: Il·lustració de MASCOT en separar-se de Hayabusa2. Dreta: Il·lustració de l’aterratge de MASCOT a la superfície de Ryugu. JAXA.

Per contra el robot MASCOT d’un 9,6 kg és un veritable aterrador, a l’estil de Philae que aterrà sobre el cometa 67/P Churyumov–Gerasimenko. Per sort, aquest robot no té potes ni arpons per agafar-se a la superfície. Té, això sí, capacitat per girar per orientar l’antena cap a dalt (veure vídeo) i fer alguns salts. El passat 3 d’octubre el robot europeu arribà a la superfície però la falta de plaques solars ha limitat la recollida de dades a només 17 hores de vida útil.

La missió principal de Hayabusa 2 és la recollida de mostres i el seu retorn a la Terra per a la posterior anàlisi en laboratori. La nau farà tres aproximacions a l’asteroide en els pròxims mesos per recollir pols i roques en zones no contaminades pels robots llançats anteriorment. La darrera aproximació que serà l’any que ve, llançarà primerament un projectil de 2,5 kg per obrir un cràter artificial i deixar exposat material més profund i primigeni, no modificat pel vent solar ni pels raigs còsmics. Totes les mostres recollides seran retornades a la Terra cap a final del 2020. Tanmateix, les imatges actuals enviades per les sondes en la superfície mostren un paisatge extremadament rocós, sense cap zona de material fi, pols o regolita com ocorre a la Lluna. Els enginyers japonesos tenen feina ara per a trobar un lloc d’aproximació segur i adient per a la recollida de mostres.

Més informació:

Asteroid Explorer Hayabusa 2, JAXA
The Hayabusa2 mission – investigating a near-Earth asteroid
Comienza la exploración del asteroide Ryugu, 23 juliol 2018, Eureka, Daniel Marín.
La odisea de los rovers Minerva en la superficie de Ryugu, 30 de setembre 2018, Eureka, Daniel Marín.
Las aventuras de MASCOT en el asteroide Ryugu, 10 d’octubre 2018, Eureka, Daniel Marín.

Imatges:

1.- Ryugu des de 20 km de distància, fotografiat a les 12:50 p.m. (JST), 26 Juny, 2018. JAXA, University of Tokyo and collaborators.
2.- Ryugu (900 m de diàmetre) a Paris: és tan gran com el Camp de Mart! Del twitter de Thomas Appéré (@thomas_appere).
3.- Recollida de mostres de la superfície de Ryugu. DLR

L’estació espacial xinesa Tiangong-1 caurà al voltant de l’1 d’abril

Poques hores li queden a l’estació espacial xinesa Tiangong-1.  Segons les previsions més actuals la reentrada en l’atmosfera de la Terra serà el pròxim diumenge 1 d’abril però amb algunes hores d’incertesa per davant o per darrere d’aquesta data. Aquesta indeterminació horària fa que siga molt difícil determinar sobre quina zona del nostre planeta caurà finalment. Ara, la probabilitat que caiga en una zona poblada és, més aviat, reduïda.

Com comenta l’investigador Jay Melosh de la Purdue University “En l’atmosfera de la Terra entren residus a tot hora. Amb una nau espacial com aquesta, la major part del material es cremarà en l’atmosfera, però algunes parts més denses podrien arribar a terra”.

Tiangong‑1 (天宫一号, “Palau Celestial 1”) és un laboratori experimental i la primera estació espacial xinesa. La seua principal missió era provar i perfeccionar tecnologies relacionades con les trobades espacials i l’acoblament de naus en òrbita. Va ser llançada a l’espai el 30 de setembre de 2011 per un coet Llarga Marxa CZ-2F des del Centre de Llançament de Satèl·lits Jiuquan en el desert de Gobi, Mongòlia Interior (Xina). Durant la seua curta vida operativa només acollí una missió no tripulada i també dues missions tripulades, ja que va ser realment un mòdul de proves del programa Tiangong, la futura estació espacial modular xinesa que hauria d’estar operativa a l’espai el 2023.

Estava planificat que Tiangong‑1 caiguera de manera controlada en 2013 però per unes raons no clares no ho va fer. Finalment el març de 2016 l’Administració Espacial Xinesa anuncià que havia perdut tot contacte amb la nau. La caiguda descontrolada era, per tant, cosa feta.

Tot satèl·lit frena de manera constant al llarg dels anys a causa del fregament amb les molècules de l’atmosfera terrestre, amb la qual cosa, en perdre energia, l’altura de l’òrbita decau. Per això, de tant en tant, cal impulsar els satèl·lits cap amunt per mantindre’ls operatius. Des del llançament fins al desembre de 2015 Tiangong‑1 va ser desplaçat regularment a una òrbita operativa d’entre  330 i 390 km per damunt de la superfície terrestre.

Sense control des de terra, però, la disminució constant de l’altura orbital de Tiangong és inevitable i, per tant, la caiguda de la nau sobre el nostre planeta és irreversible.

Mapa que mostra l’àrea entre 42,8 graus nord i 42,8 graus de latitud sud (en verd), sobre el qual Tiangong-1 podria caure. El gràfic a l’esquerra mostra la densitat de població i el de l’esquerra la probabilitat de caiguda.

A principis del 2018 la nau girava al voltant de la Terra amb una òrbita de 280 km d’alçada però d’aleshores ençà ja ha minvat força. La nau que era d’unes 8,5 tones en ser llançada (incloent combustible) ara ja no serà tan pesada després d’anys de servei a l’espai. Les parts més flexibles i delicades com ara els panells solars es cremaran en la reentrada, de manera que només cauran les parts més resistents al calor com són els dipòsits de combustible.

Els investigadors no saben realment on i quan caurà Tiangong-1 fins que falten uns pocs dies. Tots els càlculs prediuen que serà al voltant del dia 1 d’abril, amb un error d’1 dia. El que si que està clar és que la zona de caiguda serà l’àrea compresa entre les latituds 42,8 graus nord i 42,8 graus sud, valors que correspon a la latitud aproximada del Centre de Llançament de Satèl·lits Jiuquan des d’on fou enviada a l’espai.

 

La predicció del lloc de caiguda no controlada d’una nau amb un marge de quilòmetres queda fora de les capacitats tecnològiques actuals, a causa de les dificultats de modelar l’atmosfera, per la dinàmica de l’objecte i per les limitacions d’observació de la nau.

Només el dia abans de la reentrada serà possible a grosso modo predir on caurà amb l’ajuda de radars terrestres però en la pràctica la incertesa serà gran, d’unes poques hores, fins i tot. Si una òrbita de Tiangong-1 dura actualment una mica més d’una hora això implica diversos òrbites! De manera que pot caure en qualsevol lloc dins de la franja dita. Però tranquils, no caurà necessàriament en aquesta part del sud d’Europa com van dient alguns mitjans espanyols de manera alarmista. Realment no hi ha molt més probabilitats que en altres llocs. I si observem el mapa adjunt (figura 2) el risc de caiguda és una mica més alt en les dues vores de la franja. Uf! Dins d’Europa, la Península Ibèrica té un risc una mica major, d’un 2 a un 3%.

Els passos previstos de la nau sobre Barcelona en les pròximes hores es poden consultar online en la pàgina dedicada als satèl·lits Heavens Above. Us deixe un resum:

A més a més, aquesta web permet saber on es troba en cada moment la  Tiangon-1 en la seua òrbita. La web d’Aerospace també farà un seguiment minut a minut de la reentrada. Sembla que la caiguda serà entre la vesprada-nit de demà diumenge 1 d’abril i les primeres hores de dilluns 2 d’abril, però encara amb molt de marge d’error.

Com explica Melosh  “Respecte al lloc d’aterratge, unes poques hores d’incertesa cobreixen un gran territori. Podria ser la diferència entre aterrar en Xile o fer-ho en mig del Pacífic”.

Haurem d’esperar, doncs, per veure que passa.

Més informació en:
Tiangong-1 reentry updates, ESA
Preguntas frecuentes sobre la reentrada de Tiangong-1, ESA

Actualitzat dissabte 31 de març a les 13:00.

Imatges:
1.- Estació espacial Tiangong-1, CMSE/China Manned Space Engineering Office
2.- Mapa de risc de caiguda de la Tiangong-1. Lliurat el 08/03/2018 3:17 pm. ESA CC BY-SA IGO 3.0
3.- Predicció de la finestra de reentrada  de Tiangong-1 el 26 març, ESA

Falcon Heavy: el somni d’Elon Musk s’enlaira

El Falcon Heavy de la companyia SpaceX es va enlairar sense problemes dimarts passat, 6 de febrer de 2018, portant com a càrrega útil el cotxe particular d’Elon Musk, un Tesla Roadster.

Amb un retràs d’uns quants anys, la joia de la corona de la companyia SpaceX finalment s’enlairà de la base de Cap Canaveral a Florida, just en la mateixa rampa de llançament 39A de la qual es llançaren els Saturn V que portaren la nostra espècie a trepitjar la Lluna.

L’expectativa d’assistir a un esdeveniment històric es va complir. Milers de persones van seguir on-line l’enlairament del coet que ha de permetre, potser, (o serà només un pas més) tornar a trepitjar la Lluna o a arribar a Mart d’aquí a una desena d’anys. L’espectacle no va decebre. Un enlairament perfecte, una recuperació dels coets auxiliars espectaculars, una posada en escena sublim. Perquè l’anunci publicitari de la companyia SpaceX va ser impecable.

Podeu seguir tot el procés del llançament en el vídeo adjunt. Dura uns 34 minuts complet però us recomane veure’l a partir del minut 20, just uns moments abans de l’enlairament. Si encara no l’heu vist, no us decebrà. Fixeu-vos sobretot en l’enlairament, quan 27 motors Merlin 1D s’engegen al mateix temps, en l’instant en que els coets auxiliars (boosters) se separen i tornen a la base. Aneu mirant la velocitat que va adquirint la nau i l’altura als pocs segons.

Finalment el motor de l’última etapa s’engega, i una càmera mostra com la tovera es posar al roig viu. El moment culminant arriba quan la còfia que cobreix la càrrega útil s’obre i deixa a la vista un cotxe roig amb la Terra de decorat.

Un dels fets més espectaculars, però, va ser la separació i l’aterratge simultani dels boosters a només 8 minuts del llançament. Uns coets reciclats que ja havien estat utilitzats en una missió anterior. Una visió que recordava una pel·lícula de ciència ficció russa de fa molts anys. Però era ben real. Tanmateix l’etapa central que havia de retornar 21 segons més tard a la plataforma Of Course I Still Love You enmig de l’Atlàntic no va posar en marxa dos dels tres retrocoets i es va estavellar al mar. Aquest va ser l’únic incident destacable d’un esdeveniment històric molt remarcable.

Als 8 minuts de l’enlairament la càrrega útil ja estava en òrbita terrestre. I quina càrrega!  el Tesla Roadster, el cotxe particular d’Elon Musk, conduit per un maniquí al qual han anomenat Starman i vestit amb un tratge de pressió que es vol usar en futurs vols tripulats. A més a més, Starman viatja amb alguns suplements com ara la saga La Fundació d’Isaac Asimov, gravada en un Arch  “un dispositiu d’emmagatzematge òptic 5D” capaç de resistir durant milions d’anys les dures condicions de l’espai. l tot acompanyat per la música espacial de David Bowie, Life on Mars? i Starman.

El Tesla Roadster va ser l’única càrrega útil d’un coet que pot transportar fins a 64 tones, és a dir la massa de tres autobusos dels grans, o una massa superior a un avió Boing 737 carregat de passatgers, tripulants, equipatge i combustible. S’hagués pogut aprofitar l’avinentesa per pujar un gran satèl·lit però el risc real d’un fracàs en el primer test del Falcon Heavy va fer que l’equip només enviara el cotxe del cap de SpaceX.

I quina és la destinació d’aquest cotxe satèl·lit?  El Roadster, enganxat a la segona etapa, se situà primerament en una òrbita el·líptica de 180 x 6.951 quilòmetres respecte al centre de la Terra. Cinc hores i mitja després la segona etapa engegà els motors i s’injectà en una trajectòria d’escapament en direcció a Mart. Aquesta era, tanmateix la primera intenció. Ara sembla que s’arribarà més lluny. Starman arribarà a veure, amb sort, algun dels objectes del cinturó d’asteroides. Però això serà d’ací a uns mesos.

S’ha parlat molt de la grandària i potència del Falcon Heavy respecte al Saturn V. Realment el coet que portà els astronautes a la Lluna era molt més gran i amb més capacitat de càrrega. Aquesta nova carrera pels grans transportadors de càrrega a l’espai només ha començat. SpaceX projecta un coet encara més gran, el Big Falcon Rocket, aquest sí, molt més gran que el mític Saturn V.

I un fet interessant és que el coet Falcon Heavy només costa 90 milions de dòlars, un preu molt econòmic que el farà molt competitiu en el mercat dels llançadors comercials. Això ho ha aconseguit amb l’experiència adquirida en la reutilització dels coets auxiliars i principals. Una nova era de l’astronàutica comença.

Finalment destacar que el Tesla Roadster en el seu camí cap al cinturó d’asteroides ja ha estat captat per diversos astrònoms amb els seus telescopis. De fet es tracta del mateix sistema per captar asteroides pròxims a la Terra. Fa dos dies i des de  Puertollano, el Centro de Vigilancia Espacial de Elecnor Deimos ha obtingut imatges del cotxe, ara només un punt de llum al cel. La variabilitat del punt lluminós fa pensar que l’objecte està rotant. Potser encara el podrem seguir una setmana més fins que siga massa dèbil per detectar-lo.

Més informació:
El Falcon Heavy surca los cielos, Eureka, bloc de Daniel Marín.

Imatges: SpaceX

Les últimes hores de Cassini

Divendres 15 de setembre direm adéu a la sonda planetària Cassini que durant els últims 13 anys ens ha oferit la millor visió del planeta Saturn. Ara en sabem molt més de l’atmosfera, dels anells i de l’extensa família de satèl·lits. I, com ha de ser, ha obligat a fer-nos noves preguntes. Però això s’acaba. El 15 de setembre la nau farà una immersió suïcida programada en la densa atmosfera del gegant anellat i quedarà destruïda.

La sonda Cassini és realment la part més visible d’una missió conjunta de l’Agència Espacial Nord-americana (NASA) i de l’Agència Espacial Europea (ESA) que arribà a Saturn a finals de l’any 2004. La missió Cassini-Huygens constava de l’orbitador Cassini (NASA) i del mòdul de descens Huygens (ESA). En arribar la missió al sistema saturnià el mòdul se separà i aterrà a la gran i enigmàtica lluna Tità. I mentre baixà amb paracaigudes a través de la densa atmosfera observà en detall els seus llacs i sistemes fluvials d’hidrocarburs.

La nau Cassini ha revolucionat el coneixement del sistema de Saturn. Fins a la seua arribada, del planeta només en sabíem el que podíem entreveure des dels telescopis terrestres o pels fugissers passos de naus com les Pionner o Voyager. Ara de Saturn en sabem molt més de la composició i temperatura de l’alta atmosfera, de les tempestes i de les potents emissions en ràdio. S’han observat per primera vegada llamps a les cares diürnes i nocturnes del planeta i s’ha estudiat l’estrany corrent en jet hexagonal al voltant del pol nord descobert per les Voyager en els anys 80.

Però si alguna cosa caracteritza Saturn és el gran sistema d’anells del que gaudeix. Fins a l’arribada de la Cassini els científics planetaris no havien tingut l’oportunitat d’estudiar en detall la grandària, composició i distribució dels anells. Els instruments de la nau han permés concloure que el rang que tenen les partícules que composen els diferents anells és molt ample, des de menors que un gra d’arena fins tan gran com muntanyes. L’origen del material no està encara clar encara que l’anell extern E està format per partícules d’aigua congelada de la lluna Encelad.

Cassini ha estudiat unes formes en forma de radis (de roda de bicicleta), “spokes” en anglès, que suren temporalment sobre els anells. Es creu que estan formats de petites partícules gelades que són elevades per una càrrega electrostàtica i només duren unes hores.

L’estabilitat del sistema d’anells és controlada per les petites llunes que circulen per les zones buides. Aquestes llunes pastores descobertes ja per les Voyager han estat observades de prop, amb gran detall. Ara s’entén clarament com s’aconsegueix que els anells no es disgreguen amb el temps. Com a exemple, ja vaig parlar fa uns mesos de les imatges de Cassini de la petita lluna Pan amb una resolució vuit vegades millor que les anteriors aproximacions. Pan orbita dins de l’anell A, tot just, dins de la divisió Encke. L’estudi de la petita lluna, especialment prop del seu equador, proporciona pistes clau de com aquests objectes interactuen amb els anells.

La gran lluna de Saturn és Tità. Més gran que Mercuri, disposa d’un complet sistema hidrogràfic amb rius, llacs i mars de metà i età liquid amb pluges des de núvols d’hidrocarburs. Després de l’arribada de Huygens a la superfície, diverses aproximacions a la lluna li ha permés a Cassini fer un mapa complet de la superfície i estudiar la composició i reaccions de la densa atmosfera en la que el gas principal és el nitrogen. A més a més s’han trobat indicis que Tità amaga en l’interior un oceà liquid probablement composat per aigua i amoníac. Les condicions observades en aquesta lluna han portat a pensar en la possible existència d’una biosfera que caldrà, de moment, preservar i estudiar en un futur.

La sorpresa més gran de Cassini va vindre de l’observació detallada de la lluna Encèlad. Des de feia dècades els científics especulaven el perquè aquesta lluna era l’objecte més brillant del sistema solar. I és que s’ha descobert que Encèlad és un petit cos gelat, amb un oceà interior que emet vapor i gel d’aigua en uns gèisers a través de les esquerdes de la superfície. L’existència d’aquest oceà ha entusiasmat els astrobiolegs que especulen la possibilitat de fonts hidrotermals i serà un lloc important on buscar vida fora de la Terra.

També ha trobat llunes estranyes com la foradada Hiperió, paradís dels espeleògs espacials del futur. A més a més és, com la nostra Lluna, un satèl·lit carregat electrostàticament.

 Bé, l’observació privilegiada de totes aquestes meravelles llunyanes s’acaba. La finestra oberta que teníem oberta sobre Saturn i les seues llunes es tanca divendres 15.

Després de tants anys de viatge Cassini pràcticament ha esgotat les reserves de combustible necessari per que els coets que li permeten maniobrar funcionen i, per tant, des del control de la missió al Jet Propulsion Laboratory, temen perdre la possibilitat en un futur pròxim de dirigir-la. El perill que un dia un Cassini descontrol·lat caiga en la lluna Tità, amb mars d’hidrocarburs o en Encèlad, un món amb dolls d’aigua que denoten l’existència d’un mar interior, és massa gran per no fer-hi res. Cassini pot carrgar encara, com a passatger indesitjat després de 20 anys a l’espai, algun bacteri terrestre resistent i contaminar uns mons, sinó amb vida pròpia, si amb una química pre-biòtica interessant d’estudiar en un futur.

Així que després d’explorar de prop les més de 60 llunes de Saturn, Cassini s’anirà acostant progressivament als anells per a submergir-se definitivament en la densa atmosfera del planeta el 15 de setembre pròxim. Després de 22 passos entre el planeta i l’anell, el passat 12 de setembre va fer una aproximació a Tità per perdre energia i d’aquesta manera modificar l’orbita per que el tornar a passar prop de Saturn s’hi acoste tant que es creme i destruïsca en penetrar en la densa atmosfera del planeta. Mentre s’acoste al seu final tràgic la nau transmetrà les últimes dades a la Terra.

Gràcies Cassini i a tot l’equip del JPL per fer-nos gaudir de les vistes privilegiades del gegant del anells.

Més informació:

Vídeo de l’Agència Espacial Europea (ESA): Cassini-Huygens_a_Saturn_success_story

Gràfics interassants de la missió: Cassini Graphics.

Com seguir on-line els últimes moments de vida de la nau Cassini: How to follow Cassini’s end of mission

Imatges:
1.- Gran Final de Cassini. En l’òrbita final, Cassini se submergirà en Saturn lluitant per mantenir la seua antena apuntada a la Terra a mesura que transmet el seu comiat. En els cels de Saturn, el viatge s’acaba, ja que Cassini passa a formar part del planeta mateix. NASA / JPL-Caltech.
2.- Esquema de l’última setmana del Gran Final de Cassini. NASA / JPL-Caltech
3.- Una còpia a mida real de la sonda Huygens al Cosmo Caixa de Barcelona. Enric Marco.
4.- Hexàgon polar nord a Saturn. Vortex i anells (2 Abril 2, 2014). NASA / JPL-Caltech.
5.- Imatge d’alta resolució (uns 3 km per pixel) de la part central de l’anell  B Ring (98,600 a 105,500 km des del centre de Saturn). Les estructurees mostren (des de 40 km d’ample al centre fins a 300-500 km d’ample a la dreta) que els anells estan molt ben definits a escales per sota la resolució de la imatge. 6 juliol 2017.
6.- Imatge no processada de la lluna Pan entremig de la divisió d’Encke, a l’anell A de Saturn.NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute.
7.- Aquesta imatge està composta de diverses imatges preses en dos sobrevols de Tità  el 9  Oct.  (T19) i 25 Oct. (T20).
8.- NASA/JPL/SSI; Mosaic: Emily Lakdawalla
9.-  NASA/JPL/Space Science Institute
10.- La nau Cassini en els últims moments abans de ser cremada en l’atmosfera de Saturn. NASA / JPL-Caltech.