L’avi Campà

Avui molts pares protegeixen i mimen els fills en excés. Ara que ve Nadal, tions i Reis vessaran de regals.

Però no sempre ha estat així. Joan Amades explica que “abans, hom tractava els infants amb una crueltat i una duresa que avui no se’ns fan entenedores”, i ho il·lustra amb costums d’altres temps com per exemple:

Era corrent que els Reis portessin presents d’engany: bocins de fusta, pedres, paperines plenes de cendra o de serradures, etc. Hom procurava que, per llur forma, semblessin quelcom d’allò que l’infant desitjava. Sempre anava molt ben embolicat amb papers i més papers i lligat diferents vegades, de manera que l’infant tingués una feinada a desfer-ho. S’estilava molt que als nois els portessin una pipa vella i gastada i a les noies un mànec d’espolsadors vells. No cal ponderar la desil·lusió dels infants quan, després de tant deslligar i desfer, es trobaven amb un fòtil per a llençar.”

La meva mare en parla sovint, de la duresa amb què pares i avis tractaven la mainada en general i a ella mateixa en particular. Però sempre fa una excepció: diu que el seu avi matern era un home bondadós i criaturer.

L’altre dia em va explicar una història que contava aquest seu avi de quan ell era petit. Parlem de cap al 1890, a Vic. El noi feia d’escolà cada dia a la missa de les set del matí, i això li reportava una petita –ínfima- retribució. Aquest últim detall, els seus pares l’ignoraven. Per això, va ser d’amagat d’ells que el nen va esmerçar els diners que havia anat aplegant a comprar una figura de pessebre.

Era un pastor amb un xai a coll. Feia dies que el nen se’l mirava quan passava per davant d’un aparador, i finalment es va decidir a comprar-lo. Si els seus pares ho descobrien, rebria de valent. O sigui que va enterrar la figura a plaça, al peu d’un fanal per a poder localitzar-la. De tant en tant l’anava a desenterrar, la desembolicava i hi jugava una estona.

Quan ja era avi, encara ho explicava.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.