Capítol 23. Tot s’ha allargat massa. Passi-ho bé i moltes gràcies.

Tant s’ha allargat tot que aquest capítol l’incloc dos anys després d’haver acabat el llibre. Però ben mirat, tenia la seva lògica. Un enamorat dels nombres primers com jo, no podia acabar una història d’un 23F en el capítol 22, calia aclarir alguns punts. I més ara, que una mala notícia m’obligarà a fer-ho.

Aquí a la presó he pogut conrear mínimament la meva afecció als escacs. Mínimament, perquè ni tant sols disposo d’ordinador i tot ho estudio com es feia al s. XIX (i als XVIII, XVII, XVI, XV…). Amb la lectura de llibres (i els disponibles a la biblioteca serien d’aquest ordre), però aquesta lectura m’ha servit per a fer broma. Parlava de les similituds, fins biogràfiques, de Fischer i Kasparov. Més aclaridor potser hagués estat fer menció que, ambdós, junt amb Alekhine, conformen la tríada de jugadors referents dels anomenats killers (assassins, en anglès). Per contraposició, tenim un triplet de referència dels dits fighters (lluitadors, en el mateix idioma): Smyslov, Capablanca i, òbviament, l’enemic dels dos mites (Fischer i Kasparov), Karpov. Encara que, d’aquests, a mi m’agrada canviar-ne un; no el Karpov, òbviament, ni molt menys el Capablanca (de segon cognom Graupera, atès que la seva mare era catalana, amb qui xerrava en català), sinó el rus Smyslov per l’armeni Petrosian, que dóna més joc. [Qualsevol lector mínimament ficat en el tema haurà observat que es parla, en la bibliografia escaquista, d’un tercer tipus, els players –de fet, crec que el Karpob era aquí–, però em va bé assimilar aquesta categoria a la de fighter, que no serà jugador, però em dóna més joc.]

Qualsevol lector mínimament espavilat podria haver cregut que m’emmirallava en la biografia dels dos grans mites…; doncs no! Cadascú és ell i les seves circumstàncies, però quan aquells ocellots de mal auguri anomenats psiquiatres (o ni això) del Clínic em consideraven agressiu –s’escudaven en declaracions d’un autèntic [cadascú és cadascú] (que també a ells hagués atacat, si calgut) i en fets tan clarificadors com una emprenyamenta als 12 anys per a reflectir una conducta delictiva i malaltissa– no podien ni imaginar quines eren les meves circumstàncies vitals. Tampoc no sabien, com no podia ser d’una altra manera, veient com les gastaven aquests psiquiatres de butxaca, com interpretar les meves preteses corredisses a casa de ma mare. Corredisses malaltisses, com les percebudes pels Mossos quan van venir a detenir-me a la mateixa casa i veieren deambular ombres. Molts fantasmes hi ha en aquest món. Conducta delictiva! I a mi no se m’acut altra cosa que parlar en català!… A quadres, es devien quedar.

Doncs hem viscut una bona gamma de grisos, i no d’aquells que també feien córrer. I això que al Clínic tenien la solució a tocar. Les circumstàncies a què em referia venien de l’adolescència, no pas dels 12 anys. Les sospitoses curses quan visitava ma mare, en tot cas reflectiren un record, personal i intransferible de les experiències viscudes quan corria, alhora plaents per les fites assolides, alhora punyents per potser haver-me volgut fer córrer més que el que convindria. I, paradoxes de la vida, hauria d’estar molt agraït a qui em condemnà, perquè ha hagut de ser anar a la presó per a assolir la pau, perspectiva i felicitat. I la tranquil·litat d’esperit que em donà el desencadenant. Com a català, no puc sentir-me més realitzat. I, per a rematar-ho, ara sí, agraint el record d’aquelles experiències, tan vitals que aquí ni cal que em donin força, suficient que em reconfortin.

Malgrat que, com se sol dir, podria escriure un nou llibre com a català amb l’anecdotari d’experiències viscudes a la presó, i no pels 9 anys sent innocent, sinó per les «consabudes» i comentades ficades de gamba, que la ignorància pot ser agosarada o arriscada, però sobretot sol ser idiotesa.

Nou llibre que es diria Diari dels sants botiflers i altres pandèmies. Per cert, llibre molt més voluminós que el que teniu a les mans, per a major vergonya aliena. Tot obviant –obviaria dir-ho– un llarg preàmbul sobre les misèries d’alguns forasters, que no m’afecten com a català perquè no és el tema que ens afecta i, com diria l’acudit del borratxo i la lletja, això meu és temporal, resolt en sortir de la presó; ells continuaran en una presó més persistent. I a aquests de preclara ment els puc dir que segur que els agrada la frase «Borden; per tant, cavalquem».

Fa anys que el 1r llibre hauria d’haver sortit –és clar que amb aquest mètode tan pedestre i matusser, com si fóssim al s. XIX (o als XVIII, XVII, XVI, XV…), que m’ha obligat a fer i refer canvis, que ni per al 9N del 2014 ni per al 20D del 2015 (veure la referència a l’«avantdarrer» paràgraf del capítol anterior)… I ara ja n’hi hauria un 2n. Perquè hi ha unes segones intencions en els llibres. La raó principal no era fer públic l’atemptat patit per dignitat, que poc m’importa què pugui opinar qui no en sap res, però, sobretot, de què serveix la dignitat si no hi ha seguretat. Aquest era el motiu primordial, una garantia de vida, que un no té vocació de màrtir. Quan els inefables psiquiatres comencin a ensumar tot el que es cou en aquestes línies potser m’estaran titllant d’assassí; què, si no? Si subreptíciament m’estic confessant seguidor dels killers dels escacs! De què faig, jo? De killer –assassí– o de fighter –lluitador–? Què passarà quan surti? De no haver escrit aquest llibre, segur que seria jo el delinqüent a vigilar.

Així que un cop escrit un primer llibre, ara que se sap qui és [qui. Nou text, com sempre que escric entre claudàtors, com explico ara] necessitaria escriure un nou llibre, per la seguretat que deia. I com que gràcies que aquí som tan donats a ser honrats (hi havia gent que necessitava més que jo estudiar i gaudir d’ordinador), el segon llibre, molt més bèstia i explícit que aquest primer, hauria d’haver sortit abans que jo, també. Com no seria el cas, ho avanço. Hi preparo la meva sortida. Què passarà quan surti? No se sap mai, ho explico al llibre. I que em cataloguin com vulguin, segur que sóc d’un extrem o d’altre.

Però amb la genial pensada de tancar-me les portes a la matriculació a l’IOC de forma totalment delictiva han fet anar de corcoll un bon grapat de bones persones que em volien ajudar. I han aconseguit afavorir l’autèntic [no cal dir res més] i a tots aquells que sense importar-los qui l’era, són al seu costat.

D’aquí no només el llibre, perdó, els llibres, també els blogs, cartes que els diaris no s’atrevien a publicar, per por potser al què diran, o per no saber si fer-se ressò de les denúncies d’un pres (si és a la presó, per alguna cosa serà) que reclama els seus drets com a persona (un exemple: algun funcionari d’Ingressos m’arrencà la funda del CD que acompanyava un llibre d’escacs acabat de comprar –és clar que, potser, aleshores seria un problema d’al·lèrgia a la cultura–) o com a català (un exemple: hagué de posar una denúncia perquè un cap seu volia canviar-me un cognom català. Increïble, però cert. Però el bo del cas és que, no content amb això, continuà burxant i buscant-me les pessigolles). Perquè, peix que es mossega la cua, ells tampoc saben per què sóc aquí. I de pres comú no en tinc res.

D’un extrem a un altre, qualsevol pretext és bo. Seny o rauxa. Molt simple i simplista, però en definitiva, la culpa serà del català pactista i poruc o del català intolerant i radical. A qui és fàcil fer cedir (1714: 5.000 veïns defensors de la ciutat de Barcelona, fent pólvora de la calç de les parets i resistint durant 13 mesos el setge d’un exèrcit de 40.000 soldats fortament armats) o vèncer (Jaume I, la conquesta del Mediterrani i milers de batalles més). Amb aquests antecedents, no sabia si m’anaven a acusar d’assenyat o arrauxat, l’únic segur és que el violent, agressor, malalt mental, el que fos… sempre seria jo. I si et defenses perquè t’ataquen («Bueno, pero Vd. le pegó un puñetazo») no canvia res. Algú et crea la fama, se’l creuen, t’etiqueten i la presumpció d’innocència llueix per la seva absència. Com l’acudit del judici per l’atropellament d’un negre en què el jutge li pregunta a l’acusat: «I a quina velocitat diu que el va envestir, el negre?». En el meu cas seria a 45 quilòmetres per hora.

Moltes gestions de presons i competències compartides, però en els temes importants, els d’aquí no pinten ni una mona; els «pintamones» que tallen el bacallà són allà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*