CEL ENROGIT

CEL ENROGIT by Pura María García

Ens hem extraviat

sotmesos a un cel enrogit.

El capvespre és un parèntesi de núvols,

un escenari a banda,

el somriure íntim

de la nit que, lentament, s’acosta.

Amb una clau a cada mà,

el cel ens arranca de la realitat,

llargament muda.

Junts, passegem pel camins estrets

bandejant el roig

d’aquesta nit que brolla.

REMORDIMENTS




FOTOGRAFIA de JOSÉ FRANCISCO GIRONA












REMORDIMENTS

 

Libèl·lules irades

dins la sortida

de la gola

i el pensament.

Excuses

denses,

com el refugi

d’una certesa

que arriba massa tard.

Un mur

tancat,

indiferent,

l’oïda sorda

de la veu interior,

les mans buides

de les accions que són

engolides,

a poc a poc,

pel temps de sorra.

De tan en tant,

retornen,

captius.

La raó

intenta assassinar-los,

malgrat que ells,

indòmits,

mai no s’allunyen prou

per  negar-los.

 

 


TOT DE SOBTE

 

 

PARAULES by PURA MARIA GARCIA









Tot de sobte,

la paraula ferix la memòria.

Pedres,

sorra estesa,

retorn imprevist

de la callada llum

i el seu exili.

La boca del record és una corda,

aire,

matèria que empaita

l’ombra del passat

i frega l’ànima marcida

de les aus sense ales.

Vol ras.

Mapa imprecís.

Semàfor del temps.

Sobtadament claror.

Tot de sobte:


la paraula.

VINE…












Vine,

pels carrers de la pell,

la plaça blanca,

ferma

de la meua esquena.

Vine,

retorna,

com el vent

i desvetlla

les cordes vives

dels llavis breus

que ara callen.

Vine,

com la dolça notícia

d’una tardor de carn

que apunta l’alba.

 


 

ON ETS?









AUTUMNN BY PORCIAK





La llavor de l’amor

esdevé un espai incert

quan un gest perdut

m’encercla els llavis

i el teu nom es dit,

enlairant

aquest teixit de versos.

On ets?

Encara no he aprés a abandonar-me

només al teu record,

dolor calmat

de les vesprades mortes.

On ets?

En quina albada

la ferida de ta llengua

pronuncia

besos

de llum esquitllada

entre el fred de l’ombra.

On ets,

que mai no vens

a prendre’m la mà,

buida de mar

i de constància.

On ets, amor?

Quina llum, lentament,

et traça l’ànima?