Han passat les hores
23 de setembre de 2017
0 comentaris
Han passat les hores d’ençà que, als secans, ha esclatat la claror de bell nou.
Han passat les hores d’ençà que, als secans, ha esclatat la claror de bell nou.
Si m’aturo a pensar, de fet, no deixaré de fer allò que més m’agrada fer mentres camino, torno, vaig, vinc, munto o baixo. Esta és la meua sort.
Es diu sovint que la realitat sempre supera la ficció. A estes alçades de la pel·lícula, segurament ja no ho dubta ningú.
No és possible fer balanç sense pensar les paraules per a referir-se a allò que ha estat sempre present en la vida d’una persona. La solitud, per exemple. Els pastors vells ho saben molt bé i els actuals també. Els pastors: Els ramaders, no. I les pastores.
La benvinguda a la casa era ben bé això, des dels temps dels romans. Lo mas del cirerer, que sempre vaig conèixer rònec, ja no hi és. Lo cirerer, tampoc. El van acabar d’assolar i van construïr un mas que, enlloc de pedra, és de ciment. Los xiprers romanen, això sí.
Los vells fins i tot en diuen ‘palmitos’. Lo parlar és lliure, només faltaria. I és viu perquè és lliure. Les dones de Mas de Barberans, amb els margallons, que elles anomenen paumes, fan unes artesanies que jo anomeno virgueries.
A tots mos agrada el vent, de la mateixa manera que a tots mos agrada que plogue o a tots mos agrada que el sol aprete i passar calor. Quan vius en un entorn amable, el factor climàtic forma part del mateix entorn amable. I tot i que a l’estiu les mosques mos amarguen alguna
No sé fins a quin punt és bo o no, és necessari o no, és, en fi, una cosa normal que digui que amb el tio Morrongo, a banda de descobrir i iniciar-me en la pastura tradicional, vaig tenir unes converses que potser no tindré mai més amb ningú. Per això aprecio molt a este