Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera, que sigui un dia de tardor i a seny d’estels, i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera la plana ben escrita de versos paral.lels. I en l’agombol del vespre, que alguna veu molt pura desgrani la tonada que el meu bressol oí abans
No em venç la febre, no em venç el constipat: Vaig fort (taronges nàvel, de vuit a cinc). He anhelat massa la tardor, este fred, esta mica de pluja xopant-me la roba i el sarró, amb la Lia al meu costat. Llàstima que el sol es pongue tant pronte, a dos de sis. N’hauria tingut
Han passat les hores d’ençà que, als secans, ha esclatat la claror de bell nou.
Si m’aturo a pensar, de fet, no deixaré de fer allò que més m’agrada fer mentres camino, torno, vaig, vinc, munto o baixo. Esta és la meua sort.
Es diu sovint que la realitat sempre supera la ficció. A estes alçades de la pel·lícula, segurament ja no ho dubta ningú.
No és possible fer balanç sense pensar les paraules per a referir-se a allò que ha estat sempre present en la vida d’una persona. La solitud, per exemple. Els pastors vells ho saben molt bé i els actuals també. Els pastors: Els ramaders, no. I les pastores.
La benvinguda a la casa era ben bé això, des dels temps dels romans. Lo mas del cirerer, que sempre vaig conèixer rònec, ja no hi és. Lo cirerer, tampoc. El van acabar d’assolar i van construïr un mas que, enlloc de pedra, és de ciment. Los xiprers romanen, això sí.
Los vells fins i tot en diuen ‘palmitos’. Lo parlar és lliure, només faltaria. I és viu perquè és lliure. Les dones de Mas de Barberans, amb els margallons, que elles anomenen paumes, fan unes artesanies que jo anomeno virgueries.