Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

5 de juny de 2015
0 comentaris

Símbols

Una xiulada pública contra uns símbols, diguem que es tracta d’un acte poc elegant, amb un punt de desagradable. Tanmateix, la reacció forassenyada de les institucions de l’estat i d’alguns representants polítics espanyols serien mereixedors d’una visita al psicoanalista, i segons qui, a un exorcista.

Anem a pams. És una falsedat escandalosa que xiular la Marxa Reial sigui una ofensa a tots els espanyols. Administrativament parlant, sóc espanyol. Des d’un punt de vista cultural, i fins i tot sentimental, també me’n podria considerar. No pas a la manera reduccionista que podria considerar en Wert, sinó amb el punt profundament culte i provocador d’un Pepe Rubianes, que hagué de patir, també, un linxament, per defensar l’espanyolitat de García Lorca enfront a la concepció inquisitorial amb què la caverna mediàtica segresta simbòlicament Espanya. I no em sento ofès pels xiulets, perquè la Marxa Reial, com la Rojigualda, com la família Borbó, no són els símbols de tots els espanyols, sinó que representen la continuïtat i la reivindicació de l’Espanya franquista; la de les fosses comunes, la de la Legió Còndor, la del nacional-catolicisme,,…

De fet, xiularia la Marxa Reial, perquè efectivament els símbols oficials m’ofenen profundament. I no pas per ser català o independentista, sinó precisament perquè també sóc espanyol, i perquè aquests representen l’Espanya bàrbara va destruir una idea republicana, progressista i oberta de l’estat. Un parell d’exemples que ho clarifiquin. La bandera rojigualda lluïa a les ales dels avions que van bombardejar Barcelona fins a 51 vegades. El meu pare m’explicava les vegades que, de nen, a mitjanit havia hagut de córrer cap als refugis antiaeris amb l’angoixa sobre si podria tornar a casa. Mai ningú li va demanar disculpes contra aquest crim de guerra fet contra espanyols. Tampoc no li van demanar disculpes al senyor Joan, pare d’un gran amic que va haver de néixer a les platges d’Argelers, i que no va tornar a aquest país fins al servei militar, on li feien desfilar sota la bandera que empenyé la seva família a deixar Catalunya per salvar la pell. I havia de desfilar sota l’himne d’aquells que el maltractaven a les casernes pel greu delicte de parlar molt malament l’espanyol (i com podia saber-lo, si havia hagut de viure sota l’exili?) I què podem dir del Borbó, algú que fou posat a dit per qui va ordenar massacrar centenars de milers d’espanyols?, un Borbó (o dos) que encara no han demanat disculpes per haver col·laborat amb un règim criminal?

Els símbols són importants. Representen la idea que el règim constitucional actual manté continuïtats amb el franquisme. Que l’1 d’abril de 39 té més pes que el 6 de desembre de 78. Per això, una xiulada, cremar una bandera de les seves, o una foto de l’Hola els fa posar-se histèrics, no pas perquè s’ofengui els espanyols, sinó perquè  es qüestiona un ordre on encara es percep la divisió entre vencedors i vençuts. Al cap i a la fi, com confirma el llibre que acaba de publicar el periodista i politòleg Lluc Salellas, el que tenim és un franquisme que no marxa. I la Marxa Reial continua essent la seva banda sonora.

Nota: Càpsula setmanal a Fem Ràdio, programa d’Eduard Cid emesa el 6 de juny

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!