Solcades

No es diu ‘tatano’, sinó tatà. I heus ací un tatà que no es paga amb diners, sinó amb somriures.

La txaranga dels bous la trobo xaró. La banda la trobó xaró. Quants de vatros, com jo, acaba de descobrir l’adjectiu ‘xaró’?

Si m’aturo a pensar, de fet, no deixaré de fer allò que més m’agrada fer mentres camino, torno, vaig, vinc, munto o baixo. Esta és la meua sort.

Mas de Barberans és lo poble d’en Marcus, l’amic holandès que sent per esta terra allò que alguns entenem que no es pot descriure si no és amb imatges. I encara no n’hi ha prou, a voltes.

En Marcus té una mirada neta. Sense fer-ne ara una mitologia, ni pretendre res al marge de la ciència i la raó (i així ha de ser sempre, si us plau), reconec que en Marcus té una mirada neta, que inspira confiança i dóna peu a una conversa reposada.

Perquè en Marcus cercava la pau i la va trobar ací, que no és cap cul de món, sinó un indret on els carrers, a voltes, de sobte, s’omplen de xiquets i xiquetes i joves i vells que juguen i xerren i ho tenen tot perquè no els cal res més.

I les dones, amb les paumes, fan cabassos i cistells de tota mena i alguns d’ells, potser els més normals, els duen al seu museu.

La cançó dels Pets: ‘Allò que val la pena de veritat‘. O quan la vida vol esdevenir més comèdia.

En qualsevol cas, no perdem de vista les cabres.

Conten a la Viquipèdia que només fa 80 anys que el poble disposa de llum elèctrica, però en realitat avui ja en compleix 91.

Que tot va ser gràcies a José Subirats ‘Lo Fino’, que va arrendar un salt d’aigua a Alfara de Carles i va fer les reformes que convenien per a l’estesa del cable i la col·locació de postes des d’Alfara de Carles als Reguers i fins ací, al seu poble, a Mas de Barberans.

Que en total van ser 90000 metres de fil i uns 900 pals per cobrir els quasi 30 quilòmetres, muntanya amunt i muntanya avall, ara passa per aquí i més tard arroplega per allí, des d’Alfara de Carles al Mas de Barberans.

A tots mos agrada el vent, de la mateixa manera que a tots mos agrada que plogue o a tots mos agrada que el sol aprete i passar calor.

Quan vius en un entorn amable, el factor climàtic forma part del mateix entorn amable. I tot i que a l’estiu les mosques mos amarguen alguna nit, vulgues o no, o la mateixa calor mos faigue anar a tots més cansats, lo problema és que no hi ha problema possible en este sentit.

Tot està molt bé, per què no dir-ho, quan tot va bé i és de preveure que tot anirà bé. Per què no? Fins i tot, quan vaiguen mal dades, trobarem la millor manera de sortir-nos-en sense fer gaire soroll.

Tot està bé i avui fa sol i bufa fort lo vent de Mestral. O de Llevant. No ho sé, això dels vents no ho controlo gaire.