Los ametlers comencen a florir. Divendres, demà, diuen que plourà. I potser també plourà la setmana que ve. De moment, allò cert és que els ametlers han començat a florir i això és sempre notícia.
La sempre esplèndida lluna vella es deixarà contemplar des de la nostra immensa fortuna, que és la Terra. I dic ‘nostra’ perquè és clar que és més homínida que amfíbica, per exemple, per allò de les causes i les responsabilitats. Avui, a més, l’anomenarem ‘supermoon’, com les del pròxim u i trenta-u de gener. Això
Sobre el meu cap, una lluna maca m’acompanya mentres alço fogueres amb rames d’olivera que l’estiu ha acabat de secar.
He passejat la serra, amb gana i empenta. Amb gana i empenta, he passejat la serra i les planures de tarongers. I al capvespre he tornat al mar. Al mar, al capvespre, fa de bon estar. A causa del Mestral, los còdols de les cales formen un talús ideal per a gaudir de la brisa.
La darrera lluna plena de l’estiu mos invitarà, més que mai, a reviure i viure.
Avui, a partir d’esta vesprada, si mireu amunt, possiblement voreu la lluna plena: La penúltima lluna plena d’este estiu a la Terra, amb eclipsi parcial de propina.
El National Geographic d’este mes publica un reportatge sobre els ‘genis’. M’ha agradat constatar que les publicacions serioses, ja siguin de divulgació o no, empren un llenguatge entenedor, sense equívocs. Sobre el què s’hi diu, m’agrada constatar que malgrat la publicitat histriònica i delirant dels nostres dies, el rigor en l’exposició de qualsevol recerca (recerca
Ara mateix contemplo la lluna, arran del mar, assegut al roquissar del barranc. De tant en tant, una onada m’esquitxa la vestimenta i la Lia torna al meu costat. He vist que ella també s’embadalia en veure este mar de plata a causa d’una lluna que ahir era plena i que avui, ara mateix, no
És just dir sempre la veritat, esmenar a qui no diu la veritat i no tenir por per ser present en aquesta actitud responsable.