Sóc del parer que les ciutats més grans del Planeta i els pobles més menuts del mateix haurien de plantejar-se dedicar una plaça cèntrica i peatonal a la Viquipèdia, que és allò més bo i potent que hi ha a la xarxa. I que tots los manaires d’ara i després asseguressin que a les escoles
Sempre m’havien agradat los bous. I encara m’agraden. Los bous és un espectacle ‘improvitzat’ i voluntari. M’agraden los bous perquè m’agrada observar les emocions, suposo, i per això que he dit. Els bous són una mena de remembrança de la nostra antiguitat. Més enllà de les aproximacions antropològiques que pretenen justificar (o no) no sé
El Castor, allà al fondo, ara. Quan erem menuts, amb Petxineta o mon cosí Vicent, si no quedàvem amb les aletes i la careta al Castor, quedàvem al Canó, per a fer pops o caragols (sords) o capellanets o passar lo rato buscant i remirant entre les roques. Ara -com quan era menut- lo Castor és
Un capvespre o un matí. Avui fa 92 anys que morí un músic anomenat Alfred Eric Leslie Satie. A París.
Mos vam conèixer el dia que vaig tornar a desbrossar una finca de mon tio, a Les Cases, fa un parell de mesos. La figuera i els ametlers havien rebrotat força des de l’any passat i els cards feien goig de vore. Enguany he decidit esporgar tots los seus arbres a consciència i ara tinc
Al racó vaig aprendre a anar amb bicicleta i al racó escampava pots de Dixan, d’aquells cilíndrics, per a que les papallones s’hi trobessin a gust fins el punt de pondre els seus ous. Milers d’ous a l’hort de la Conxín. Un hort actualment edificat, però no del tot. Al racó m’embadalia veient la destresa