I La Lia plorava, a les tres del matí. Estava al terrat i plorava. Uns gossos, los del prat de ‘Petxina’, bordaven. La meua Lia plorava del terrat estant. Corprenia. Plorava amb tanta força que jo, del pis del baixos estant, vaig despertar-me. Vaig cridar-la. Va baixar. Em vaig llençar amb els braços oberts sobre
Recordar el centre. Veure volar a l’àguila arran del sol d’Ares.
No caldria publicar res sobre les meues patilles però considero que potser sí, i per bé que ací tothom diu lo que li peta i donat el dubte, l’amollo tant ample: La setmana que ve aniré a la ‘pelu’ a arreglar-me les patilles. Les meues patilles, ben poblades i ben llargues, no son producte del
La Lia va néixer al Pallars Sobirà i s’ha criat a Les Cases d’Alcanar, al Montsià, a ca meua, des de que tenia uns mesos de vida. Ara ja té cinc anys i és una gossa d’atura del país que es defensa prou bé amb el ramat, tot i no perdre mai el bon caràcter
Recordar el centre. Veure volar a l’àguila arran del sol d’Ares. — Remenant fotografies, avui he retrobat aquesta que em va fer ma mare amb la meua gossa d’atura Lia, que va passar uns dies amb en Juli, un gran pastor i un campió en el món dels concursos amb gossos d’atura. Aquesta fotografia em
Ara que bufa el Llevant que tot ho remou i ens porta noves melodies nocturnes i, amb elles, emocions retrobades pel record d’hiverns viscuts, planejo una nit de lectura. He esperat aquests dies amb tanta devoció que ara que comença la nit i el poble dorm, m’arrauleixo a la meua cambra i amb una mica