Qualsevol usuari de l’Institut Vicens Vives de Girona, coneix la seva adreça: Isabel la Catòlica, 17. El nom porta cua. La reina de Castella esdevingué un símbol de la unió d’Espanya, utilitzat a bastament pel franquisme i el nacionalisme espanyol, i enaltida per una historiografia que la considerava una figura providencial, d’aquí que hi hagi
Sostenia Santayana que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la. El cert és que els historiadors que s’aventuren a fer pronòstics de futur semblen condemnats a equivocar-se. Això no exclou que el camp de coneixement que representa la història esdevingui una excel·lent eina d’anàlisi. Al cap i a la fi,
Al llarg de tota la carrera de magisteri, vaig fer un munt de treballs a màquina. Com que la majoria eren en grup, la meva cotització personal era prou alta, perquè la velocitat i facilitat amb la que escrivia a la meva Olivetti Lettera 35 impressionava. Era capaç de treure fum a les tecles i
Enric Pujol (Coord.), estudi introductori d’Òscar Jané, Antologia de memòries i dietaris personals catalans sobre la Guerra de Successió, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2014 Un dels errors més comuns (i descomunal) en la historiografia catalana és el concepte de Decadència per definir el període comprès entre els segles XVI i XVII. La suposada contracció
Josep Antoni Pimentel Clavijo, Una història de la Barcelona revolucionària. Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny, Badalona, 2014, 99 pp. A vegades hi ha llibres, en aparença modestos, que actuen com a emissor del canvi, com a baròmetre que permet visualitzar els canvis significatius que es detecten a l’hora de tractar una determinada temàtica. Aquest és
Maria del Carmen Agulló Díaz i Pilar Molina Beneyto, Antonia Maymón, Anarquista, maestra, naturista, Virus, Barcelona, 2014, 287 pp. Devia ser cap a finals de 2007 quan em vaig trobar amb Pilar Molina. Va ser al domicili barceloní del nostre amic i col·lega comú, l’historiador triestí Claudio Venza. Em va explicar aleshores que estava
Nota: reportatge publicat al Setmanari La Directa Devia ser un dissabte de gener de 1999. Aleshores recollia compulsivament material i testimonis per plantejar una encara indeterminada tesi doctoral sobre aspectes culturals i filosòfics de l’anarquisme històric. Després de moltes reticències, vaig acordar una trobada amb Diego Camacho Escámez (Almeria, 1921 – Barcelona, 2009), identitat administrativa
Josep Fontana, El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI, Pasado y Presente, Barcelona, 2013, 232 pp. Probablement un dels llibres d’història més destacats dels primers anys del segle fou Por el bien del imperio, una mena de crònica pessimista des de la fi de
LÓPEZ SÁNCHEZ, Pere, Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Las casas baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta, Barcelona, Virus, 2013, 438 pp. En els darrers anys estem assistint a canvis profunds respecte al discurs històric i la mirada de l’historiador. Si busquéssim metàfores audiovisuals, podríem
Sovint he arribat a la conclusió que la meva decisió de ser historiador es corresponia a les insatisfactòries respostes que se m’oferien a les meves preguntes. Entenc que precisament la matèria sigui rebutjada per molts alumnes de secundària atès que, poques vegades tants continguts expliquen tan poques coses. És així, sóc historiador a causa de
En la meva irregular i heterodoxa trajectòria acadèmica he participat en alguns (pocs) ritus de cohesió tribal. Aquests prenen formes menys inquietants que l’anterior concepte manllevat de l’antropologia. Es tracta de congressos, conferències, trobades, estades a universitats estrangeres i tot allò que comporta el contingut tradicional de fires i mercats: dosis ordenades de curiositat, exhibicionisme,