Hi ha una categoria en què Catalunya és líder mundial: la de les revolucions. Segons el poc sospitós de revolucionari, l’historiador Jaume Vicens Vives, Catalunya ha protagonitzat onze revolucions des de finals de l’edat mitjana. Aquesta circumstància no li resultava precisament simpàtica a un home que, quan tenia vint-i-sis anys va comprovar, aterrit, que no
Ferran Archilés (Ed.) Inventar la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània. Afers, Catarroja, 2017, 358 pp. En els sempre polèmics debats sobre la qüestió nacional, la dècada de 1990 semblava marcada per les tesis de Benedict Anderson sobre La nació imaginada, segons la qual l’existència de les nacions com a categoria social es vincularia a una identificació
La Càtedra Ferrater Mora té l’encert de convidar anualment figures rellevants del món del pensament contemporani a impartir cursos a la Universitat de Girona, complementats amb conferències obertes a la ciutat a la seva Casa de Cultura. El 2009, i mitjançant el que aleshores era el seu director, Josep Maria Terricabras, la personalitat triada fou
Ens ho deia l’Ovidi Montllor: “hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català, que és la mateixa a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense”. Podríem afegir a aquests verbs, “ensenyar”. Malauradament, en aquests dies difícils, assistim a aquesta perversa cacera de bruixes, impulsada
Enguany que el Departament de Cultura dedica l’any a Maria Aurèlia Capmany és bo recordar l’obra de teatre que, de manera conjunta amb Xavier Romeu, l’escriptora i activista va dedicar a l’assassinat de Francesc Layret i Foix (1880-1920), Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret (1971). En el procés de
Em recordo prou bé. Tenia catorze anys i la professora de castellà ens va proposar de fer una exposició oral, d’uns deu minuts, sobre un tema de la nostra elecció. Entre la meva afició per Bob Dylan, els Rollings, Jim Morrison, Pink Foyd i altres músics de melenes, esperit rebel i estètica psicodèlica que tractava
Abdon Terrades (Figueres el 1812-Medina Sidonia 1856) és considerat com a principal pioner del republicanisme català modern, elegit alcalde de Figueres en diverses ocasions i destacat francmaçó i carbonari, impulsor d’un discurs social i democràtic radical. A la vegada, també és conegut per ser un dels primers escriptors compromesos, autor de la cançó La Campana,
Divendres, 9 de març de 1923 Salvador Seguí coneix perfectament que està amenaçat. Dies abans, tenia prevista una trobada amb Francesc Macià. Un dels seus estrets col·laboradors adverteix tant el sindicalista com el republicà que uns desconeguts els advertien que millor no se celebrés la reunió, perquè Seguí estava en el punt de mira del
Polònia posseeix el trist rècord europeu de disposar de les fronteres històriques que més s’han bellugat. La seva complicada situació geoestratègica, entremig de dos grans imperis (l’alemany i el rus, a banda de l’austrohongarès), amb moviments de població i neteges ètniques d’una brutalitat de dimensions bíbliques, i l’esquarterament i ocupació reiterades entre els segles XVII
Pedro Peralta, Minas de Fígols. Una historia de la Revolución Social, Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny, Badalona, 2018, 95 pp. La tradició memorialística del món llibertàri és llegendària, i això implica que es pugui fer una història social de gran qualitat en la línia del que el clàssic Edward P. Thompson havia reivindicat, perquè ens
Sostenia Bakunin que els grans imperis només podien sostenir-se mitjançant la violència i el crim, mentre que els estats petits podien ser virtuosos mercè a la seva feblesa. Bakunin fa ja molt de temps que no hi és, encara que si tornés a la Barcelona de 2017 podria reconèixer l’estructura criminal que infecta l’estat espanyol
Imagino que com succeeix amb molts dels nostres oients, hem viscut unes setmanes de tan gran intensitat emocional, i hem abusat tant d’un volum d’informació i propaganda difícilment processable, que avui realment ens costa interpretar la realitat i saber on som. Com a historiador, els he de dir que no es preocupin. M’he fet un
Claudio Cossu, Claudio Venza (Ed), Il razzismo fascista. Trieste, 18 settembre 1938, Kappa Vu Sas, Udine, 2014 Entre els nostres historiadors, no hi ha massa coneixement sobre el racisme italià i les seves arrels ideològiques. En converses amb amics i historiadors italians, arribo a la conclusió que tampoc es tracta d’un debat massa viu,
Aquest estiu em vaig retrobar amb un col·lega, el meu bon amic Claudio Venza, reputat hispanista de la Universitat de Trieste amb qui vaig sopar al poble on resideix. Feia temps que no coincidíem, i després de posar-nos al corrent de moltes coses, va sortir el tema inevitable. Em va preguntar què pensava que passaria
Xavier Casals, La Transición española: el voto ignorado de las armas, Pasado y Presente, Barcelona, 2016, 791 pp. Les dècades de 1980 i de 1990 són les de l’elaboració i difusió del que, fins fa poc, seria el relat canònic de la Transició. Un relat que, sens dubte, podríem considerar com a la versió optimista