Espai de Dissidència

Enzo Traverso, Melancolía de iquierdas. Después de las utopías, Galaxia Gutemberg, Barcelona, 2019, 416 pp. 

Aquests darrers mesos estic descobrint Enzo Traverso. No puc dir que no fos desconegut, perquè ja havia llegit alguns textos acadèmics, articles i entrevistes. Tanmateix, sospito que només els llibres complets, quan l’autor s’enfronta a la necessitat de donar forma a un text coherent d’uns quants centenars de planes, quan es demostra –o no- la solidesa d’un pensador. 

I, certament, Traverso és conegut per molts com al darrer historiador marxista de la tradició occidental. Jo afegiria que aquest professor italià, que ja fa alguns anys que fa de catedràtic a la Universitat de Cornell, es pot considerar també com a un dels pensadors sòlids d’una contemporaneïtat tendent a l’evanescència teòrica. 

El gran tema que aborda l’historiador -i en això coincideix amb mi- és l’esquerra, què se n’ha fet de les idees polítiques que havien de dur-nos vers una societat més equilibrada i més justa. I en aquest sentit, i fent servir la seva particular fórmula d’un materialisme dialèctic gens dogmàtic i molt permeable, mira de psiconanalitzar l’esquerra. El pacient es troba greu. Fent servir la imatge que plantifica al títol, sembla afectada d’una melanconia. No pas una melanconia romàntica, ni tan sols una mena de saudade a la portuguesa, sinó en una mena d’abatiment irreversible, de moral de la derrota, d’incapacitat de tirar endavant més enllà de l’ancoratge en vells lemes fracassats. Traverso, com un servidor, no sembla content amb aquesta mena d’abúlia autocomplanent, que cerca més justificacions que culpables. Tanmateix, a diferència meva, l’historiador italià és molt més subtil i no se li nota, i mira d’elaborar una llarga genealogia de les idees socialistes, des dels inicis paral·lels a l’extensió del capitalisme del XIX, fins a la caiguda, a plom, del Mur de Berlín el 1989. I fa una repassada per l’era de les esperances utòpiques del XIX, en què una societat més justa i igualitària era possible, tal com una era d’avenços tecnològics havien revolucionat els cors i les ments, l’esfondrament dels somnis d’un món millor a un segle XIX especialment virulent, on la tecnologia es trobava al servei de la guerra i l’extermini, i la seva finalització inesperada, quan el momificat sistema del socialisme real, el mateix que havia estat capaç de crear el gulag, es desfà com un terròs de sucre el 1989. 

En aquesta psicoanàlisi, Traverso denuncia (malgrat que ho fa prou prudentment, com si fos una asèptica descripció) la cultura de la derrota de l’esquerra, que si bé al segle XIX, imbuïts d’un cert sentit teleològic, podien servir els morts com a herois sacrificats per causes superiors, i les desfetes a les barricades com a accidents en el camí de la revolució, en un present actual, sense perspectives utòpiques, el victimisme, un victimisme onanista, una recreació en la memòria, impedeix mirar el futur amb esperança i es tendeix a l’autocomplaença, l’autojustificació, i més ressentiment que desesperança. I és aquí on inscriu les teories de la interseccionalitat, el gènere o la teoria crítica de la raça que apareixen amb força als campus nord-americans, com a succedani d’esquerres, sense voluntat transformadora, sinó més aviat dissolutòria. 

Després del nucli d’aquesta part fonamental i que fa referència al títol del llibre, l’autor incorpora materials heterogenis amb interès desigual, i més o menys integrables en un volum. Hi ha una part força interessants sobre la interpretació històrica i historicista d’un Marx que evolucionava constantment, un altre interessant capítol sobre estètica artística i la seva relació amb la memòria i la història de les revolucions i també un capítol, que a mi em sembla particularment magnífic, sobre el concepte i la praxi de la bohèmia al segle XIX, amb una interessant anàlisi sociològica, política i tipològica d’aquest fenomen viu encara entre els nostres dies. 

Acaba el volum amb altres capítols sobre la revisió del marxisme d’acord amb teories actuals com les del pensament decolonial, on l’autor mira de dissimular com pot la seva incomoditat sobre com s’està incorporant el dogma i la creença en el món intel·lectual contemporani, i un estudi sobre Walter Benjamin i la seva problemàtica relació amb Teodor Adorno, amb un cert rerefons metafòric sobre com certa ortodòxia acadèmica i des d’un posicionament de poder (Adorno) acaba imposant-se a un mestre infinitament més interessant, malgrat que aïllat socialment i acadèmica (Benjamin). 

En qualsevol cas, i més enllà de les seves petites inconsistències, a Traverso se l’ha de llegir sempre. I certament, és un dels autors que més estan influint entre els contemporaneistes, fins i tot entre qui no compartim la seva visió marxista. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!