Oi?

El mail obert d’aquesta setmana intenta agafar per les banyes un dels toros que ens empaiten. Me n’he sortit? Si ho he de valorar per les reaccions, sobretot les dels que se senten al·ludits i insultats —ni que no ho siguin—, he de concloure que prou.

(més…)

Al mail obert de dilluns passat mirava de reflexionar sobre el punt on som i com hi hem arribat. I sobre cap on hem d’anar. Una setmana després continuem en el mateix estat d’espera…

(més…)

Aquest mail obert va aparèixer dilluns 21 de gener, pocs dies després de la constitució de la mesa del Parlament i deu dies abans de la sessió d’investidura fallida. I, si fos a fer, avui l’escriuria exactament igual. Avui sembla que el fals realisme, digueu-ne possibilisme potser, s’ha imposat una mica més. I a l’altra banda ja veieu quines són les reaccions: els hem vençut, aquest és el camí, repressió i aplicació injusta de la llei. Doncs no.

(més…)

Al mail obert d’aquest dilluns vaig gosar aventurar què passarà els pròxims dies, les pròximes setmanes, més aviat des d’una barreja còmoda entre anàlisi de la realitat i desig. Tot i que sembla que algunes de les hipòtesis que jo donava per certes van apareixent com a possibilitats que es tenen en compt, diria que encara ningú no coincideix amb la qüestió ara mateix bàsica, que ho ha de condicionar tot: el temps autonòmic s’ha acabat. L’Estat —l’únic Estat que de moment impera aquí— no permetrà que ens tornem a autogovernar. I encara menys amb l’actual correlació de forces al Parlament. L’endemà del 21D ja és una evidència que a Espanya la democràcia és com la humitat relativa, que depèn de les temperatures i les pressions…

(més…)

L’últim mail obert de l’any que acaba d’anar-se’n va ser una carta de Nadal per al conseller Quim Forn, publicada per Vilaweb al costat de tres cartes més, una per cadascun dels nostres presos polítics. La meva feia així:

(més…)

Encara no hem entrat en campanya i la magnitud de la mentida, la manipulació i la tergiversació ja es multiplica per molt. I això que venim de ben amunt. Com hem de valorar, si no, el relat que ha construït la jutgessa Lamela, amb el concurs inestimable del fiscal Maza, casualment ara traspassat? D’aicò parlava el mail obert d’aquest dilluns. Per anar a raure a una conclusió antiga, però no pèr això menys contundent i vigent: l’única manera d’abordar un debat polític és fent política. I deixar-lo en mans de la justícia hauria de ser —diguem-ho, va— fins i tot un delicte. D’omissió, si voleu.

(més…)

Era agosarat, però em va semblar que calia: divendres vaig imaginar quina carta escriuria si m’hagués tocat estar en la pell del president. I diumenge a la nit va aparèixer en forma de mail obert, tan poques hores abans que la carta de debò es fes pública. Naturalment, són ben diferents. Però, ai las, també s’assemblen…

(més…)

Aquest és el mail obert que vaig publicar dilluns 2 d’octubre, l’endemà del referèndum d’autodeterminació brutalment represaliat per les forces d’ocupació espanyoles. Contra el que hi dic, potser sí que dilluns encara en quedava un, de pont. Però dimarts a la nit, després de la impressionant aturada del país, el rei dels espanyols es va encarregar de dinamitar-lo. […]

(més…)

Això no és cosa del procés pero potser el procés també ho ha exacerbat: ens costa no bellugar-nos entre expressions estereotipades que primer ens ajuden a saber de què parlem prò al final, em temo, ja no volen dir gaire res. La “legalitat vigent” en podria ser una. Què és, ara mateix, la “legalitat vigent”? Què és sinó un tòtem que se’ns planta al davant com si davant seu ja no hi hagués res a discutir? Doncs això és el que en diria. […]

(més…)

Suposo que era inevitable: el primer mail obert després del 9 de juny no podia sinó parlar de l’1 d’octubre. I dels previsibles disbarats que l’anunci de la data i la pregunta ens ha fet sentir. Que no són res comparats amb els que haurem d’escoltar en endavant (que barroera i bastota, la tal Soraya, ahir a la tele…). […]

(més…)

Que això d’Espanya és una mica massa una broma de mal gust, fins i tot molts espanyols ho comencen a constatar amb ferides a la carn. Una broma de mal gust en què situacions del tot esperpèntiques semblen ben naturals. Una broma de mal gust que tolera malament l’humor i la ironia. A Espanya és massa habitual que els menys demòcrates titllin de feixistes els que ho són més; o que es persegueixi i es condemni sense gaire respecte per la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió dels altres, s’entén. En aquest context, la condemna per uns acudits sobre Carrero Blanco se’m va inflamar en aaquest mail obert.

(més…)

Fa vuit dies publicava un mail obert amb aquest títol, que algú van trobar poc afortunat, i pot ser que no li faltes una certa raó. Però ara a la 1 del migdia hi ha hagut la primera condemna dels judicis del 9N i em sembla que no em vaig quedar curt. Espanya és així com és —different, en dèiem abans—, i ha decidit fer la guerra com l’està fent. En comptes de seure i parlar. Doncs ja s’ho trobarà. Si Mas, Ortega i Rigau han desobeït, tots hem desobeït. I més que desobeirem. Perquè és l’unic camí que tenim per ser nosaltres mateixos. Per obeir les nostres necessitats, els nostres sentiments i les nostres irrenunciables aspiracions. Avui Espanya ens convida a dir-li encara amb més força adéu.

(més…)

Vivim temps de meravelles i potser n’és una que impressiona, ni que fos que era previsible, la sentència contra Urdangarín i els altres i el repicó d’un dijous, ves per on, que el calendari recorda que és 23 de febrer. Una sentència i un repicó no gaire exemplars, diria, sinó més aviat de compromís. O així m’ho ha semblat, com vaig mirar d’explicar al darrer mail obert tal com segueix: […]

(més…)

Fa vuit dies m’exclamava, per mail obert, davant una afirmació de Xavier Domènech sorprenent venint d’un historiador ara posat a fer de polític. I potser encara m’ha sorprès, o escandalitzat, més que les seves paraules hagin tngut tan poc ressò…

(més…)

Deu ser un dels nostres mals més aguts: aquesta dificultat per imposar el propi relat. És un mal que podria contenir, alhora, una virtut, la de l’autocrítica. Si no fos que, a la pràctica, fa que tendim a acceptar el relat de l’adversari gairebé fins a creure’ns-el. Pensava tot això fa ja uns dies després de tornar a sentir com Mònica Terribas entrevistava la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, i aquesta anava desgranant mitges veritats fins a confegir enormes mentides. Com aquella, tan insòlita, que diu que les últimes eleccions al Parlament nosaltres les vam perdre… D’aquests mals de panxa va sortir, segur, l’últim mail obert, que mirava de posar a lloc la gesta que vam tornar a fer aquest Onze de Setembre. […]

(més…)