ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ FRANQUISTES

He visitat els terrenys del que va ser el camp de concentració a Miranda d’Ebre, i en lloc he trobat cap senyal de la seva existència. Cap homenatge, cap recordatori pels presoners republicans que hi van deixar la joventut, ni pels centenars que hi van deixar la vida.

Un vel de silenci tapa les vergonyes de la memòria. Sembla que una consigna assumida oblidi el franquisme i arraconi els milers de persones que passaren per aquest camps d’ignomínia. Les generacions futures no tenen dret a conèixer, ni les actuals a recordar. 

Estem autoritzats a parlar i ens escandalitzem amb els camps de concentració nazis, amb les tortures i els torturadors de l’Argentina i de Xile, amb els desapareguts de Guatemala o del Paraguai. Exigim el càstig als repressors portuguesos o grecs. I a l’España de la monarquia no podem jutjar els crims del franquisme, ni marcar els seus espais de tortura. 

Que ningú pensi que aquest silenci tan sols succeeix allà, a l’Espanya negra. A Catalunya -ultra les presons- hi hagueren camps de concentració franquistes a Cervera (tingué entre 2.000 i 4.000 presoners), a Horta (hi hagué fins a 11.000 presoners), a Lleida, o a Reus,entre d’altres. Enlloc hi ha cap placa commemorativa que ho recordi, que relati el patiment dels tancats o la mort dels dissortats. 

Recomano, com petit espai de llibertat i justícia, el llibre de José Angel Fernandez Lopez , “Historia del campo de concentración de Miranda de Ebro”. Un autor autodidacte, treballador de Renfe, que s’ha hagut de finançar l’edició del seu estudi, on relata, entre d’altres, les atrocitats a que estaven sotmesos els presoners del camp de Miranda. 

Explica com morien la gent de fred, gana i disenteria amb el vist i plau dels militars franquistes. Com els presoners és veien obligats a defecar sobre el riu, damunt d’un tauló de fusta penjat a forces metres d’alçada d’una manera inestable, i de com els militars el movien, per fer caure a les aigües glaçades i pudents aquells que feien les seves necessitats. “todo el que estuvo en el campo de Miranda , recuerda aquel andamiaje colosal….” 

Perdut el front del riu Ebre, molts catalans dels exercits republicans foren traslladats a aquest camp, entre ells es feu famós un tal Pallares.  El personatge fou cabo de varas: un col·lectiu d’escollits traidors, triats pels militars d’entre els presoners per tal de reprimir violentament amb una vara els seus companys. La seva brutalitat superava la de la mateixa Guardia Civil i la dels militars. Si encara és viu, la memòria dels que el patiren exigeix justícia.  

En el camp de Miranda també hi tancaren els capellans bascos lleials a la República, i brigadistes internacionals de 57 nacionalitats. L’havien obert l’any 1937 i el van clausurar l’any 1947. Una generació perduda que molts continuen entestats en oblidar.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *