Solcades

Avui, mentres observava els cucs del compost, m’ha vingut al cap ‘Ombra d’Anna’, d’en Palau i Fabre.

Este poema va marcar un episodi de la meua vida. Este poema m’ajudà en unes hores enfosquides per l’absència d’una persona molt estimada.

‘Ombra d’Anna’ és un poema senzill. No hi ha res més sublim que la senzillesa. La bellesa és senzilla. La intel•ligència no té res de pomposa, ni extravagant, ni ostentosa. No sé per quin motiu exacte hom atribueix a la senzillesa una vessant sovint pejorativa.

E=mc2. Hi ha res més senzill que la fórmula que capgirà la nostra comprensió de tot allò que ens envolta? De tot allò possible fins avui? I, tanmateix, tant capaç de posar el poder al mateix nivell de la ignomínia?

Els divendres de cada quinze dies dedico un temps als cucs del compost. Hi aboco matèria orgànica, canvio emplaçaments, reorganitzo els dipòsits en funció de la població i emmagatzemo els lixiviats.

Per fer-ho, en la penombra i amb una certa diligència, tinc per costum escoltar els Herman Dune. ‘My home is nowhere without you’. També la Joanna Newsom i els Syd Matters, tots plegats en un vell MP3.

Però de sobte m’he trobat xiulant ‘Ombra d’Anna’, interpretada pel genial Toti Soler, tot i que crec recordar que la música no és seua. Crec.

Què diran, de tot plegat? I si escrius això mateix? Què passarà? Res. ‘Seré un infant als teus consells…’

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!