Solcades

Sant Jordi és una diada que sempre fa mandra. Per això i per variar, jo m’escapo de les masses escodrinyant paradetes com si no hi hagués un demà pel futur del llibre. Pots comptar, tanta senyera i tanta punyeta amb les signatures. I aquell que porta el títol anotat a un paper i es passa lo dia de parada en parada preguntant on lo pot trobar. Quina salvatjada de Diada, per l’amor de Déu.

Jo ahir vaig muntar amb les gosses a la Serra Grossa i vam recórrer part de la Serra de Godall. Tota una caminada, un goig, un esforç que sempre ve de gust quan lo cel està mig cobert de núvols.

M’agradaria tenir una estelada gegant per a posar-la a la Serra Grossa de cara a llevant,  per Sant Jordi, però fer-ho a soles i de passada, sense que ningú m’emprenye amb los llibres, que en tinc prop de dos milers, a casa. Me’n sobren per totes les cases.

Los i les que en saben se queixen sempre de la salut del català. De la llengua, em refereixo. Que si patatim, que si no sé què i no sé quintos. Xè, és que manquen editorials en català! Per Sant Jordi s’hauria de deixar de banda la compra de llibres en favor de les activitats dedicades a explicar-nos, a recitar-nos, a mostrar l’amor a la llengua i passar olímpicament dels rànquings d’autors i autores més venudes, ahir.

Mai tant, quin país. De veres que n’hi ha per cantar-li romanços, a vore si d’una vegada per totes avancem més enllà de les Bases de Manresa i este folklorisme ranci d’anar a ramblejar amb lo pa de Sant Jordi i una rosa mig pansida a les mans.

Per Sant Jordi, d’acord, l’estelada als balcons -això no té mèrit-, però més participació, més implicació, més recitals populars a totes les viles, carrers i barris. Sense vergonya, sense mandra. Ja n’hi ja prou de ramblejar i comprar llibres que Déu-ho-sap si acabaran sent consumits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!