He trobat un amic mentres llegia l’Espinàs del Periódico, saborejava un carajillo ‘de Maria’ i, conscientment, feia temps esperant lo bou embolat d’esta passada nit a Ulldecona.
Que són festes Quinquennals, que munteu o baixeu que el poble està preciós, cosa de vore, que ma filla i tothom està entusiasmat amb tanta xalera als carrers.
Diu que l’altre dia va passar per l’hort, que va vore que hi tenia les bajoques acabades de regar i que va fotre-me’n tres menjades i que si m’encanto em fotrà un parell dels melons tardans que planto al juny vora la séquia i que són los melons de Nadal.
I només d’escoltar això i quatre brofegades més, he reviscut los
primers anys de trobar-me davant una colla d’incerteses i esperances: Los anys que fa que visc entre Les Cases i la Salsadella, entre Catí i Santa Bàrbara. Los anys que fa que aprenc a viure de la terra. Perquè una cosa és que et vingue a fotre un personatge arreu que va amb bicicleta i l’altra tenir la sort que el xoriço siga un mestre pagès. Pagès i filòsof. O pagès filòsof.
Hi ha persones que tenen la virtut d’aparèixer. Això no té res a vore la màgia i l’esoterisme, malgrat alguns així ho pensin. No m’agraden les persones esotèriques: La ‘cosa’ és més senzilla i té relació amb l’atzar i el fet d’acceptar que les coses passen sense la necessitat que existeixi una voluntat expressa que així ho vulgui o provoque. Jo, que amb els anys he esdevingut un catòlic força practicant, així ho penso i no sento cap contradicció. I una prova d’això són les persones que anem coneixent al llarg de la nostra vida.
És possible, amb els anys, tenir una perspectiva de les nostres vides. I ho és a partir dels fets que les han marcat, les vivències, les circunstàncies i, amb elles, les persones amb qui van transcórrer. I és ben cert que hi ha persones que amb el pas del temps i l’absència acaben prenent una rellevància canviant en la nostra experiència vital.
Que allò que vam aprende un dia mos pot aparèixer amb una potència insospitada, vital, al cap d’uns anys. Un gest, una conversa, quelcom massa sublim per percebre-ho en la seua justa mesura en el moment en que transcorre. Una peça encara per desvetllar.
Tots los grans ensenyaments es basen en la pràctica de la raó. En els gestos. I qui sap si només els grans mestres, conscients de ser-ho, tenen la barra i la llicència de fotre el fruit dels seus aprenents. O de ‘cobrar-se’l’. Les bajoques. Los melons, si m’encanto.
En fi. Són les 6.49 d’avui dilluns. Que passem una setmana esplèndida i feliç. Fins aquí un intent d’article amb cap i peus. Au.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!