Tastavins lo Nostre morí fa uns dies, menys d’una setmana, i la verdor de les oliveres ha esdevingut un senyal que ell campeja armat amb la seua malla de guerrer. Ara s’ha alliberat i ha tornat a la seua vida més autèntica i anhelada en somnis quan era viu, en un present que no era
Arribats a l’estació de la Puixança, en Marc va fer un senyal amb la mà que indicava que era allà on s’havien de trobar amb en Tastavins, mort feia uns dies a la seua casa de l’Hivern Malastruc. Les andanes estaven malmeses, descuiades, deixades de la mà de Déu. En Tastavins seia a una cantonada
I en arribar a la figuera recordà que no podia pujar-hi. ‘No puc enfilar-m’hi, però puc endinsar-me en la seua soca i mesclar-me amb la saba’. De seguit esdevingué part dels teixits vasculars de la figuera. Tota ella s’impregnà de substàncies minerals i orgàniques dissoltes. S’hi trobà a gust.
Té raó l’amic Cristian, professor, matemàtic, catòlic, en el comentari que m’ha fet a través de Whatsapp sobre l’article que ahir vaig escriure. Es refereix a que els catòlics sembla com si massa sovint mos haguem de justificar. Justificar la nostra fe, la nostra creença, les nostres conviccions religioses. I no: no és lo meu
Atzar. En els nostres dies, marcats pel relativisme, sovint es parla de l’atzar: l’atzar en l’origen de la vida, de l’existència, de l’evolució, etcètera. Hom, despistat, arriba a fer coincidir atzar amb casualitat, i tot plegat ens recorda que dir ‘atzar’ és no referir-se a res perquè, evidentment, atzar no és matèria, ni és esperit,