El temps ha fet un gir, però el sol torna a brotar pel costat de la mar i es pon a la serra. Camino, passejo. Del silenci eloqüent n’espero la pluja abans de retrobar el nou punt de partida. Les hores són grises i la boira s’esfum per la terra plana. Temps de mandarines, rovellons
Avui hem tombat un cimal enorme que s’enlairava i després dequeia formant una volta gairebé perfecta, però que no beneficiava gens el creixement de l’olivera. Feia anys que me’l vestia per a l’ocasió. Tants anys com porto tractant amb oliveres centenàries, esporgant-les, adreçant-les, guiant el seu creixement per a formar una copa el més esplèndida
El temps es perd per la terra on les formigues feinegen i els mussols esperen la nit. Deu fer una dècada que visc rellegint l’Antic Testament. Estranyo les aparences i tot allò que va passar: Un estiu breu i una tardor que sacsejaren el meu cor i em vestiren per no raure al desert de
Broten les llunes, s’enlairen les flors, volen les lletres i jo no tinc por de tenir raó. La puput xerra, és molt garlaire, i els coloms beuen l’aigua dels gossos que ja han esmorzat. Deso el cap al sol. Deixo el temps allà. Torno a la platja. Camino a soles, baldat i tolit.
L’estiu del 2009 vaig descobrir la música de Joanna Newsom i des d’aleshores no l’he deixada mai de banda. Newsom parteix de l’originalitat, posant l’accent en la seua canviant veu i registre musical, el qual em captiva -i captiva- per la seua aparent senzillesa.
Es calcen els vells i també els joves amb una joia, la felicitat, pròpia dels senzills, dels que sempre hi són per vèncer la por i la tristesa d’un temps ja caduc, que no és pas el seu, i encetar el meló per endolcir els anys pendents de viure. La tranquil•lat és un estat just.
Esta vesprada la mar estava calmada. M’hi he llençat d’una revolada i n’he gaudit ben bé una hora, tot nedant i capbussant-me, amb la lluna creixent al sostre del cel que poc a poc s’enfosquia i l’horitzó de blancs i blaus tènues esdevenien ombres calidoscòpiques, sense mirallets, sense reflexos. En adonar-me d’aquella solitud completa, la
La bellesa dels finestrons que amaguen universos breus: Antics galliners, l’estable, els baixos de cada casa que no conegué l’electra. Ressonen les veus i els ventres en el silenci dels carrers que un dia van quedar deserts per romandre en la memòria de les persones d’un futur que es perd en les corredisses de les