A les golfes de les cases habiten els silencis muts, aquells silencis cridaners que recorren al llarg del temps els cossos dels qui hi van viure i van perdre i van renéixer després de romandre-hi uns jorns. I hi van pregar dies sencers i ploraren sense consol, necessàriament a soles, solemnement, totes les nits angoixants
És precís adonar-se que la realitat i la percepció de la mateixa no és igual en cada ésser. Que la idea de la realitat és diferent en cada cas, malgrat aquesta realitat siga intel•ligible -comprensible- per tothom. La realitat és universal, les experiències, construïdes des de les emocions, són particulars. Torno a Ortega y Gasset:
La lluna creixent, la lluna al cove, los marxicolins, una vesprada dalt de la barca. És l’hora del te al cafè del riu. Les hores remant amb parsimònia. Viuen les lletres, vocals que criden silencis totals. Dolces vigílies, llargues matines sobrenaturals. Viuen les ombres i vessen els focs en espais inerts pendents de dir-se, d’anomenar-se.
Cau la lluna vella a l’era i els gats s’adormen el graner. La llum blanca il•lumina els camps i els grills amenitzen la nit i els gripaus xalen tot raucant. Les xemeneies fumegen i la conversa s’engresca. Ja s’acaba la verema, de nit el vent ja ens refreda i les ovelles ja belen arraulides a