Les paraules s’arrosseguen, lentes, fins esdevenir absurdes. De seguit, noto la candidesa de la peresa, una punta de tristesa, una fibló antic clavat en la mirada meua, feixuga, com vençuda. Això no solventarà pas lo fred de la vesprada, ni la claror opaca dels núvols que no entenc com graviten o rarament cauen pels carrers del poble. I tot plegat, deixant de banda que el vent de Llevant m’ha portat a escriure això, això que sé que de bona gana entendreu perquè és cosa de sentir, de l’ànima de la tardor enyorada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!