A l’amic Sergi li agrada parlar de ‘la memòria de la terra’. Això de la memòria de la terra ho diu ell. Jo prefereixo parlar de la memòria de les persones, de les seues vivències, del coneixement sobre les coses i sobre la nostra manera de percebre’l. Per això, quan ell fa anar l’expressió de la ‘memòria de la terra’, jo callo i penso que la terra no en té, de memòria, però que valgui tot, que ja mos entenem, que ja m’agrada i molt de sentir-ho.
Però és ver que l’amic Sergi coneix històries de la terra, de la gent que la treballa i de gent que ja no la treballa. Coneix històries de manobres que han fet de pastor i de pastors que han voltat més que no pas natros voltarem. I sempre em deixo embadalir per les seues paraules, les anècdotes que ha sentit a anomenar i les que ell mateix ha viscut, que sembla que no acabin mai si no és de forma insospitada, original, divertida.
I així també mos alimentem los dos, tot passant les hores mentre les esquelles sonen i ressonen sense parar ni un segon. I arriba l’hota de treure l’entrepà i l’aigua i deixar que la vespra caigue sobre les nostres esquenes i els nostres genolls. I poc a poc, la mirada s’eixampla i una mica de vent mos recorda que encara no és l’estiu i que quan la març maieja, lo maig marceja, sempre segons la memòria de la terra i de l’aire.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!