Tractar la vida com si es tractés d’una altra persona fóra absurd, a banda de poc assenyat o una bogeria, directament. Seria negar-me la vida, la dignitat d’home i pare i faltar a l’honor dels qui em pariren i m’estimen.
Per això els amics no fallen. Fallen menys que este bloc curiós, que ja m’explicareu… Perquè quan cal són uns beneits que et diuen allò que a voltes no vols escoltar, però que alhora et reconeixen les virtuts que et fan digne del seu reconeixement i amor des de temps que sovint pareixen remots o estranys.
No és que me’n sobrin, és que els tinc allà col·locats per a les millors ocasions, com se sol dir en estos casos. Cabrons i savis. Me’ls estimo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!