Gràcies

El dolor -el dolor físic- és potser el mal més desesperant que hi ha. I potser per això quan desapareix se sent un alleujament com a mínim proporcional al dolor ocorregut. És un alleujament que té una relació molt estreta amb l’alliberament. Perquè hom no es guareix, sinó que s’allibera del llast de la malaltia.

Això és bíblic: Jesús glorificat per tots aquells a qui havia guarit per causa de la fe. Perquè malgrat sembli exagerat o estrany, a mi em sembla que entre el metge i el pacient s’estableix un vincle trascendental. No en el sentit religiós ni metafísic, és clar, però sí en el sentit cultural, de reconeixement i de respecte basat en la confiança.

De tots els oficis, el de metge i el de docent em semblen els més importants, d’una dignitat superior. I m’atreveixo a fer aquesta consideració no només basant-me en l’experiència com a ciutadà, sinó també des de la perspectiva de la ‘confiança en la Història’.

El concepte de ‘confiança en la Història’ em sembla tota una declaració de principis en clau crítica i alhora optimista. Perquè permet partir del jo sense recança, sense atreviment. ‘El meu coneixement de la Història i el meu judici des del meu present i des de la meua experiència’.

Vivim en un món que fa basarda, però qualsevol -i jo mateix- prefereix viure instal•lat en la basarda permanent que en una trinxera de guerra. La propaganda -on comença i on acaba?- es ven i es compra al marge dels valors o a costelles de relativitzar-los vulgues o no.

Però jo, per exemple, si se’m permet no marxaré mai de la consulta del metge o de l’hospital sense haver donat la mà i les gràcies de tot cor a aquelles persones que m’han ajudat a sobreviure d’un mal tràngol.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *