A propòsit de ‘Cinquanta còdols al mar’, de Laura Casas (i II)

Quan el seu editor, en Boada, em regalà el llibre de la Laura Casas, vaig visualitzar-me llegint-lo a la platja, a la cala del Canó, al meu poble, a Les Cases d’Alcanar, des d’on escric ara.

La cala del Canó és la caleta de la meua vida -‘els indrets que vam construir i que vam fer a mida’- la platja on sempre torno. Al llarg de l’any hi acudeixo per nedar ben calçat per xalar sense témer per la closca dels capellanets i l’orografia explorada però imprevisible de les roques.

El Canó és una platja de còdols, roques i conglomerat. A l’agost i al setembre s’hi fan pops, que els biòlegs conten que són éssers amb una memòria prodigiosa i capaços de transmetre emocions a través de la mirada. Anys ençà hi vivien els cargols sords, quina textura i gust esdevenen, només bollits, una delicatessen. I en la superfície del roquissar es criava el musclo, que és l’esquer ideal per afonar-hi l’ham i un plomet en dues clotades dissimulades pels colls i on hi fan cap els peixos que piquen i acaben a l’olla.

‘Tot era simple perquè llavors, més que menjar-nos el món, només l’intuíem i el dibuixàvem’.

Mentrestant, el Canó és la caleta on observo l’horitzó, les superllunes i altres llunes de l’any. Vull dir que, a banda de depredar natures marines, també hi vinc per viure un temps en solitud. En la solitud de la vera nit, confonent la meua condició de bíped que raona amb la d’homímid assedegat d’experiències extraterrestres.

‘Estic ancorada en un present mandrós i voldria perdre’m en un futur inquiet, absolutament imprevisible’.

Potser amb l’esperança de retrobar-me amb els meus còdols vaig visualitzar-me al Canó llegint els ‘Cinquanta còdols al mar’, i perquè uns dies abans de tenir el llibre a les mans en Boada em mostrà un vídeo amb un tast de l’obra. I aleshores vaig fer-me a la idea que es tractava de proses a trascantó, escrites curosament, amb la bellesa inaudita que només la llibertat concedeix, per la necessitat de retrobar-se, d’amollar la vida amb la condició de rescatar-la sempre amb la mateixa claror, la mateixa velocitat, les mateixes presències, sense haver de cercar i fer girar les claus.

‘M’encanta veure’t així –despreocupada i castigant amb els dits un rínxol que no vol acabar a la cara– perquè sembla que ho tens tot. I només tenim el present. I ens agrada’.

En aquest roquissar on mon besavi diuen que hi estibava el llaüt, he arribat algunes vesprades acompanyat dels ‘Cinquanta còdols al mar’. A voltes hi he arribat per a depredar, però sempre per a romandre-hi amb les històries que imagino, les que rememoro o les que em són revelades i que sempre -sempre- retornen a casa.

‘Cinquanta còdols al mar’ és una evocació del temps. D’un aplec d’episodis i d’instants. En conjunt, hom podria pensar que es tracta d’una crònica, però sense èpica. Sense cavalls, ni armadures, no és possible l’èpica, sinó la bellesa d’allò que és més real, més topant de cap amb les coses que es poden compartir perquè atenyen a les mesures humanes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *