Al poble, de la Castanyada en dèiem la Nit de Matines. La nit que els joves més grans es fotien, tips, un parell de carajillos i els més menuts menjaven castanyes i menjar torrat, així que sortia de les brases. I hi havia el padrí que es tancava a caçar. I així, una colla, cadascuna
Sento nostàlgia d’aquest migdia que imagino amb tu mentres torno al niu conduint tot sol feliçment, en pau. M’abelleix sentir que tot està bé, que perdre és vèncer, que això ho he comprès sense llegir-ho, sense estudiar-ho. Les lletres que escric no aniran enlloc i estic alegre i accepto l’honor, sense esperar res, d’haver-te vençut.
Quan arribe la primavera compliré els quaranta. Els quaranta anys són un equador, un punt i a part per a segons què. Però els darrers anys, esta darrera dècada que munta dels trenta als quaranta, he descobert que allò que compta no és acumular dies, sinó fer-ho feliçment. Vosaltres pensareu que això ja s’havia descobert,