Considera este buit
que lentament respiro
i que és l’alè que m’allibera.
Recordo els anys de solitud.
Ara penso que és precís
d’anomenar-te Pare.
Tu que em vas voler de gran
com un fill vertader
i en arribar la nit
em cobrires de les clarors
del sol sobre les oliveres
i endut per l’escletxa
d’un migdia
que un pres contempla
vas dibuixar-me a la sorra.
Tu, Pare.
Tu que colgares tota esperança
en les meues angoixes
i en despertar del somni
estrany com una amant
arribada en acabar l’estiu
em vas parar la mà
quan a la fi ho perdia tot
a soles.
Tu, Pare.
Per això ara la nit
no se m’endurà.
El foc que ara em crema
el cobrirà l’hivern nevat.
Arraulit, confio.
Compto el temps,
rescato la teua presència
d’un cel encès pel vent.
M’adormo i em desvetllo,
respiro i et penso
mentres la mort recorre el moll
de ma infantesa.
La mateixa aigua
que m’ha d’ofegar,
s’endurà l’angoixa
este hivern de neu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!