Oi?

Després del parèntesi nadalenc torna a ser temps d’exàmens. Per bé que, llevat de tu mateix, la majoria de protagonistes s’hi renoven cada any, tot plegat té molt de procés rutinari i reiteratiu. Si no fos que gairebé sempre t’hi espera alguna sorpresa imprevista o fins i tot inversemblant.

En aquest sentit, el més interessant d’aquesta convocatòria ha estat veure que una estudiant feia l’examen amb una peça de roba a terra, als peus. Què era? Un bocí de drap? Un mocador? Alguna mena de blonda? Com que, més enllà d’haver-me captat l’atenció, no feia cap mena de nosa, m’ha semblat prudent no dir res per no descentrar l’estudiant ni distreure els companys del seu voltant.

Fins que, tanta estona després d’haver començat l’examen, la noia ha necessitat bellugar les cames. Llavors he cregut que li havia de fer notar que, sense adonar-se’n, trepitjava aquella petita peça tèxtil. Innocent, l’ha agafada amb dos dits i l’ha alçada per poder-la observar bé. Dues cadires més enllà, la companya que ho ha vist no ha sabut evitar d’exclamar, entre sorpresa i esgarrifada: “Un tanga!”

La noia no ha deixat de subjectar-lo amb el polze i l’índex de la mà dreta fins que l’ha deixat a terra, en un racó. Ha assegurat que no era seu —qualsevol altra explicació hauria estat certament més difícil d’encaixar— i, quan ha acabat, l’ha agafat discretament, sempre amb aquells dos dits, i l’ha llençat a la paperera.

És la primera vegada que m’hi trobo. I he de dir que m’ha semblat exemplar la civilitat amb què aquella estudiant ha reaccionat, fins al punt de dipositar l’insòlit tanga al lloc que en aquell context li era més adequat. I, decididament, si era ella mateixa qui l’havia perdut, ho ha sabut dissimular molt bé.