Oi?

L’anècdota lingüística del dia: vaig a fer-me una revisió mèdica, obligat per l’entitat bancària que m’ha fet la gràcia de concedir-me un préstec —a la quota del qual s’afegirà la de l’assegurança de vida preceptiva, no fos cas que em morís abans d’hora i els deixés sense cobrar, pobrets—. Cal que digui de quina entitat es tracta?

L’asseguradora es comunica amb mi, en tot moment, en castellà; quan finalment la comunicació la protagonitza una persona, li responc en català i, després de trampejar una estona, acaba reconeixent que no m’entén. M’ofereix de ser atès en la nostra llengua i dic que ho vull. Un parell de dies després rebré una trucada i, en un català més que acceptable, em donen cita en una de les consultes que QuirónSalud té a Barcelona.

Me n’hi vaig i em planten al davant un full de consentiment per allò de la protecció de dades. És en castellà. Demano de firmar-lo en català i em diuen que no el tenen. Dic que no el firmaré. Ve la responsable de l’atenció als clients i, sempre en castellà, em comença a explicar històries: que si això és per tot Espanya, que si això és cosa de la meva companyia, que si sense el paper firmat no es pot fer res, que si tomba i que si gira. Jo, que avui he sortit amb temps de casa, em mantinc ferm. Tinc uns drets i els he de fer valdre.

La noia s’aïlla una estona al telèfon. Quan penja, demano que em facin el que m’hagin de fer i que això del consentiment ja ho trobarem, que al capdavall el ditxós paperet no deixa de ser un element burocràtic sense més importància. La noia fa el gest de discutir-m’ho, però es deu adonar que avui vinc amb el morro fort, i tampoc sé com deu haver acabat la seva consulta telefònica. Em diu que m’esperi i torna al cap d’una estona, acompanyada d’un xicot que s’identifica com el coordinador del centre. Bé, la cosa va pujant de nivell.

El noi no em discuteix la petició, fins i tot diu allò, que ja m’entén, i que sí, que la pressió contra la llengua és brutal i tal… De cop tot són facilitats. Finalment em punxen i em mesuren el cor i, mentre m’atén el metge —que ja m’han advertit que no parla català (i jo no hi poso cap pega, dic, si, simplement, m’entén quan m’atengui i jo li parli com li parlaré)—, la noia torna a entrar amb el full de consentiment traduït al català. El firmo. No me’l llegeixo de cap a cap, no fos cas que ara sí que tingués un cobriment de cor per la qualitat de la llengua utilitzada… Així vist per sobre sembla mínimament correcte.

Conclusió: serietat i educació, fermesa i convicció, seguretat en l’ús dels drets que tenim. Aquests són els elements que hem de conjugar per fer-nos valdre, per fer valdre el català, i no admetre més renúncies. Cal, això sí, anar pel món amb una mica de temps…