De lo Lindo
En sabem, de cobrir-nos de glòria. Avui la senyora Elvira Lindo, escriptora graciosa, saludarà les festes de la ciutat de Barcelona i tots discutirem si sí o si no. […]
Si creiem que sí, que una escriptora andalusa de cor madrileny i d’expressió castellana ha de fer el pregó de la Mercè, o el que toca és que el pregó sigui en bell catalanesc, ara i sempre, o si més no ara perquè no es desequilibri el compte que segur que algú porta de les vegades que ha estat així i les altres que ha estat aixà. Però el problema no és la llengua.
El problema és que algú cregui que no fer el pregó en català ens faci semblar més oberts. I que cregui que encarregar-lo a una de les primeres espases de la factoria Prisa pugui donar patent de cosmopolitisme. I que cregui que és un model de tolerància donar micro a qui s’ha distingit pel seu espanyolisme ?ni que sigui asèptic? i antinacionalisme (dels altres) ?ni que sigui light?. El problema és que, un cop la invitació ha estat cursada, caiguem a la trampa i fem de l’anècdota del ditxós pregó una nova causa nacional que alimenti la polemiqueta estèril i el foc de camp col·lectiu. Perquè, si de cas, el problema és que els qui més diuen escandalitzar-se, fins a retirar-se del balcó durant la cosa, formen part del govern municipal i n’han estat condició necessària.
El problema, però ara ja m’acabaré de fer antipàtic, és que tothom, començant per les autoritats, concebin la festa com un carnestoltes. I que ens imposin màscara i disfressa tant si ens plau com si no ens plau.