L'Hereu Riera

—”Eskerrik asko”, ‘Gràcies’.
Així, amb aquestes paraules, va acabar la conversa entre Joan Salvat, director del programa “Sense ficció” de TVC, i Gorka Espiau, director del documental Pluja seca, que era el corresponent a aquesta setmana i que tractava dels últims i esperançadors moviments entorn del conflicte (polític) basc, que han desembocat primer en l’anunci per part d’ETA del cessament de la seva activitat terrorista, i ara en el naixement (si la justícia espanyola no ho impedeix) de la formació política Sortu, que es presenta a l’escena política (i a les properes eleccions de maig, si l’hi permeten) fent la renúncia prèvia i expressa de la violència amb finalitats polítiques i amb uns estatuts (a hores d’ara ja presentats a Madrid) que “compleixen fil per randa” la cèlebre “llei de partits” espanyola, com vam poder llegir a Racó Català.
L’expressió d’agraïment dita en basc per Gorka Espiau a Joan Salvat es feia extensiva a Televisió de Catalunya per haver emès el documental, però també per haver-se implicat en la seva realització, una “aposta valenta” de la televisió pública catalana, com deia divendres Gemma Busquets en la seva columna de crítica televisiva, i de la qual he manllevat el títol d’aquest post. La periodista assenyalava encertadament, en el seu text (que reprodueixo sencer més avall), que “és difícil veure’l en l’actual ETB, televisió pública basca”. I és que hi ha silencis ben eloqüents…
Si no el vau veure, us recomano vivament que hi feu un cop d’ull clicant aquí: “Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc”.
Un d’aquests mediadors és l’advocat sud-africà Brian Currin, que ja va exercir com a tal en sengles processos de pau d’Irlanda del Nord i de la República de Sud-àfrica, i en aquest últim país va participar també en la creació de la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, una peça clau per a la superació del trauma col·lectiu dels anys d’apartheid a la república sud-africana. Doncs en el vídeo es parla de l’estranya carta que va rebre, suposadament d’ETA, comminant-lo sota amenaça a deixar de fer la feina que li havia estat encomanada.
Tan estranya és, la carta, que s’especula que el seu remitent no fos realment la banda armada, sinó els serveis secrets espanyols. La insinuació és arriscada, però no pas faltada de fonament, si ens fixem, entre altres coses, en les mostres d’inquietud que han manifestat determinats polítics espanyols (alguns d’ells, del PSOE i del PP, a la mateixa cinta) davant la deriva de la nova esquerra abertzale basca envers “la ruptura amb els models organitzatius i les formes de funcionament
de les quals s’ha dotat aquest espai social i polític en el passat i,
per tant, amb els vincles de dependència que tenia”, en paraules d’Iñigo Iruin, que és l’advocat que ha presentat aquesta setmana els estatuts al Ministeri de l’Interior.
Perquè aquesta és la qüestió: ¿què faran, ara, si tot això va de veres -i tot fa pensar que hi va-, els polítics espanyols, encastellats des de fa segles en el seu “roñoso cascarón”? L’expressió és d’Antonio Álvarez-Solís, treta d’un seu article, absolutament imperdible (que he pogut llegir a través del blog L’Aleix de ca la Toca -gràcies, Aleix-, on es parlava d’aquest mateix tema), i que no puc tampoc deixar de recomanar-vos: “Desnudos frente a la libertad”.
Té tanta raó, Álvarez-Solís, que quasi em feia mal, llegir-lo. I encara més quan a propòsit de les seves reflexions vaig rememorar un fragment del documental emès per TV3 on s’explica una trobada propiciada per Brian Currin i companyia a Sud-àfrica entre representants del Sinn Féin i del Govern britànic, en el llarg i tortuós camí cap a la reconciliació mútua a través de la comprensió de l’altre, primer, i de la renúncia pels dos bàndols cadascun d’una part per no perdre tots dos el tot…
La (odiosa) comparació amb Espanya, que té dos conflictes pendents de resoldre (tots dos polítics, encara que només un d’ells amb violència pel mig), és inevitable. L’estiu passat Espanya també va enviar una seva delegació política a la República de Sud-àfrica, però aquesta era composta només d’esportistes captius (la meitat d’ells del FC Barcelona) i de periodistes hooligans, i l’hi va enviar no pas amb cap esperit de reconciliació ni res de semblant, sinó amb ànim de conquistar la copa del món de futbol i donar-se així un altre bany de nacionalisme, que en el cas de l’Estat castellà és el mateix que dir d’immobilisme.

«Les televisions espanyoles s’han mirat sempre el conflicte basc des
d’una única posició: unilateral, inamovible, incondicional. I els
reportatges, especials informatius i anàlisis s’han mogut sempre entre
la propaganda, el maniqueisme, l’odi i el revengisme. Ara, però, fa
temps que no en parlen, que no veiem un reportatge d’El Mundo TV a
Antena 3, o Mercedes Milà amb les víctimes perquè només n’hi ha unes. El
silenci sempre és significatiu. Per això és valenta l’aposta de TV3 amb
Pluja seca.
Difícil veure’l en l’actual ETB, televisió pública basca. Amb
l’al·legoria de la pluja, el documental d’una hora de durada feia una
exhaustiva anàlisi dels processos de pau de Sud-àfrica i d’Irlanda del
Nord; potser excessiva, però molt entenedora; potser idealitzada amb el
pas del temps, però essencial per explicar què fan els mediadors. La
comparativa serveix per explicar què es pot aplicar al País Basc
–aprendre dels altres– i també que és possible. El gran mèrit del
documental –molt ben travat, capaç de captar l’atenció tot i abordar un
conflicte polític espinós i enquistat– és l’enfocament, que prioritza
les oportunitats per parlar. És el que fan els mediadors, a banda de fer
el te i de portar sobres amunt i avall, i de pregar; són algunes de les
anècdotes que explicaven els homes a l’ombra quan relataven la seva
experiència. I el que es desprèn dels testimonis que hi apareixen i de
la carta amenaçadora que ha rebut el mediador és que no tots tenen la
mateixa voluntat per al diàleg. El documental és una declaració de bones
intencions, però també deixa palès que no totes les parts són prou
madures ni prou generoses per a la renúncia i l’acceptació».

(Gemma Busquets, a “El Zaping”, El Punt, 11 de febrer)
___________________________________________

[_{Foto de l’entradeta: agència EFE}]