marginàlies

A les onze del matí el call de la terra té el vermell apagat, hom diria que contrit, i un colom amb cara de no voler ser colúmbid ni monògam i de desitjar emparentar-se amb qualsevol família dels accipítrids, s’enfronta amb destresa i resolució a l’aire que juga a ser moderat per fer joc amb la nuvolada que, a poca distància, ha descarregat amb força i maldant ser curosa a l’hora de formar els bassals. I a les onze, una hora abans de l’àngelus, Joan Baez comença a cantar “500 miles” com si resàs fervorosament tot creient en miracles i en la transcendència de la superstició.  Senyor, no puc tornar a casa per aquest camí vell -diu amb claredat i amb veu mel·líflua l’activista- sense camisa ni cap cèntim. Més em convé, sembla que pregui na Baez, agafar el tren, que en sent el xiulet a cinc-centes milles. No pot determinar ni amb qui, ni quan ni on va ser la primera vegada que va escoltar i sentir la cançó, però ha anat amb ell des que té memòria, des que pot dir que pensa per ell mateix i dels pensaments en feia -i encara en fa- tessel·les per a un mosaic que espera confegir algun dia. I encara es dol de no tenir sempre present que “500 miles” va ser composta per la nord-americana Hedy West a partir d’un cant d’un oncle seu de Georgia; i el lament encara és més feridor no havent sentit mal la cançó cantada per West. Sent ara la cançó i recupera la mena de rampa que, en sentir-la fa tant de temps, li pujava lentament pels braços i li esclatava en els mugrons i en els llagrimers, talment una descàrrega emocional que no sabia, ni sap, tractar i que prenia, ara ja no, com una mena de do que atribuïa al Senyor de la cançó. El Senyor que sempre ha considerat que hauria de ser “La Senyora” i que ben bé podria haver-se transformat en el colom que no ho vol ser i que s’emmiralla en el posat i la majestuositat d’un accipítrid qualsevol; o en una grapada de terra de call vermell extenuada.