L'Hereu Riera

Avui he sentit a la ràdio, en aquell programa d’intercanvis que mena l’Elisenda Camps a la vesprada de RAC1, un oient que feia saber als altres que ha creat una plana web per ajudar, no sé de quina manera ben bé, les víctimes del tsunami japonès, i mentre l’escoltava m’he recordat d’un article que va escriure Salvador Sostres al seu blog ara fa un parell de mesos, i que jo havia llegit d’escallimpantes l’altre dia que parlava d’ell en aquestes planes, a propòsit de la imminent aparició de La Vanguardia en català i la benvinguda que li dispensava l’articulista barceloní.
És un paio que em fascina, en Sostres. A vegades em fa gràcia, quan el veig disparant amb bala a tort i a dret, contra tot quisqui (i també em fan gràcia segons quins dels quisquis que se senten atacats, quan els veig reaccionant megaofesos i m’imagino en Sostres disfrutant com un xinès a costa seva); i a vegades em fa gràcia ell, tan selecte, reclamant no sé quines excel·lències i elegàncies que després, en veient-lo de tertulià en qualsevol tele de províncies de l’Imperi, no lliguen gens amb el seu aspecte físic.
I tampoc amb el químic: en un dels últims apunts del seu blog (o plana web) carda una andanada d’òsties bastant important contra la directora de TV3, Mònica Terribas, i renya el President per no haver-la fulminat amb una bona destitució i, en comptes d’això, tirar-li floretes, a damunt… En fi, que a vegades envesteix amb l’elegància d’un rinoceront, vaja, però amb quin convenciment ho fa!, amb quina audàcia talla caps! És això lo que em fascina d’aquest jove: aquella contundència que gasta, aquella seguretat… Un hom, nascut en temps de la dictadura d’aquella pixatova gallega que anava de nuvi oficial de la mort, i que, com tots els de la meva generació, he pujat com he pogut fent tota mena de giragonses per no estavellar-me, fixant-me en tota classe de parides per mirar d’entendre alguna cosa, i amb el dubte sistemàtic com a mètode de capçalera, sempre m’he admirat de la contundència i l’aplom de les generacions de ninyatos que ens han succeït, de la velocitat amb què es fan càrrec de tot i del sarcasme i del menyspreu que escupen, alguns d’ells, sobre els que no són, o no pensen, o no fan com ells, o no tenen el talent que haurien de tenir…
Ai Senyor! Però… ¿el talent no ha d’estar envoltat de mediocritat, per brillar? Este es uno. L’altre és que, al capdavall, tot és una qüestió de mides, però com que tot és relatiu, la mida és només relativament important: vull dir que un safareig pot tenir les mides de tota una ciutat, i fins i tot d’una ciutat cosmopolita, i tot i així no deixa de ser un safareig.
I la tercera cosa, i ara anem al famós article sobre Haití escrit per en Sostres ara fa un any, després del terratrèmol que va tombar l’illa carib: en aquell celebrat article el nostre home no parlava pas només contra els que van fer-se el solidari i els que van fer negoci amb l’excusa d’aquell desastre: “Això d’Haití és una manera un poc aparatosa -però una manera, al capdavall- de fer net al planeta”, deia (i això del Japó, per cert, què vindria a ser?), i deia que, si més no, els morts tindrien el consol de no haver de continuar vivint en aquell putu país… Valenta merda! Però no és pas per aquí, que m’irrita, en Sostres.
A mi també em desconcerta, per dir-ho suau, el “paternalisme benestant” d’alguna gent que se’n van, ben calçats i ben vestits, a travessar el desert amb un camió amb més rodes i motor que càrrega per anar a dur una mica de consol i de gra a un poblat de la quinta forca on al·lucinaran amb la visita (un dia d’aquests jo també llegiré el Blanc bo busca negre pobre d’en Nerín, i m’ho passaré teta), però no és pas aquesta, la qüestió, i tampoc la manera que té en Sostres de despatxar-la. Aquesta seva literatura tan llançada, divertida i excitant com una pel·li d’acció, a mi no em sobra pas (al contrari, espero que duri, encara que, o tempora, o mores!, no s’és jove i impetuós sempre, i ja he vist algú penjant-li la llufa de demodé, per Tutatis!), però em quedo sempre amb la mateixa pregunta penjada de la punta del nas: i tu, doncs, què proposes, noi?

«Dissabte va fer un any d’aquell article tan
simpàtic que vaig titular La Terra menstrua, i que tanta acollida va tenir a
l’Internet. Em van dir de tot, va ser molt agradable. Bé, ha passat un any, i
aquell article és avui plenament vigent i una vegada més –em sap greu dir-ho-
tenia jo tota la raó del món.

 »Primer perquè la desgràcia s’ha continuat
acarnissant amb Haití, i el terratrèmol va ser només el principi de tota una
sèrie de calamitats que encara avui assoten aquell país. Em sembla que en aquest
temps ha quedat prou demostrat que la gràcia de Déu no arriba a tot arreu i que
també la Creació té els seus afores.

 »Pel que fa a la gent, a la massa, de tant sentir-se
solidària durant aquells dies d’ara fa un any, no n’ha quedat res. Res de res,
com ja jo anticipava en el meu celebrat article. Tots aquells que volien
matar-me per aquell text han demostrat fins a quin punt són cínics i barruts, i
fins a quin punt Haití només els interessà per fer-se els solidaris i els bons,
i res no feren quan la causa passà de moda. Només cal veure com es troba avui
Haití, deixada de la mà de Déu, sense que tot aquell clam s’hagi convertit en
res positiu ni tangible. Es va quedar en pura carraca socialdemòcrata, sense
cap interès, sense cap fondària espiritual, amb tota la crueltat d’aquests que
donen lliçons de tot a tothom però que són incapaços de cap grandesa, de cap
generositat.

 »La Terra menstrua i el món és ple de gent que fa
negocis amb la tragèdia aliena, que viu de xuclar la poca sang que els queda
als que pitjor s’ho passen. Tot aquell ímpetu solidari va ser comèdia i només
comèdia, una pantomima que en res important no es significà, una manera com una
altra de voler fer passar bou per bèstia grossa. No sé com pot haver-hi gent
tan grollera i salvatge que tingui la poca vergonya de traficar d’aquesta
manera tan indigna amb els sentiments i amb la necessitat dels altres.

 »L’únic defecte del famós article de fa un any va
ser precisament que em vaig quedar curt descrivint l’absoluta manca d’escrúpols
dels pretesos solidaris. Francament, vaig creure que davant d’un horror tan
gran substituirien una mica de propaganda per una mica més de caritat. I em
vaig equivocar como sempre us equivocareu quan espereu qualsevol pietat de
l’esquerra o dels que presumeixen de solidaris. Sempre és una estafa, sempre és
un frau, sempre és enorme el dolor i la decepció que acaben causant.

 »Passa el temps i la veritat intuïda es torna
veritat demostrada, veritat nua i innegable. Hauria preferit que no fos així,
però així ha estat. Amb tota la cruesa, amb tota la crueltat, amb tots aquells
solidaris que tan renou van fer quan es van sentir retratats al meu article i
que amb tanta precisió m’han acabat donant la raó al cap d’un any».

(Salvador Sostres, La Terra menstrua, ara fa un any, 20/172011)

__________________________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: www.caladona.org}]